dilluns, 9 d’abril de 2012

Ciutat de València




La primera impressió a l’arribar a la ciutat, després d’anys de no estar-hi, i mirant-ho des del barri del Carme, és de que hi ha dues ciutats. Una, la pomposa, d’aparador i aparentar, la de viure en un món imaginari on tot és opulència, i també allò gastat molt per tothom, d’estirar més el braç que la màniga, és a primer ordre. L’exemple més gran és la Ciutat de les Arts i de les Ciències http://www.cac.es/?languageId=5 On hi ha hectàrees i kilòmetres amb una inversió per tapar algun forat.

L’altra manera de veure la realitat és passejar-se pel casc antic, petits tallers, botigues, artesans, petits autònoms aguantant la sotragada dels temps difícils i del dia passa, any empeny, mentre es pugui.

Passejant un dia laborable, quan els carrers es van posant poc a poc, i es netegen els carrers amb mànegues a pressió d’aigua. La única parada de fruita, descarrega i van posant al seu lloc la fruita. Les torres de Quart i fins la de Serrans, són una bona caminadeta abans d’esmorzar.

En aquesta hora, els que ens agrada badar i caminar, es veuen diferents contrastos. Com una xica jove va a treballar, deslliga la bici ben posada a un fanal i cap a la feina. O un capellà passejant de bon matí tot ben guarnit, clenxat i ben planxat. Ara i ací, es veu la ciutat bruta, pintades, excrements, pixades, vella, botigues i establiments resistint la tempesta actual i l’ofec de la crisi.

Dins de l’atzucac i aiguabarreig de la ciutat, hi ha molta llum, especialment al carrer Sant Ferran, 12, a pocs metres del mercat central, al bell mig de la ciutat, hi ha “Octubre, Centre de Cultura Contemporània” http://www.octubre.cat/presenta_octubre.php

A l’OCCC, uns antics grans magatzems, El Siglo, hi ha tot un entramat cultural de primer nivell. La llibreria 3 i 4, el setmanari El Temps, sales d’exposicions. A la planta baixa hi ha la cafeteria restaurant, on hi entrem a fer una xocolata. Al mateix temps de seure sona el telèfon, i és La Muixeranga.

Descansem i respirem de la caminada de tot el dia, i quan ja tenim la comanda feta, i com aquell que no vol la cosa, passa per allí, l’editor i gran activista cultural que hi ha en aquest país, l’Eliseu Climent, http://ca.wikipedia.org/wiki/Eliseu_Climent_i_Corber%C3%A0 . Varem saludar-lo i ell efusivament ens va fer ensenyar tots els racons de l’Octubre per la Pepa, una xica de la casa, simpàtica i plena de vida, ens explica tot detall de l’edifici, la seva rehabilitació.

Tot un honor haver parlat uns instants amb aquest homenot, tossut i cavallerós emprenedor per causa de la cultura i llengua d’aquest país. Repetidors de TV3 escampats arreu del País Valencià, multes pel tancament i mil i una iniciativa que porta sempre entre cella i cella.

Agafem el primer ascensor que va haver-hi a la ciutat de València, per anar fins al terrat de l’edifici, on des d’allà és veuen edificis emblemàtics de la ciutat, El Miquelet, la Catedral... A la planta subterrània hi ha al descobert una part de la muralla àrab de la ciutat. Ara, a l’espai de l’art hi ha l’exposició de les donacions de pintors i artistes per les sancions que el govern valencià ha imposat a Acció Cultural per haver posat repetidors i poder veure TV3. Això n’hi ha per xafar qualsevol moral, l’Eliseu Climent, és de pedra picada, segueix lluitant i plantant cara, com ha fet sempre. I, que duri per molts anys.

Ha valgut la pena tornar a València, parlar amb la gent del carrer, respirar, observar i veure el batec d’una ciutat viva.