divendres, 17 de juliol de 2009

Segar























Anava amb la intenció de fer una caminadeta i a més si podia veure d'a prop com segaven, havia fet algunes excursions i no havien començat encara. Hi ha hagut sort, poc després d'agafar el camí de Forès (Baixa Segarra) http://ca.wikipedia.org/wiki/Baixa_Segarra i cap a Rocafort de Queralt http://www.rocafort.altanet.org/, trobo una màquina segadora o recol·lectora nova de trinca, fent la operació de la sega als nassos mateix. És una segadora amb una cabina com una càpsula espacial, vidre gran i segur que a dins hi ha refrigeració, pilot automàtic de conducció i totes les comoditats, els temps estan canviat!! El tractor i remolc esperen que estigui el dipòsit ple per poder fer la descarrega i anar a la bàscula més propera i pesar el gra i cap al majorista per quan hi hagi preu de la collita.





Pel camí trobo sembrats meitat segats i l'altra meitat no els hi resta massa per ser decapitats, també hi ha alguna vinya, on el raïm va agafant forma, alguna parada ja ha passat l'ampacadora i ja ha deixat les paques llençades per la finca i esperant ser recollides. Fa un vent intents deu ser la marinada, no és gens agradable més aviat molesta i més encara de pujada, no és tampoc gens calent malgrat ser a meitats de juliol.







A l'entrada mateix a Rocafort de Queralt trobo un home gran assegut en un pedrís, sol, a recer del vent i prenent la fresca, esperant algú per fer petar la xerrada, li dono la bona tarda, només cal prémer el botó i sense pressionar-lo gens, té ganes d'explicar vivències i a mi des de sempre ja m'agraden. Per tant anem bé. Explica amb tot detall que tenien una fabrica d'embotits a Cuba i a l'entrada del Fidel Castro els hi van prendre, li van donar un mes de permís i ja no va tornar més a Cuba. Després la van muntar aquí, amb el nom comercial EBRO, es posa la ma a la butxaca de la camisa, treu i m'ensenya cofoi una etiqueta amb el nom de la casa, diu que hi havia dues cases a l'Estat importants Miño a Galícia i Ebro, la seva aquí.



Resideix a cavall entre Rocafort i Barcelona on hi té casa i ben situada, -aquests pobles mig buits són la prova que a la postguerra i posteriorment va haver-hi la immigració interna- li atrau aquest boci de terra, la seva dona és de Conesa. Va treballar 11 anys a la casa Pepsi Cola de Barcelona, també va muntar una botiga a Barcelona d'aparells de precisió com ara prismàtics, va tenir-la durant 15 anys. Explica que Rocafort de Queralt hi deu residir unes 270 persones tot l'any i censades, però que a l'estiu és pot duplicar aquest nombre de persones. Rocafort de Queralt http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0056178 és d'aquells pobles petits que està ben comunicat i té una mica de tot perquè les persones s'hi sentin a gust, el mínim, que no és poc i si a més no han d'agafar el cotxe per tot, millor. Té CAP, botiga de queviures, restaurant, forn de pa...
Un home de pedra picada amb molt currículum i amb ganes d'explicar-lo, al donar-nos el comiat cordialment, em diu: el diumenge s'ha d'anar a Sarral, hi va el president del Barça, el Joan Laporta, és descendent de la zona, encara que no sé si hi anirà massa gent ja que fan pagar 50 € per barret..., diu.






Seguirem el camí, no està massa bé i hi ha un desnivell considerable, possiblement de més de 400 m., és baixa molt bé, de pujada els 5 kilòmetres és fan costeruts, s'ha de posar la reductora i és dispara el sac de gemecs de la respiració i el vent molesta de cada cop més.






De tornada cap a Forès torno a veure dues màquines de segar més, el dia és llarg i s'ha d'aprofitar, sembla que anessin a preu fet.





dijous, 16 de juliol de 2009

Cara i creu







Quan surts uns dies de vacances trobes uns contrastos abismals al que estem acostumats del dia a dia, un exemple l'he constatat la setmana passada en un viatge llampec d'aquests que busques relax, tranquil·litat i bons aliments. Ara, quan tornes et farien falta uns quants dies de descans de la pallissa de l' ara-puja-ara-baixa i alguna vegada a toc de xiulet i tot, acabes cansat. Ho compensa evidentment, en cas contrari no és farien aquesta classe de viatges ràpid-expres.




Aquests contrastos els veus quan estàs unes hores a Tunísia http://www.enciclopedia.cat/cgi-bin/CercaGEC3.exe?APP=CERCAPAR&PAG=0001&PAR=Tun%EDsia , un dels països més europeïtzats d'Àfrica avui, l'agricultura és competitiva, molta producció d'oli, el turisme, la flora, exporta molta quantitat de flors i dels extractes fan essències per a grans cases de perfums. La dona té els mateixos drets que l'home i el divorci està implantat molt abans que a l'Estat espanyol.




Potser estan a 50 anys de diferència del primer món, però segur que viuen més tranquils i més bé que la majoria dels que ens creiem els reis del mambo.
Tallers petits on es treballa de forma artesana la pell per cinturons, carteres, bosses, sabates, els perfums o petits botiguers. En tots els casos, fan sempre els tractes amb el regateig, cosa que no hi estàs acostumat i d'una figureta de regal insignificant de preu et poden demanar 100 €, després pot acabar amb 15 € si creus que està dins la teva lògica de preu de mercat. I si no entres en aquest joc, s'enfaden rabiosament, o així t'ho fan creure, poden rebatre a terra un gerro de ceràmica, volent dir-te que allò que vols comprar no té res a veure amb una altra figura però feta de fusta, aquesta no és trenca i és d'una altra qualitat respecte a la de fang. Pot acabar el tema malament si no acceptes el rol aquest del regateig. En un taller de catifes tot fet a mà, on hi treballen dues ordidores al teler i 20 venedors, una catifa de 1000 € és va arribar a rebaixar fins a 400 € i perquè els candidats a compradors ja van desistir de continuar l'estira i l'arronsa.








Una altra observació, veure la gran construcció de cases que es fan i al no demanar hipoteques ni crèdits als bancs, la construeixen per etapes, pel que es poden veure cases a mig construir, a mig fer, sense taulada, sense portes i ja hi viuen els propietaris. Quan tornen a tenir diners, ja acabaran la casa. Una altra gran lliçó a aprendre.






Trobes que la gent és feliç amb poc, conversen en grups prenent la fresca, parlant molt entre ells, això fa anys que devia passar arreu. Treus una conclusió bona d'aquestes hores al nord d'Àfrica. Hi ha empenta i és un país emergent.











Una de les altres excursions fetes és Roma, per tant la cara i la creu respecte a Tunísia. Veus tots els monuments, esvelts, envoltats de turistes, càmeres de fotos a dojo amb afany d'haver-ho d'immortalitzar tot el que passa pel davant del nas. Quan vas a la Ciutat del Vaticà, hi podràs estar d'acord o no, però si ha d'anar, per veure-ho amb els teus propis ulls. No crec que tothom que hi vagi sigui catòlic, apostòlic i romà, ni molt menys.



Amb pocs pams de m2, la Ciutat del Vaticà tenen una infraestructura que no és per prendre-s'ho en conya, poca broma del muntatge.




Ara, ells van tenir clar ja fa 80 anys de que havien de tenir estat, o ets estat o no fas res. I si ho tenen clar.





És un microestat, on el Papa fa d'això i a més és cap d'estat, on té poder executiu, judicial i legislatiu, quin xollo. Hi ha moneda, passaport, la Guàrdia Suïssa, la Banca Vaticana, una de les 10 primeres entitats financeres del món en blanqueig de capital. http://www.voltairenet.org/article120092.html Tenen esglésies repartides pel món, convenis amb molts estats, ambaixades, diplomàtics, quina bicoca tot plegat.






La plaça de Sant Pere i la basílica són immensos, l'església és la més gran del món i com dos camps de futbol. A tothora hi ha rius de gent, vinguts de tot arreu. Hi ha alguna estampa de fanatisme que fa por.




A l'entrar al recinte hi ha uns controls estrictes, ningú pot ensenyar espatlla, genoll o petxuga...si no portes res per tapar-te et donen draps per amagar la part censurada, tot ben organitzat.




Molt de luxe, molta brillantor, marbres de primera, teles ben trenades, espectacularitat, massa per voler representar a la pobresa. Passa un cotxe negre gran, Mercedes, carregat de peixos grossos, se suposa, la gendarmeria, una altra policia és cuida de la seguretat dels edificis, fronteres...es quadra i el deixen sortir del recinte. Això és una bicoca, si que dóna aquest negoci!






En definitiva, fa una mica de por tanta majestuositat, pedra, bellesa, brillantor, lluïment...molta gent amb la boca com un pa rodó, admirant tanta finura. Fora de les parets del Vaticà, pidolaires, marginats, rodamons dormint i pul·lulant pels entorns. Com la vida mateixa.


La cara i la creu, mai més ben dit.





diumenge, 5 de juliol de 2009

Molins
















































Forès, 3 de juliol de 2009






L'equilibri entre natura i aquesta civilització sembla que no és massa viable, de cap manera o almenys costa de trobar-lo. Aquesta reflexió la faig sempre que vaig a caminar per la zona dels Comalats, han plantat i segueixen plantant molins i parcs eòlics com si fossin bolets. Sense saber-ne les grans virtuts, meravelles i excel·lències que aportaran bàsicament al territori més pròxim, cosa que no sé si n'hi ha cap. D'entrada els qui hi guanyen són els propietaris que els hi planten un bolet gegant d'aquestes característiques a la seva finca, els ajuntaments també deuen xuclar el que poden i les grans companyies multinacionals elèctriques pots comptar, hi deuen sucar tot el que poden també. Per tant, hi ha gent que hi guanya, està clar. Qui hi perd? la majoria de persones, com sempre.




Destrossen el territori, xafen antics camins, ara, els faran amples i amb una capa ben grossa de ciment o quitrà, quasi que s'hi podrà passar amb descapotable i tot. Arbres, conreus destrossats, inclús canvien el curs de les aigües. Però, una cosa que no diu la gent i en aquest territori, del poc que hi queda, també el malmeten, el silenci. Poder escapar-te una estona i sentir el silenci, ja no hi ha massa llocs on poder-lo sentir, amb els molins ja s'ha acabat el silenci, si camines ben lluny dels molins sents aquella remor emprenyadora de les pales del zaaam, zaaaam, zaaaaaam i així desenes de vegades picant a l'oïda, visualment fan por i a l'orella mal. Val la pena tot això per unes engrunes d'energia? Cal tanta destrossa? Em sembla que en algun país els posaven dins del mar, per no perjudicar tant, aquí, per aquells quatre desgraciats que hi queden...., deuen dir.














Doncs sí, ara toca plantar molins, igual com fa anys als pagesos del Camp, els van engatusar i engrescaven de que fessin basses comunitàries a tort i a dret i com més grans millor i que plantessin avellaners a dojo, al cap dels anys els hi deien que l'avellana turca era més grossa i més barata। A veure si passarà una cosa semblant amb els molins।




Això dels molins és una cosa ben curiosa, les males llengües diuen que a Conesa hi havia una oposició frontal a posar els molins i des de fa més de dos anys és va mantenir aquesta lluita. S'ha acabat l'oposició als molins quan han entrat a l'Ajuntament els de la oposició als molins, abans movien cel i terra en contra dels molins i ara què? doncs que ara ja els agraden i interessen els molins i si abans no en volien quatre, ara en posaran quasi una vintena, això se'n diu ser coherents i amor a la terra, sí senyors, barretada.











Des de Forès a Sabella, enmig de sembrats a punt de segar, les espigues caigudes i plenes de gra, és veu com es destrossa impunement aquest país। Sabella era un antic poble del municipi de Conesa (Baixa Segarra), a la dreta de la riera de Forès, actualment és deshabitat।






















Mentre camino entristit veien tal panorama, alguna móra començant a formar-se, alguna perdiu cantaire acompanya el viatge, em ve al cap la cançó del grup desaparegut Esquirols, Torna, Torna Serrallonga...que tantes vegades havia posat a la ràdio. Aquí hi va un fragment dedicat a tots aquells que encara els hi batega alguna cosa sota el pit i també per tota la patuleia de galifardeus que van anant fent de les seves.



Del cor de les Guilleries






sortirà un gran espetec


que en faran ressons de guerra


a les parets de Tavertet.


Des de Sau a La Cellera,


des del Far al Matagalls,


el trabuc d´en Serrallonga


tornarà als amagatalls.


Torna, torna Serrallonga,


que l´alzina ens cremaran,


que ens arrencaran les pedres,


que la terra ens robaran.








De tornada cap a Forès i m'entres m'esbarjo observant la bona vista i el gran paisatge que es veu als seus peus, a l'entrada al poble pel camí de Conesa, dono el crit a una dona gran, vestida de negre, acompanyada del seu bastó, se la veu viva i parladora, em fa avinent que per Sant Pere, és fa un aplec a l'església de Sant Pere de Sabella, hi va gent de Forès, Conesa..i fa 40 anys encara hi vivia gent, era molt corrent que la gent visqués disgregada per tot el terme...o i tant, masies i petits nuclis. També m'informa de que la seva germana acaba de fer 100 anys i casualment la conec ben bé, és la Maria de cal Cisco el Macià, li va fer un petit obsequi en tal dia assenyalat.




Forès sempre m'ha sorprès la gran disgregació de la població, tret del nucli compacte al voltant de l'església, la resta està bon separat... M'explica amb una tristesa encesa de que abans els del Pla de la Bassa, a l'entrada del poble, quan anaven a missa i al cap d'amunt del poble deien, avui pujarem fins a Forès.



Una altra dada i trista alhora, al pla de la Bassa de Forès, ja només hi resten dues cases obertes tot l'any i amb dues persones a cada una. La reflexió que hi fa la dona gran és de que com que no hi ha futur per la joventut, aquests marxen i això quedarà com la Sala o la Glorieta, estan ben arranjats, però desèrtic, només hi va algun estiuejant, la resta de l'any tot tancat i barrat. Aquesta observació la vaig comprovar al marxar de Forès, cansat, suat i mosquejat pel que havia vist, volia fer una cervesa o una aigua freda, el cafè tancat i la brasseria nova del mirador també tenien tancat, haurem desperar una mitja hora per refrescar-nos de nou.








BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing