dilluns, 2 de setembre de 2013

La marinada sempre arriba



El llibre publicat pel periodista Lluís Foix, és una biografia de l’autor i explica impressions, pinzellades de l’hereu de cal Fraret, de Rocafort de Vallbona el seu poble, agrícola, els anys més durs de la postguerra.
La marinada sempre arriba, l’autor narra en primera persona els detalls viscuts de jove al poble de Rocafort de Vallbona, de la vall del riu Corb, jutjat de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona, presentació i descripció que l’autor fa a  qualsevol part del món.  
 
Després d’estudiar, jugar, córrer, fer malifetes, i també aprenent de pagès durant dos anys a Rocafort, marxa del seu poble de naixença amb setze anys per anar-se a guanyar les garrofes a Barcelona amb una maleta sota el braç, tres camises, un parell de mudes, tres o quatre mitjons, mitja dotzena de mocadors i un pijama.
Una feina que van haver de fer riuades de gent de la vall del Corb, Comalats, Baixa  Segarra.... Zones de pagesia deprimides, on només la pagesia hi tenia una mica de marge, poc, però hi havia una petita escletxa per sobreviure aquells anys de la postguerra. De la immigració interna de zones rurals cap a altres indrets amb indústria, serveis, possibilitat d’estudis i oportunitats, no se’n parla gaire. 

 

La marinada sempre arriba, és també de retruc, un recordatori constant de les persones que van haver de deixar la família, amics, per anar a buscar alternatives i altres formes de la vida en altres indrets del país. Hi ha poblacions de la Baixa Segarra, que bona part dels joves i no tan joves del poble, van agafar l’explotació de llicència de taxi o bé una porteria la família sencera a Barcelona o altres ciutats.
En Lluís Foix explica l’arrelament a la terra, a la família, els primers mestres, amics. La combinació de treballar de dia i estudiar fins altes hores de la nit. Allò oblidat i poc recordat de la cultura de l’esforç. Recorda de que el futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia.
Una de les constants del llibre són les olors, i és una de les joies del llibre. La més llunyana en el record és la del foc a terra de casa seva. El baf de l’olla de terrissa on hi bullien fesols, els fesols amb cansalada eren un plat habitual, a la seva infantesa. L’olor de quan es feia sabó a la caldera, olor agra, aspra i molesta es barrejava amb les sopes que bullien en una olla més petita. Les llesques de pa damunt les brases produïen una aroma de rostit.
Temps de llum d’oli, espelmes, flassades per combatre el fred rabiós, freds i sequeres. De roba bruta, llunes i vents, penellons, rostolls. Hereus i cabalers. Patacons i fullar nius. Arengades i bacallà.  
Les golfes plenes de goteres, amb tot d’estris per aturar la pluja, eren com un magatzem on s’hi guardaven fotografies, objectes oblidats...i també la tupina i la resta del porc, eren les reserves de menjar de tot l’any.
El drama de les herències i moltes famílies barallades. La Guàrdia Civil i l’estraperlista. Els marges, els grans temples del secà. Els dilluns a mercat Tàrrega, tres hores de carro d’anada i tres de tornada, més tard amb cotxe de línea. La gent de Tàrrega són grans comerciants, llestos i amables, ens descriu.
Els sacs d’ametlles amuntegats a l’entrada de casa, una vegada en sacs, es tractava treure la closca verda de les ametlles, esquitllar, era treure la closca. Quan els sacs feia dies que estaven amuntegats, una fortor avinagrada s’estenia per tota la casa.
A l’escola s’hi havia de portar un tronc de llenya per poder-se escalfar del cru hivern. Dins de passar-ho magre, cada dia es distribuïa llet en pols a cada estudiant.
Els punts de trobada on cada poble tenia el seu racó per matar les estones i arranjar el món. El forn del poble, on s’hi reunien els homes com centre de xerrameca i el rentador era el lloc de xafardeig de les dones.
 
Un paisatge colpidor és quan fa referència a l’estada a la pallissa, estança de la mula i comenta, el pare ens feia dormir a la pallissa al meu germà i a mi. Es tractava que donéssim el menjar a l’animal sense que ell s’hagués d’aixecar. Un mecanisme rudimentari ens despertava a l’hora prevista, les dues o tres de la matinada. La pallissa quedava sota el llit dels pares i un cordill travessava el trebol. Al final del cordill hi penjaven dues campanetes que en estirar el fil de l’habitació ens despertaven. No calia dir res. Ja sabíem que es tractava de portar palla i ordi a la menjadora. No eren ordres, sinó una manera rudimentària d’educar-nos en l’esforç i les incomoditats.
No dormíem pas amb llençols. Una borrassa de collir olives damunt la palla i una manta o dues per tapar-nos.  Impactant, i qui no ha viscut una situació de pobresa extrema com passava als pobles rurals, no pot entendre el significat extens i grandiloqüent que signifiquen aquests sacrificis del passat.
La vall del Corb no s’allarga ni trenta quilòmetres. Els poble s’hi amunteguen fins al punt que quan toquen les campanes el so també arriba als veïns dels pobles de l’entorn.
Rivalitats entre pobles veïns, enveges. Quan relata una baralla i diu: Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble que mai s’esborren.  
 
La Marinada sempre arriba, els que coneixem l’entorn, esforços, suors i llàgrimes, i també les circumstàncies, es llegeix amb un neguit devorador per veure què hi passa a l’altra història. Amb gran mestratge ens va esquitllant, una a una, com si d’un sac d’ametlles es tractés, després d’una se n’agafa una altra, i totes tenen la seva substància.
Malgrat les penúries, dificultats i la gana que es passava, Lluís Foix i a La marinada sempre arriba, intenta de ser generós, agraït de les circumstàncies i adversitats viscudes. Potser és una constant de com més entrebancs hi hagi pel camí, més ganes hi ha de tirar endavant en qualsevol oportunitat i situacions de la vida. Una lliçó i un agraïment a l’autor per haver fet d’una zona deprimida i desconeguda, un crit a la il·lusió i un crit valent per sortir de les misèries que ens acompanyen.