dissabte, 24 de juny del 2017

El cavaller Floïd - Mecenes activista revolucionari

El 4 d’abril de 2017 a l’assistir a la presentació del llibre “El cavaller Floïd”, la biografia de Joan B. Cendrós a l’IEV realitzada per l’autor Genís Sinca, juntament amb la filla del biografiat Laura Cendrós, entre altres. Des d’aquell dia i a l’aprofundir dins de l’obra frenètica i detallada acuradament a doll per l’autor, em va copsar la magnitud i el treball productiu del personatge i de com enganxa el llibre. Tot el que s’hi cou va fent-se a foc ràpid, no existeix el xup-xup a foc lent, amb la quantitat i qualitat humana despresa d’un dels mecenes i activista més importants, gastant-se una fortuna amb un horitzó principal: la cultura catalana.  El personatge, la biografia i sobretot l’obra realitzada són d’una potència fora mida i una bullícia frenètica la del cavaller Floïd, Joan B. Cendrós. 
Hi ha molts fets que fan gran el personatge, un és l’origen humil dels avantpassats, els seus pares van fer el salt cap a Barcelona, agafant el camí d’emigrar del camp de Tarragona, concretament de Valls, per guanyar-se les garrofes més còmodament. De la barberia de Valls a una altra a l’escorxador de Sants, anomenada “Buenos Aires”. És aquí on el pare i l’oncle Emili desenvolupen una formula del massatge per després d’afaitar, el Floïd. Un fill de la immigració interna, amb esperit de superació i constància. Amb només vint anys, mor el seu pare i Cendrós fill porta la fàbrica, la publicitat, les vendes...ho controlava tot directament. Un innovador i creatiu, la publicitat era extensa i generosa a la premsa, tanques, tornejos de tennis, Camp Nou... Amb tota seguretat va ser un gran emprenedor i empresari d’èxit en totes les vessants.   
D’una formula singular de massatge per després de l’afaitar, una barreja de diferents flors, vinagre, alcohol, vainilla, llimona... es crea un massatge dels més coneguts arreu, el Floïd. Els inicis van ser com el porta freda a les barberies, una tècnica a l’antiga amb un dot innat especial, anant amunt i avall per introduir i vendre el producte. Senzillament s’ha de tenir una mercaderia especial i tècnica de venda per col·locar-lo. Persistència i constància.  Cendrós va obrir delegacions de Haugron Cientifical S.A., l’empresa del Floïd a Nova York, Londres, París, Ginebra...El clàssic viatjant amb un producte que li prenien de les mans, el Floïd. Es va vendre tant que va fer-se ric, milionari, però amb dòlars, com deia en J. B. Cendrós, fins aconseguir ser una multinacional referent en el sector. Molt interessant de ser valorat pels nous emprenedors i com del no res crea un imperi.        
El Joan B. Cendrós, el cavaller Floïd, pot posar-s’hi l’etiqueta de pencaire, orgullós, altiu, revolucionari amb corbata i americana. Mecenes, activista, financer, editor i patrocinador de tantes causes. Valent, figura excèntrica, impulsiu, disposat a tot per la supervivència de la cultura catalana. Va ser un abanderat de la lluita antifranquista amb una personalitat volcànica i directe en tots els sentits. Moltes vegades, en Cendrós era de tracte difícil i els que el van conèixer el descriuen com un home eixut, sovint inflexible i, fins i tot  vehement, quan es tractava de defensar Catalunya.
Havent triomfat a la vida i els negocis, treballant i pencant com ningú, crea un món editorial on hi avoca sacs de diners i dilapida una fortuna amb la finalitat de mantenir la llengua del país en plena nit fosca del franquisme. Molt fàcil de dir-ho, i poc convencional de fer-ho. En Joan B. Cendrós, no només va fer això, juntament amb altres empresaris van crear Òmnium Cultural  per potenciar i ajudar l’ensenyament en català en temps molt difícils. En Cendrós se’l classifica com a catalanista de pedra picada.  
L’11 de juliol de 1961 neix Òmnium Cultural, entitat que, entre altres fets destacables fomentà l’ensenyament del català a les aules, remouria consciencies de milers de catalans i fou com una primera revolució cultural contra la dictadura. La creen cinc empresaris Fèlix Millet, president; Lluís Carulla, vicepresident; Pau Riera, tresorer; J. B. Cendrós, secretari; i Joan Vallvé, vicesecretari.  Una generació d’invictes, lluny del victimisme estèril, no es van mostrar mai abatuts.
A part d’Òmnium i també sota el franquisme va ajudar la represa i el finançament d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa i de l’editorial Aymà. Promou el Premi Sant Jordi de novel·la i la Nit de Santa Llúcia. També va implicar-se amb el moviment de la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, premi Honor de les Lletres Catalanes, Banca Catalana, recuperació del teatre Romea...
De fet, la biografia de Joan B. Cendrós és de cap a peus, fora de mida, senzillament fascinant. Un gran recorregut per les petjades deixades per aquest mecenes, on les vivències intenses i bagatge extens fan gran el personatge. Sota la seva batuta, el 23 d’abril del 1966 Òmnium Cultural de París va organitzar el primer recital internacional d’en Raimon a París. El debut va ser un èxit i, sobretot, va propiciar la famosa actuació a l’Olympia, aquell mes de juny. Un mecenes inclassificable, un heterodox del món empresarial, econòmic i cultural que no s’ha sabut valorar i que en paral·lel, per postres va dedicar-se a ajudar, com diu la biografia, a fons perdut a desenes d’artistes, pintors, escriptors i fins i tot amics anònims van rebre l’ajut desinteressat de l’empresari. És aquí on es veu la crítica adversa, l’enveja al personatge i també la mostra de com tergiversar amb total impunitat, per més poca cosa diuen adoctrinament. Malparlar del personatge fent-ne burla i escarn amb una obra de teatre reinventant-se el personatge com a ranci, gasiu i estrany prohom de cartó. O estàs dins la roda, i ell no formava part de la congregació oficial franquista, ni de “l’estrablishment” o hi ha llicència per a matar a qui sigui, el personatge en aquest cas. Com va fer un director de teatre, el qual no ha inventat la pólvora, i com a premi viu de l’erari públic per maleir i cantar improperis contra alguna cosa que bellugui amb traç de cosa indígena o faci olor de pa amb tomàquet; amb això li riuen les gràcies galdosament i untant-lo amb subvenció eterna.     
Dues anècdotes marquen el tarannà i personalitat del biografiat, una, la pugna amb Tarradellas. S’explica com Tarradellas, amb un ego gran com tot ell, en una xerrada volia fer tancar la delegació d’Òmnium a París. Era l’any 1967, després de que el govern franquista fa tancar Òmnium, els empresaris, mecenes que van engegar Òmnium compren de la seva butxaca un pis cèntric a París per posar-hi la delegació d’Òmnium a l’exterior. Tarradellas no volia que ningú li fes ombra en cap aspecte, i sostenia que era contrari als seus interessos. Van tenir una entrevista a un Hotel de París Tarradellas amb Cendrós. Tarradellas insistia de que s’hauria de tancar la delegació d’Òmnium a París, després d’un discurs d’hores i anant repetint que s’hauria de tancar Òmnium, deia convençudíssim que el volien enfonsar, i que no és podia fer ombra al president de la Generalitat a l’exili, hauríeu d’ajudar més al president a l’exili...Cendrós explosiu de mena, a la primera de canvi saltava, i aquesta vegada va haver d’aguantar molt, va esperar-se fins al final, però es va anar escalfant. I quan no va poder més va explotar “Mireu, president, jo fins ara he callat molt i us he escoltat amb el màxim interès, però us he de dir una cosa que em surt de dins i us la diré amb la màxima sinceritat, perquè m’entengueu bé i utilitzaré, potser, alguna expressió barroera, però vós, com a bon català, m’entendreu perfectament: mireu, el pis de París, sabeu per què l’hem obert?, perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancaré?, quan a mi em torni a sortir dels collons” La reunió va acabar-se a l’instant.
Una altra anècdota va ser l’any 1966, en plena prohibició d’Òmnium, on li surt de dins l’antifranquisme recalcitrant. La dictadura havia promulgat la Llei Fraga, semblava hi havia una certa obertura, en el cas dels llibres, si un cop publicat te’l prohibien (el dipòsit ja no era obligatori), l’editor perdia el cost de la publicació. I això va passar amb Història de Catalunya Il·lustrada per a nens de Ferran Soldevila editada i distribuïda a les llibreries. Cendrós va actuar amb celeritat, i en persona. Va demanar explicacions i el director general de Censura, Carlos Robles Piquer, cunyat de Fraga Iribarne li diu textualment “Pues se lo come con patatatas”.
Joan B. Cendrós agafa l’avió i se’n va a veure el ministre franquista del ram Manuel Fraga Iribarne. Els crits se sentien quatre carrers més avall.  I Fraga li va dir “por esas historias volvemos a coger el mosquetón” Paraules que les va guardar ben guardades fins a fer una campanya als mitjans de comunicació exposant el pensament del ministre franquista de “Información y Turismo”. Això va fer estovar el tema i al cap del temps va poder tornar-se a distribuir Història de Catalunya Il·lustrada a les llibreries.
Amb aquestes dues anècdotes es veu el caràcter fort i fins i tot dient-ho en plata, “tenir-los ben posats” i també i dins el context de la nit fosca del franquisme, i com d’efectiu era ser un malcarat, orgullós i altiu i cantar les quaranta quan tocava. Una frase de Cendrós és: els catalans que hem actuat en forma d’oposició al règim, ho hem anat fent en base o intervencions particulars, fins que a mi em va venir la idea que s’havia de fer alguna cosa de caràcter col·lectiu, que és el que produiria més impacte.
Una altra frase per veure el caràcter impulsiu, remarcant el qualificatiu cultural ha estat sempre un qualificatiu revolucionari. I a més a més: “La prova d’això és que ens ha passat el mateix que a qualsevol altra classe de revolucionari. Hem estat vigilats, perseguits i no ens han passat coses pitjors segurament perquè els nostres adversaris no s’hi han atrevit”
I una altra “He sigut feliç -afirmava, sempre en un to de repte-, perquè lluitar pel país propi és un plaer dels déus”
Al llegir la biografia, magníficament desgranada per Genís Sinca, altament recomanable, cadascú pot trobar-hi alguna sensibilitat important, virtuts i qualitats eloqüents i no deixa ningú indiferent. Segurament tothom que llegeixi el llibre trobarà alguna peça considerable i segurament li cridarà l’atenció innombrables fets. A l’acabament del llibre, El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós, financer, editor, patrocinador, valent, excèntric, impulsiu....pot entrar perfectament a la categoria d’un personatge singular, un homenot empresari, mecenes, activista revolucionari com una casa de pagès.

 
Amb la bata blanca que sempre portava, en una visita a la nova 
fàbrica d'Haugron Cientifical S.A.

1982 - JBC al terrat de casa seva a Sant Feliu de Guixols amb l'estelada.
 
  Promocionant Floïd al Camp Nou.


1975 - JBC lliurant xec del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a 
Joan Fuster.
JBC amb membres d'Òmnium Cultural amb l'Abat Escarré. 

 J.B.C. amb Joan Oliver (Pere Quart) que va fer de director literari 
d'Aymà/Proa durant vint anys.

 
JBC amb Armand Carabén, Joan Miró a París. 


Joan Babtista Cendrós i Carbonell
Barcelona 1916-1986



dissabte, 27 de maig del 2017

Acomiadament de Raimon - Palau de la música catalana – 7-5-2107




Raimon, el cantautor, lletrista, poeta s’acomiada el mes de maig de 2017 dels escenaris. La guitarra, la seva veu enèrgica i potent, també. Raimon va començar la seva carrera l’any 1959 amb la cançó Al vent https://ca.wikipedia.org/wiki/Al_vent  Fins aquest mes de maig de 2017 ininterrompudament ha anat composant, cantant, musicant i presentant els seus treballs extensos i plens de contingut de vida quotidiana. La seva extensa obra i amb una línia molt definida és el seu credencial. Tot això i no és poc.
Raimon ens ha acompanyat amb les seves cançons, la seva força, tendresa, lucidesa al llarg de la vida. Raimon, és aquell referent i també com aquell tresor valuós dins de cada persona. Deixarà els escenaris, passarà desapercebut del dia a dia de la vida quotidiana, Raimon no deixarà mai de cantar,  serà ben viu dins de cadascú amb la seva força, empenta i la seva lucidesa, el mestratge.
Els que l’hem gaudit dels discs, cassets, Cds, escoltant i cantant les seves peces, i hem assistit algun concert, i anar-lo a escoltar i acomiadar per última vegada en el seu darrer recital, evidentment era un concert especial, històric. Per ell i pel qui l’escoltava.
Les seves cançons trossos de vida viscuda i transmesa amb total sinceritat, quedaran plantats com aquells edificis de pedra ben sòlids, sempre fidel a la mateixa línia de lluita. Una de les cançons triades és: Jo vinc d’un silenci, i és aquesta cançó, possiblement un reflex, un resum del que és el gran cantautor.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Al ser la darrera actuació, un acomiadament definitiu i especial, era imprescindible escollir el lloc adequat, i efectivament el Palau de la Música dóna grandària, pompositat a l’adéu per sempre, sonoritat i la càrrega efectiva per el cantautor i per l’espectador. Si al damunt hi ha la sort de veure’l, escoltar-lo a escassa distància, la sensació d’estar a un concert entranyable, amb una selecció acuradíssima, un gaudir dels detalls, també s’agraeix.
Veure les faccions, les venes, els ulls petits i a prop l’un de l’altre i sobretot, aquell xorro de veu, aquella tendresa i curós amb les seves lletres i musiques, fan més gran aquest concert especial i molt gran de Raimon.
Aquest repàs a la seva llarga trajectòria, amb els músics ben compassats, la seva veu, la meticulositat, ens acomiaden, no et tornarem a veure a l’escenari, seguirem gaudint del teu ampli repertori que has anat construint al llarg de tota la nostra vida. Els de baix, et diem adéu amb la veu tremolosa i mig enrogallada.     
Fins sempre!


      
......................................


Ací trobareu un resum de la seva biografia.

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.

Contingut

    1 Biografia
        1.1 Anys 60
        1.2 Anys 70
        1.3 Anys 80
        1.4 Anys 90
        1.5 Segle XXI
    2 Fons Raimon
    3 Discografia
    4 Curiositats
    5 Referències
    6 Bibliografia
    7 Premis
    8 Enllaços externs

Biografia

Nascut al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de les seues cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc i va conèixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco, The Platters o Juanito Valderrama. També coneix la discografia dels grans clàssics com Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Stravinski, etc.
«             Desconeixíem per complet l'existència d'una literatura escrita en la nostra pròpia llengua. No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps!                 »
— Raimon, Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)[1]
Anys 60

Als disset anys es traslladà a la ciutat de València per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres la carrera d'història, disciplina en la qual es va llicenciar en 1962. És llavors quan va descobrir la pròpia cultura i féu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre d'altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.

L'any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i d'altres, sinó de les classes treballadores valencianes. Estudiant l'últim curs de la carrera, apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc, amb presentació de Joan Fuster, un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar en el Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Acabada la carrera i reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors Ministre d'Informació i Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les pressions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a comissaria que això comportava.

Immediatament va aparèixer el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i Se'n va anar perquè «si prohibien el Diguem no, una cançó, també prohibirien la cançó guanyadora del Festival del Mediterrani». Des d'aquell moment, la cançó va esdevenir un dels himnes de la lluita antifranquista.

El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1966 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants, i posa en circulació la paraula "recital", que faria fortuna per epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a Annalisa Corti (la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.

El mateix any va tindre lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de Raimon), abans havia fet les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aviat cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus poemes «com ningú».

A França va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i He deixat ma mare.

El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» hagué de ser substituïda per «Gora gora».

El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.

Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa república, com Contra la por.
Anys 70
Raimon al Teatre Moderno d'Alginet (20-05-1973), amb Vicent Espí i José Espert Climent, Pepet el pintor

Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi dels diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà s'hi troben cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran l'emotiu recital del Price- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1974 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i el mateix any publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»), Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»), Joan Timoneda («Só qui só») i Pere Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»);[1] els texts originals de Raimon són «T'he conegut sempre igual» (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit líder comunista Gregorio López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), «Morir en aquesta vida» (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena «Amb tots els petits vicis» i la cançó d'amor «Com un puny» (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'«Amanda», versió valenciana de la cançó de Jara «Te recuerdo, Amanda». El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut cívic: «Qui ja ho sap tot», «A un amic», «18 de maig a la Villa», «No em mou el crit», «Quan jo vaig nàixer» i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra «El meu poble i jo».

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d'un silenci», moment recollit en el documental La Nova Cançó de Francesc Bellmunt. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, en febrer, el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava «Inici de càntic en el temple») una grua elevà una enorme senyera quadribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anava fugint més dels concerts multitudinaris.També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.
Anys 80

Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonès per una coral nipona. Els temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprèn en plena gravació-, la feina artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà sense presses: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament camerístic que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel, clarinets i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».
Anys 90

L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, va sorprendre a més d'un en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal,[2] que li permet transmetre la seva enorme cultura de lector en diverses llengües.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trentè aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el [[|portuguesos|portugués]] Luis Cilia i el mític folklorista estatunidenc Pete Seeger, i els músics de tradició clàssica Antoni Ros-Marbà, Josep Pons i Michael Portal; els cantautors locals eren Serrat, Ovidi -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida- i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonès Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la banda Lira Ampostina, evocant els inicis musicals de Raimon.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Soliloqui solipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya,[1] encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. També rebé el Premi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la història de la música popular.[3] Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya -on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA)- per un sector del públic que no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmès per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg, una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.
Segle XXI

El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV: Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon havia enregistrat: Se'n va anar (Josep Mª Andreu i Lleó Borrell) i Amanda (Víctor Jara).

El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de la Música Espanyola i el 21 d'octubre del mateix any participà, juntament amb Maria del Mar Bonet, Pep Sala i d'altres, en l'acte Volem tots els papers [de Salamanca] organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del recital de maig de 1968 a Madrid, a la Universitat Complutense[4] i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc amb un concert antològic retransmès en directe per TV3.[5]

L’any 2010 va cantar entre altres ciutats a València (Teatre Olímpia) en un concert organitzat per la Universitat de València amb motiu de la concessió de la Medalla de la Universitat, a Barcelona (L'Auditori), a París (Grand Anphithéâtre de l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne) i va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no ho havia fet. Davant de la indiferència del consistori, va llogar el Gran Teatre de Xàtiva per poder oferir als seus conciutadans tres concerts antològics carregats d'emoció. TV3 va retransmetre aquest concert en dos programes.

A principis de 2011 va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant.[6] Va publicar un CD amb el títol “Rellotge d'emocions” i el va presentar cantant al Teatro Madrid, a Madrid, i al Teatre Tívoli, i al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. “Rellotge d'emocions” és un CD amb deu cançons, amb paraules i música de Raimon i una cançó sobre un poema de Salvador Espriu.

L'any 2012 Raimon va celebrar el cinquantè aniversari del seu primer concert a Barcelona amb una exposició, entre el novembre de 2012 i el gener de 2013. Aquesta mostra commemorativa se celebrà a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, amb el títol Raimon. Al vent del món. L'exposició presentà la biografia més íntima i pública del màxim exponent de la Nova Cançó, recollint obres d'art vinculades a la carrera de Raimon, d'autors com Joan Miró, Antoni Tàpies o Andreu Alfaro, fotografies de cartells i portades de discs, realitzades per fotògrafs com Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas i Jordi Fornas, Leopoldo Pomés... O la col·lecció de cartells originals de diferents èpoques, així com discs, LP's, CD's, EP's i edicions completes, entrevistes a Raimon, i projeccions audiovisuals dels seus recitals. L'exposició es completà amb el treball intel·lectual de l'artista, cartes, texts i articles que Raimon havia escrit en castellà per la revista Destino i en català pel Diario de Barcelona, juntament amb tots aquells documents anotats i taxats que passaren pel filtre de la censura franquista.[7]

També s'insereix en aquesta celebració, una presència en la Filmoteca de Catalunya, titulada Raimon imatges i so, i recitals en cinc universitats europees: a Berlín en la Reutersaal de la Humboldt Universität, a Luxemburg en el Théâtre Robert Krieps de l'Abbaye de Neümester, a Londres en el Great Hall del King's College London Strand, a París al Grand Amphithéâtre de l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne i a Roma al Teatro Il Vascello per la Universitá La Sapienza. Cinc actuacions a cinc universitats europees que són mostra fefaent de l'interès que desprèn la creació artística de Raimon, les seves cançons, la seva musicació de poetes medievals i contemporanis com Ausiàs March i Salvador Espriu sobretot. Els concerts anaven precedits per xerrades i col·loquis que situaven el cantant en el seu context sociopolític. La gira va culminar amb un altre concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on Raimon va fer un repàs generós de la seva obra, concert del qual Sony ha editat 2 CD's com a document i celebració d’aquest moment de plenitud artística del cantant.

El 2012 rebé la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, i el 2013, el Premi Enderrock a la trajectòria.[1] L'any 2014 fou guardonat amb el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que un cantautor rebia un premi literari d'aquesta magnitud.[1]

Els anys 2013 i 2014 Raimon va tornar a cantar a Barcelona, a Madrid i a Mallorca. Al maig del 2014 el Palau de la Musica Catalana va ser l'escenari de quatre concerts apoteòsics. Aquest mateix any 2014 va ser distingit amb la “Medalla de Oro” del Circulo de Bellas Artes de Madrid i el “Premi d'Honor de les Lletres Catalanes”.

L'octubre del 2015 la Generalitat Valenciana va concedir-li l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana[8] i la Gran Creu de l'Orde de Jaume I El Conqueridor.
Fons Raimon

El 2015 Raimon va cedir el seu fons audiovisual a la Filmoteca de Catalunya amb l'objectiu de permetre la seva consulta i recerca. Aquest fons, integrat per 176 enregistraments, és el testimoni audiovisual de la seva trajectòria artística. El primer document data del 15 d'abril de 1966 i conté un ampli reportatge del programa setmanal Panorama: cinq colonnes à la une, realitzat per Gérard Chouchan i Jean Vidal sota la direcció de Pierre Lazareff, emès a la televisió pública francesa. Entre els programes que formen part d'aquest fons hi ha reportatges, entrevistes i concerts a diferents universitats i escenaris del món on s'inclou, per exemple, la gira de Raimon a Tòquio i Hiroshima (1992), a l'Olympia de París (2006), al Palau Sant Jordi (1993) per commemorar els 30 anys d'Al vent, o una actuació a Xàtiva celebrada el 1997.[9][10]
Discografia

La seva discografi consta de 31 LP's i 35 CD's. Hi ha 7 CD's editats a França, 2 a l'Uruguai, 1 a l'Argentina, 1 al Japó i 2 als Estats Units.

    1964: Disc antològic de les seues cançons
    1966: Raimon a l'Olympia
    1966: Cançons de la roda del temps
    1967: Raimon al Palau
    1967: Raimon música sola
    1968: Raimon en directe
    1969: Raimon a Montserrat
    1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
    1970: Per destruir aquell qui l'ha desert
    1971: Raimon
    1971: Raimon en Montevideo
    1971: Raimon. Catalonian protest songs
    1972: En vivo
    1972: Diguem no
    1972: La noche
    1974: A Víctor Jara
    1974: Campus de Bellaterra
    1974: T'adones amic...?
    1976: El recital de Madrid

               

    1977: Lliurament del cant
    1979: Quan l'aigua es queixa
    1981: Totes les cançons
    1984: Entre la nota i el so
    1985: Raimon canta
    1987: Presències i oblit
    1989: Canta Ausiàs March
    1993: Integral
    1993: Cançons
    1995: I després de creure tant
    1997: Ausiàs March / Raimon
    1997: Cançons de mai
    1997: Recitals al Palau
    1999: Dotze cançons
    1999: Les cançons d'amor
    2000: Nova Integral 2000
    2003: Clàssics i no
    2003: Raimon-Espriu Poesia cantada
    2006: Raimon a l'Olympia (1966-2006)
    2011: Rellotge d'emocions

Curiositats
Pau Alabajos en una actuació

    Algunes cançons de Raimon han estat interpretades per altres cantants, com en Moncho (Treballaré el teu cos), Serrat (D'un temps, d'un país), Anais Mitchell (Contra la por), Daniel Viglietti (De nit a casa, junts) i Camilo Sesto (Som).[11] El grup VerdCel ha fet reeixides versions del seu repertori.
    Al vent és, indiscutiblement, la cançó més coneguda de Raimon, atenent el nombre de versions que n'han fet Warabi-za, els Munlogs, Skalissai, Pau Alabajos i Cesk Freixas, entre molts altres.[12]
    La Coral Sant Jordi també compta en el seu repertori amb Al Vent i D'un temps, d'un país.
    El 1994 Canal 9 va emetre un recital de Raimon. El programa estava dividit en dues parts, en primer lloc un documental sobre la trajectòria del cantant, titulat Música i paraules. Posteriorment un recital del cantant al Teatre Principal de València, on canta 30 cançons davant d'un públic convidat per TVV.

Referències

Morén Alegret, Helena «Raimon. La represa poètica». Enderrock, 224, juny 2014, pp. 24-27.
«Programa Literal: entrevistes de Raimon a Fuster, Porcel i /Montcada». El Punt Avui, 1992.
«Premios Ondas 1997». Premios Ondas. [Consulta: 28 juny 2014].
VilaWeb Raimon torna a triomfar a la Complutense de Madrid
VilaWeb Raimon ret homenatge a les víctimes franquistes de Montjuïc
Raimon: “La llengua en què m'expresse ha molestat i molesta encara”, Avui, 28 de gener del 2011
«Exposició Raimon». . Generalitat de Catalunya, 2012 [Consulta: 6 novembre 2012].
«Distincions 9 d'Octubre-ARGOS». www.argos.gva.es. [Consulta: 29 desembre 2016].
«Raimon diposita a la Filmoteca de Catalunya els seus fons audiovisuals» (en català). Filmoteca de Catalunya, 12-02-2015. [Consulta: 12 febrer 2015].
«NODAC Raimon al repositori de la Filmoteca de Catalunya.».
Teoria del caos Ani Difranco en l'Auditori

    YouTube diferents versions en directe d'Al vent

Bibliografia

OBRA LITERÀRIA DE RAIMON:

    Canzoni contro, Japadre Editore,1971, L'Aquila (pròleg: Giuseppe Tavani).
    Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1973, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
    Poemas y Canciones, Editorial Ariel, 1976, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
    Les hores guanyades, Edicions 62, 1983, Barcelona.
    D'aquest viure insistent, Editorial 3 i 4, 1986, València.
    Les paraules del meu cant, Editorial Empúries, 1993, Barcelona (pròleg: Joaquim Molas).

LLIBRES SOBRE RAIMON:

    Batista, Antoni: Raimon. La construcció d'un cant. Edicions La Magrana. RBA, 2005.
    Batista, Antoni: Raimon. La construcción de un canto Editorial RBA Libros-S.A. Barcelona 2005.
    Escamilla, David: Raimon. L'art de la memòria. Editorial Planeta, 2004.
    Fuster, Joan: Raimon. Alcides, Barcelona 1964.
    Fuster, Joan: Raimon. Edicions La Magrana Barcelona, 1988, pròleg Josep M.Castellet.
    Mainat, Joan Ramon: Tretze que canten. Editorial Mediterránea, 1982.
    Pomar, Jaume: Raimon. Col·lecció Los Juglares. Ediciones Júcar, Madrid 1983.
    Pujadó, Miquel: Diccionari de la Cançó: d'Els Setze Jutges al Rock Català. Edicions de l'Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2000.
    Pla, Josep: Raimon com a poeta. Retrats de passaport. Vol. XVII Obra Completa Edicions Destino Barcelona, 1970.
    Oliver, Joan: Encontre amb Raimon. Tros de paper. Ariel Barcelona, 1970.
    Galeano, Eduardo: Conversaciones con Raimon. Granica Editor Barcelona, 1977.
    Fuster, Joan: "Presentació" - Espriu, Salvador "Raimon i les seves creacions poemàtiques" - Gispert, Enric "La música de Raimon". Raimon. Totes Les Cançons. Belter Barcelona, 1981.
    Pomar, Jaume: Raimon. Ediciones Jucar. Madrid-Gijón, 1983.
    Palomero, Josep: Guia didàctica d'Ausiàs March i altres poetes (s. XV-XVI) musicats per Raimon. Editorial Laertes Barcelona, 1990.
    50 anys d’al vent. Raimon a la UPV. Editorial de la Universitat Politècnica de València, 2009.
    Catàleg de l'Exposició “ Raimon al vent del món”. Editorial Empúries Barcelona 2012.

Premis

    Revelación de la Crítica Española, Madrid-Barcelona 1963
    Festival del Mediterraneo, Barcelona 1963
    Gran Prix Francis Carco, Académie Française du Disque, París 1967
    Long Play de Oro, Madrid 1976
    Ciutat de Barcelona, Barcelona 1982
    Fundació Jaume I, Barcelona 1987
    Cartelera Turia: Contribución Musical, València 1993
    Palmarés des Palmarés:  Integral Raimon, Nouvelle Académie du Disque, París 1994
    Millor Espectacle de l'any 1993, ACIC, Barcelona 1994
    Premi Nacional de Música 1993, Generalitat de Catalunya 1994
    Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, 1995
    Medalla d'Or, Generalitat de Catalunya 1997
    Premio Ondas, cadena SER, Barcelona 1997
    Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música, Madrid 2007
    Primer premi Liberpress Cançó, Girona 2007
    Medalla de la Universitat de València Estudi General, València 2009
    Medalla d'or de l'Ajuntament de la Ciutat de Barcelona, 2012
    Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes, Madrid 2014
    Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Barcelona 2014 [1]
    Alta Distinció i la Gran Creu de l'Orde de Jaume I El Conqueridor de la Generalitat Valenciana 

Enllaços externs
                A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raimon Modifica l'enllaç a Wikidata

    «Raimon». Viasona.
    Raimon a la UPV 50 anys d'Al vent. Pàgina creada amb el suport de Raimon.
    «Raimon». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
    Josep Pla Raimon com a poeta (un 'Retrat de passaport')