dilluns, 22 de juny de 2009

El Pati

Valls, 22 de juny de 2009










Avui, he rebut una carta com a subscriptor d'El Pati, la qual indica que el setmanari a partir del dia 26 de juny de 2009 tanca portes, a partir d'aquesta data és posarà en marxa el web http://www.elpati.cat/, on hi haurà informació, opinió i serveis de l'Alt Camp i de la Conca de Barberà.






Al començament dels any 80 del segle passat, eren anys de gran esplendor cultural, econòmica i social de la societat vallenca. Les colles castelleres treien forces i castellers de sota les pedres i s'ha anat forjant l'època més gloriosa dels castells, hi havia un xup xup, fruit de tot plegat i per sobre de tot, El Pati sempre va estar al seu costat, fent de portaveu, tot alhora, fruit de tot aquell caliu cultural que s'hi respirava a tota la societat vallenca.

Des dels inicis, abril de 1982, hi he col·laborat i en diferents èpoques i he estat subscriptor, amb molt de gust.


Des de molts àmbits que havia treballat, la ràdio, castells, Memorial Gonzàlez Alba, associació de veïns....sempre hi havia la porta oberta, com altres esdeveniments de tot tipus i que els que ho portaven volien que se'n fes ressò El Pati, era un viatge d'anada i tornada.




Dels inicis com a col·laborador dels concerts de música o altres esdeveniments, recordo tres redaccions, al començament del carrer de la Cort em sembla que s'havien de pujar unes escales dretes i pesades, era un pis petit, estret i allí van començar, després una redacció més al mig del carrer de la Cort, aquí ja s'hi podien bellugar més i més gent també. Finalment a la plaça del Titit, amb una redacció i amplitud ben generosos en tots sentits.


Semblava des de fora, una empresa consolidada i que a poc a poc anava fent periodisme, amb un cert rigor i no informació pamfletària. Com en altres situacions en aquest món de mones, aquí no triomfa, moltes vegades, qui més bé ho fa o qui s'ho ha treballat més, com en tants altres exemples moltes vegades triomfa qui més galtes i patilla hi posa.


També és cert que molta il·lusió que aquells joves hi posaven fa una pila d'anys avui s'ha esgotat, avui, malgrat la crisi econòmica i de tot plegat, també regna un tant-se-m'en-fot-tot-i-que-duri- i si no hi ha ganes i il·lusions, malament rai. Tanta professionalització amb l'empresa editora d'El Punt, potser també hi ha tingut una part de culpa. Amb una sabata i una espardenya a vegades és pot recórrer molt de camí, amb cotxe luxós i automàtic, no és veu el camí per on es viatja de tant de pressa que va.



Se suposa que hauria de tornar a posar-se les bases per crear novament la il·lusió d'aquells que ho van iniciar als començaments del 80, però avui, hauria de venir un tsunami perquè això tornés a passar.


http://books.google.com/books?id=GBGrjPt3dvwC&pg=PA27&lpg=PA27&dq=setmanari+el+pati&source=bl&ots=4QL7hz1NLJ&sig=KsfNz1Z3ItiQBgu95zsr-ldq7IQ&hl=ca&ei=D6lASqaPFcmrjAeWw8SiCQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=7






divendres, 19 de juny de 2009

Miramar









Miramar, 19 de juny de 2009



Els que vivim a prop de Miramar som uns privilegiats, si ens agrada caminar anem a tot arreu, agafem el cotxe i caminem lluny de casa, ara si a prop tens Miramar, el dia que no vols anar lluny de casa puges fins a Miramar. Sempre ens queda Miramar. En aquest temps de calors i xafogors intenses, és quan hi trobes més gent pujant a peu, en bici...quines cames has de tenir per pujar aquella pendent...



El poble està sempre al seu lloc, quiet, ordenat, tranquil, la major part de vegades no hi trobes a ningú i penses quin espai tant desaprofitat!! Quins privilegiats tan "sobrats" que poden tenir un tros de cel i tenir-lo tancat bona part de l'any, tan de profit que en treurien i l'aprofitarien altres, però ja ho deia aquell, el món està mal repartit.







Vas a fer un glop d'aigua a la font i sentir com brolla l'aigua després d'un hivern plujós i de neus, remullar-te i beure la l'aigua tan freda, reposes uns instants al pedrís de la font, d'esquitllèbit mires de reüll Miramar i et retorna la mirada de reüll Miramar, sol, trist, ben plantat. Alguna vegada he parlat amb l'únic estadant de tot l'any de Miramar, Frank, des de fa anys hi viu ell i la seva dona, és alemany, tot i que té descència catalana per part de l'àvia, de Tàrrega, parla el català perfectament. A més de ser el guardià i vigilant del poble, fa algun arranjament de les cases, alguna porta que no tanca bé, s'ha podrit un tros i altres menesters que els que hi van poc li encarreguen. Poder gaudir tot l'any d'aquest paradís tot sol.....no hi ha cap altre tresor a la terra com aquest.







Si el dia és clar és pot gaudir encara més del paisatge i de la natura, arribar-se a les antenes de ràdio i televisió i contemplar part de la Conca de Barberà i inclús de la Segarra Baixa, ara si el dia està mig gris, no es pot gaudir tant del paisatge.







En una altra pujada vaig parlar amb un senyor que és dels darrers que s'hi ha plantat la casa, gran, majestuosa, estava núvol, no és veia gran cosa, era dels pocs al poble, va invitar-me a veure la casa i quina casa, em va ensenyar tots els racons i raconets de com hi gaudeix trafiquejant, buscant-hi coses i fent-hi feinotes sempre, el reconforta de treballar-hi i de tenir un museu com el que té.




De tornada tornes a fer un cop d'ull, com dient-li a les cases soles, tancades i ben plantades, fins aviat, no trigaré massa en tornar-vos a fer una altra visita.















diumenge, 14 de juny de 2009

Crisi



Valls, 14 de juny 2009



Aquesta crisi que s’allarga més que un dia sense pa, no se sap en quina situació estem o si ja s’ha tocat fons. Cap entès en la matèria sap fer una predicció exacta del punt on estem i del temps que falta per sortir-ne, tothom sap que durarà molt de temps.
Se sap quan s’hi va entrar en aquesta espiral, però la sortida no la sap ningú, ni el més savi que es guanya la vida a la Universitat donant classes d'economia o fent prediccions futuristes, com són els tertulians radiofònics, ho coneixen tot i ho saben tot, ai quina gràcia!!!, ningú. Quan s’hi va entrar va ser l’estiu del 2007, per motius professionals, ens va caure un encàrrec al despatx de venda d’un pis d’uns 9 anys a Valls, va costar sis mesos vendre’l i a un preu rebaixat de més de 60.000 € de diferència del preu que els venedors demanaven. Aquí és va veure la dificultat que hi havia i que tot estava inflat i sobrevalorat en gran mesura.
De fet èpoques glorioses com feia 13 o 15 anys ja no tornaran mai més, potser, però la situació actual és insostenible. Explicaré algun cas viscut o explicat per algun conegut, client o amic i algun fa tremolar les pedres. Segur que tots en tenim un niu per explicar.
Un amic, treballador a l’empresa Cespa m’explica que a la ciutat de Valls, es recull 15 tones menys de deixalles de rebuig avui, que fa un any. Aquesta dada és simptomàtica de la situació crítica del moment. O abans es consumia i llençava massa o ara ja hi ha la necessitat de no llençar només el que s’ha de llençar. Que no està malament dit sigui de pas.
Un treballador autònom no tenia feina, la gran sort que ha tingut ha estat ser contractat per l’empresa del manteniment del subministrament elèctric i principalment per tallar al dia una mitja de 20 comptadors, el que vol dir que no paguen la factura del consum elèctric, a voltes es talla el consum per un deute de 6 €. Aquest autònom la crisi li ha solucionat el seu problema particular, el general és preocupant.
Dos germans un ha entrat recentment a l’atur i per tant cobra la prestació de desocupat per uns mesos, l’altre ja no cobra prestació ni subsidi d’atur, ja ho té tot esgotat. Com deia aquell, l’atur s’acaba, la hipoteca és queda.
Un conegut el qual feia anys que no havia vist, li pregunto com li va i em comenta que va muntar una flota de camions pesants i principalment treballant a la construcció, actualment en té dos, un per ell i un pel seu fill, el pare fa més de mig any que no factura res, el poc treball que hi ha s’estima més donar-li al fill, casat des de fa un any i amb una hipoteca de per vida....
Dia 5 de maig del 2009 matí, pregunto a un client com li va la feina a la seva dona, contesta de moment van anant treballant, l’empresa és una multinacional, i fa un any que la volien vendre. Al migdia una treballadora del comitè d’empresa la fan anar a Tarragona i ella, pobra, pensava de que havien arribat un acord per la venda a una altra multinacional, resultat, els hi diuen que els 115 treballadors estan tots acomiadats, l’empresa tanca portes. Al vespre al Telenotícies ja indiquen el tancament de l’empresa Tyco.
Aquí tothom havia estirat més el braç que la màniga i així ens va. S’havia instaurat la cultura del malgastar, de dilapidar-ho tot, el que es té i el que no i no pas la cultura de l’estalvi. La tradició del país i molt els pagesos, és si se’n guanya 5 ens en gastarem 3, la resta, per si vénen magres o mal dades i aquí passa totalment el contrari, tant a particulars com a les administracions fan el compte totalment al revés i així ens va.