Territori creatiu (i III)

Pel que fa a la brutícia i a l’incivisme, o s’hi posa remei urgent o això agafarà una espiral degenerativa difícil d’aturar. Tots els anys hi hagut aquest ambient, però potser podien conviure aquests dos pols i tipus d’ambient tan diferent, els que van a veure teatre i els grups que munten la seva festa pròpia. Quan hi ha tanta munió de gent amb els seus gossos desfermats, caragolant els porrets, defecant els animals de quatre potes per un costat, orinant-se els de dues potes per l’altre, i tots plegats una ferum pestilent. Llençant per tot arreu les llaunes buides de cervesa al davant d’algun cotxe o amb el risc de tocar alguna persona. Per cert, els animals de quatre potes els hi agrada l’art escènic? I els seus amos? El territori creatiu ja comença a convertir-se en una altra cosa.



Aquests grups al ser nombrosos ningú gosa a dir-los-hi res, i amb poques hores ja en tens prou, penses, n’hi ha per llogar-hi cadires. A una font pública fan beure aigua a xumet a l’aixeta els gossos, després algú hi pot anar a refrescar-se o fer un trago d’aigua.


Aquí s’ha de replantejar el tema, no caure en l’auto complaença, si hi ha d’haver masses poden desviar-se a espais destinats per a grans masses, però hi ha molta gent que vol veure un espectacle amb tranquil•litat, assegut a una cadira, gaudir del teatre i la calma, això d’anar d’aquí cap allà, ara dret o tirat per terra, i compte de no xafar un gos o una relíquia del gos, això és anar a patir. Vomitades, brutícia, pixades, gent mamant, amb uns llenguatges barroers, crits i soroll.



Ep! no és tracta de desmerèixer la Fira, hi he anat regularment des dels inicis, però avui dir-li l’aparador del teatre d’Europa, sembla un insult a alguna cosa important. Poden buscar-se solucions per conviure els ciutadans locals, els de fora i altra gent que són d’un altre planeta. Un exemple, aquest any a Pamplona amb més dies de festa i més gent, no és veia tanta porqueria arreu. Si hi havia algú dormint en algun lloc públic, amablement la guàrdia urbana l’invitava a aixecar-se i marxar del lloc públic. Si algú anava massa torrat amb beguda a les mans, l’invitaven a deixar el calimotxo per una altra ocasió....a Tàrrega no es veu això.
Informació deficient, manca de panells d’informació estàtica dels llocs dels espectacles, servei de guies no se’n veu, s’ha de preguntar a algun bar on para el carrer o plaça que es busca, servei d’ordre i guàrdia municipal no se’n veu per enlloc.
En fi una mica surrealista veure tot aquest ambient i anomenar-ho Territori creatiu, o dir que la Fira de Teatre és l’aparador del teatre d’Europa, i si ho és, potser falta netejar-li els vidres a l’aparador.

Territori creatiu (II)

Els inicis, com es deia a la nota del bloc de l’any passat eren en petit comitè, poca gent, sempre trobaves cadira en qualsevol racó d’alguna plaça de Tàrrega, hi havia actes massificats també, però segons quin dia i quina hora, era una delícia. Inclús és podia dormir amb les finestres obertes dins del cotxe i cap problema de res. Els ossos ho notaven però cap altre problema. També deia a la nota de l’any passat en una xerrada informal amb el gran escriptor, novel·lista i independentista Manuel de Pedrolo i Molina, http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo el qual em comentava que vivia a prop del rovell de l’ou de Tàrrega. Els primers anys ell i la seva dona ja marxaven de Tàrrega pel bullici que hi havia. Aquesta foto feta al Fossar de les Moreres l’11 de setembre de l’any 1984, on apareix amb la seva dona i amablement a part de parlar de la Fira va deixar-se fer aquesta foto. Amb els anys això ha anat cap a una exagerada degeneració, molts només van a agafar la gran borratxera i és clar molts veïns de Tàrrega els dies de la Fira, com en Pedrolo segueixen marxant de la capital de l’Urgell.

Aquest any, almenys el dia 11 de setembre, hi havia molta gent, massa per poder veure alguna cosa semblant a teatre. No s’entén que moltes vegades per valorar l’èxit d’un esdeveniment s’ha d’encabir com més gent millor, com s’hi això fos garantia de res, en tot cas ha sortit airós el servei de propaganda i prou. Però això és una altra qüestió, i el que era d’agrair els primers anys en que algun racó es podia seure a una cadira, parlar amb calma i esperar el començament d’alguna obra, avui això és impensable.

Només baixar del cotxe és veu que això pinta malament, hi ha dormint en bancs i en alguna finca agrícola gent que se suposa que volia guanyar hores a la nit. A la nit ja estarien més frescos i l’endemà dormint la mona allà on els hi vingui de gust. Continuem la caminada cap al centre, a pocs metres de deixar el cotxe al mig de la vorera una colla tocant la guitarra, menjant i sobretot bevent, tot escampat per la vorera i els vianants han de baixar de la vorera i anar pel mig del carrer perquè aquesta colla puguin fer el seu àpat i seguint celebrant la seva festa particular.

D’espectacles de carrer interessant aquest any no n’he vist cap, i els espectacles de carrer almenys el del Pati era repetit, el mateix que l’any passat. La resta a l’hort del barceloní, el cul a terra, amb un sol de justícia, al costat quatre gossos, i al no agradar l’espectacle el públic després de tanta estona amb les parts baixes per terra, s’aixeca i organitza un cacau per poder sortir de tanta massificació.

Territori creatiu (I)

Tàrrega http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0rrega és una ciutat la qual moltes persones la tenim com a referència des d’infantesa. La capital de l’Urgell des de sempre és un nucli preferent dins les poques poblacions que hom pot tenir com a referent, i de tant en tant hi ha la necessitat d’anar a xafar els seus carrers. El parc de Sant Eloi gran i majestuós. Els dilluns el mercat setmanal escampat pels carrers cèntrics, els pagesos, i la gent de la comarca van a mercat i aprofiten de fer petar la xerrada amb els coneguts del poble del costat o velles amistats.

La plaça del Carme, popularment coneguda com el Pati, amb el monument als Països Catalans obra d’Andreu Alfaro. Els bancs repartits per tota la plaça on els plàtans gegants fan d’ombra a les acalorades converses i apaivaguen la calor forta que deixa l’alè sec els estius. On molts veïns de la comarca fan petar la xerrada o fent temps per anar a les botigues del carrer del Carme, la Plaça Major, carrer Major o Santa Anna, esperant l’autobús que farà el repartiment al poble corresponent. Els plàtans han sentit tota classe de converses, laments d’alguna malaltia, o la ràbia de sentir que el preu dels productes de la terra a l’hora de vendre-la al majorista no té preu, les granges que ja no és poden aguantar, costa més l’energia, el pinso i les vacunes que el que paga el gran comerciant, l’alegria d’un nou naixement, la victòria del Barça... Aquests plàtans si parlessin serien un pols important de la comarca de l’Urgell i dels contorns. Els pobles veïns de Tàrrega i la ciutat mateixa, hi ha el bon gust d’anar a comprar a la pastisseria tal, o haurem de passar per la ferreteria, i miraré unes sabates a la sabateria tal, abans de marxar al poble passarem per la llibreria o la farmàcia també.

Ai! si aquests plàtans parlessin i expliquessin el que han sentit, tot el xiu-xiu sobre la Fira del Teatre al carrer, del territori creatiu.

Des de fa 30 anys s’hi celebra la fira de teatre al carrer, Fira Tàrrega. Regularment he assistit des dels inicis fins avui a la Fira. L’any passat el 14 de setembre de 2009 va sortir en aquest bloc una nota de la fira, aquest any es vol donar un altre punt de vista, un altre caire.

Motivat per no haver vist cap espectacle que valia la pena, potser perquè Fira Tàrrega, com Tàrrega mateix sempre ha estat una cosa massa idíl·lica, o perquè els organitzadors de la Fira han caigut com els polítics en l’auto complaença, o potser aquest any els espectacles de carrer eren de baixa volada, o com deia algú molta fullaraca, o perquè hi ha moltes coses a millorar, o per tot una mica o tot plegat.

Compro or

D’un temps cap aquí i amb la situació econòmica greu que ens toca, s’estan obrint unes botigues una mica estranyes, a poca distància d’una a l’altra s’obren les botigues o despatxos petits on el títol ja és força significatiu “Compro Or”.

El negoci que hi deu haver amb aquest nou invent, per obrir establiments, demanar els permisos i llicències corresponents, plànols, taxes, instal·lacions, extintors... Els pobres necessitats i degut a la greu situació que passen, deuen portar alguna joia en aquestes tendes on deuen pesar la mercaderia, la paguen al preu pactat, la deuen fondre i deuen vendre lingots d’or com aquell que pugui col·leccionar segells o xapes de cava.

Fa anys s’obrien com bolets restaurants xinesos, era una moda i tothom havia d’anar a menjar aquells àpats tan fastigosos. Basars xinesos o les botigues de lloguer de pel·lícules de vídeo. Fa uns anys hi havia força botigues de lloguer de pelis de vídeo amb empleats, prestatgeries carregades de tot tipus de gènere, on s’hi podia remenar i triar. Senyal que hi havia un mercat, necessitat és una altra cosa. Dissabte sobretot, però la resta de setmana també feien negoci.

Pollastres a l’ast n’hi havia per donar i per vendre.

I el que no fa gaires anys, era una necessitat, a cada pas n’hi havia, era la febre d’or i si no n’hi havia semblava com si no hi hagués progrés, pobres de nosaltres. Grans cartells, il·luminació a dojo, ofertes, gangues, duros a quatre pessetes, era el futur, ara tocava immobiliària. En aquestes oficines hi treballava, per dir alguna cosa, gent que havien fet qualsevol cosa, venedors de mobles, de neveres o de radiocassets, però ara tocava el negoci de d’immobiliària. Comissions exagerades, taxacions més altes del preu real, les entitats bancàries donaven tot el que és demanava i més, i ara i aquí tenim la gran empastifada.

Aquests que van anant canviant de tenda deuen pensar que com tot a la vida els negocis també és mouen, el que passa que uns sembla que només estan pensats i/o fets a mida d’aprofitats.

Bous

S’ha parlat, escrit i debatut amb molta energia sobre els bous, i bàsicament des de la prohibició de les curses de braus. En un grup no massa extens hi ha diversitat d’opinions i la conversa pot arribar a pujar de to i tot.

Aquest debat és una mica pervers i costa entendre la postura de l’altre, sembla com el que diu un conegut, “sóc de l’equip de futbol des de petit i encara que reconec que fan pitjor futbol que el teu equip, serà el meu equip fins el dia del judici final”.

A les Terres de l’Ebre està molt arrelada la festa dels bous, no hi ha festa major com cal si no hi ha bous. Els 10 o 12 dies que pot durar la festa major els bous són l’eix principal de la festa, i tot el que això comporta. La preparació dies abans de la festa Major de carretes, taulons, cadires i sofàs vells, escales...tot per a muntar la plaça de bous. A partir de mitja tarda quan surten a la plaça els bous més petits escanyolits, la plaça va omplint-se lentament a mesura que van sortint els bous més grossos. Els joves del poble és tiren a la plaça a corre davant l’animal. Com més avança la tarda van entrant les famílies, amics i invitats, cada grup es va col·locant a la seva “llotja”, carregats de neveres, bosses a caramull de menjar i begudes.

El que és tot una festa i força inofensiva mentre sigui dins del cercle de la plaça i només intervinguin els joves que corren davant del bou. Ara no cal dir que el que és una salvatjada ho és a les Terres de l’Ebre, a Miramar o a Forès, és una salvatjada. I quan al bou cau a l’aigua i l’han d’anar a “pescar” amb una barca i amarrant-los per les banyes, segur que l’animal beu uns quants litres d’aigua salada, o el bou capllaçat, estirant-lo amb cordes ara cap aquí, ara cap allà, i alguna estirada perquè no s’embali massa. No cal dir el bou embolat, on a les banyes a poca distància del cervell se li col·loquen dues boles de foc, generalment amb boles de quitrà on l’animal està com embogit, i no és d’estranyar.

Festa i tradició han de confluir en no torturar ni maltractar el bou. Avui encara hi ha distància, però en un clima civilitzat i raonat s’ha de trobar el camí correcte de festa i tradició sí, i de respecte i no agressió a l’animal també. Aquest és el dilema.