Temps difícils

A part d’una novel·la, “Temps difícils” és una realitat, i molt crua realitat per moltes persones avui. La gent jove, amb el seu esforç i sacrifici es treuen una carrera, majoritàriament estudien el que més els hi agrada i també la que tindrà més sortida professional. Els pares hi posen molt del seu compte, i mai més ben dit. També és un sacrifici i alhora una satisfacció, els que poden ajudar els fills a tenir una bona formació. 

Una persona ha acabat amb èxit la carrera de biologia. Ara ve un altre sacrifici, buscar feina. Qui donarà feina a una persona sense experiència? La sortida professional està complicada, després de buscar i remenar, es posa en contacte amb un laboratori d’una especificat molt concreta. I, tot il·lusionat podrà agafar la feina, podrà formar-se, fer pràctiques i posar en marxa tot el que més li agrada, i si hi afegim que amb el temps podrà fer-se un lloc a l’empresa, això ja seria el súmmum.

I així durant quasi un any, ha anat formant-se, fent pràctiques, informes i demés al laboratori. Fins aquí tot correcte, ara ve quan el maten. Se li ha promès dels del primer dia de que podrà accedir a fer una feina, de moment va agafant experiències. Molt bé. Tot això sabeu per quin sou? Per 0 €. No, erroni, per menys encara, ja que des del juny d’aquest any, s’ha hagut de donar d’alta al règim especial d’autònoms, la qual cosa vol dir que al damunt ha de pagar-se les quotes a la Seguretat Social de la seva butxaca, o més ben dit, els pares hi posaran un altre cop molt del seu compte. A més a més ha de fer les seves obligacions tributàries amb l’Agència Tributària, ja que al ser autònom és un empresari.

Com no hi ha sortida professional, el jove biòleg aguanta i aguanta com pot. Intenta d’anar posat de tant en tant d’amunt la taula, i d’allò meu com ho teniu. Ah, sí, quan puguem et pagarem els autònoms. I més endavant tindràs un sou. I ja fa quasi un any de la cançó. Quan intenta per tots els mitjans de tornar a treure el tema a l’empresa, de quan l’asseguraran i tindrà un sou, li contesten que en aquesta vida les coses segures no les té ningú. Ni els responsables del laboratori. Mentrestant ell pagant-se els autònoms com si treballés per la seva empresa, no li han pagat res, damunt posant cotxe, gasolina, hores....li fan veure com si encara li fan un favor, com si li peguessin un màster per ser un bon professional.   

                                  

Com està el pati a la sanitat privada oi? I segur que no és fruit d’un cas aïllat d’un jove que ha acabat els estudis. Doncs per reblar el clau, mireu aquests vídeos de com està la sanitat pública.

Temps difícils per la sanitat privada, i la pública, ja veureu. En aquesta pàgina web, trobareu tot detall de com s’amaneix la sanitat pública a casa nostra. http://www.cafeambllet.com/press/  i en aquest enllaç hi ha el vídeo de com expliquen que els han multat amb 10.000 € per haver denunciat casos de corrupció a la sanitat pública. http://youtu.be/wNNawj7MMVo


                                      

La societat civil empeny

Han passat unes hores de la gran manifestació pels carrers de Barcelona de l’11 de setembre, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana http://ca.wikipedia.org/wiki/Assemblea_Nacional_Catalana i sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa. http://www.google.es/search?q=Catalunya,+nou+estat+d%27europa&hl=es&client=firefox-a&hs=HDm&rls=org.mozilla:es-ES:official&prmd=imvnsu&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=99tSUJrAIsaH0AXE_4HoBg&ved=0CD8QsAQ&biw=1280&bih=863 I, en fred, es poden donar algunes pinzellades de com s’ha vist la gran quantitat de persones, milers de persones.

Bàsicament el gran èxit va ser de la feina ben feta, i des de fa mesos per la organització. I, important, no hi tenen, i que duri, un paper prioritari els partits polítics. Sort d’això. La va muntar l’ANC i la societat civil.

Més de mil autobusos d’arreu de les comarques, tres de Perpinyà en dia feiner a l’estat francès, més de 100 autobusos només a Osona, i perquè ja no van trobar-ne més. Un autobús de Nulles, al poble no hi devia quedar ningú...L’autobús se’l pagava cadascú, i amb molt de gust. No el pagava cap organització. I com va organitzant-se tothom, impressionant. Trens, motos, cotxes desfilant tot el dia en direcció cap a Barcelona. Des d’abans de les 5 de la tarda caravanes d’autobusos i riuades de gent per les vies principals de Barcelona, la gent hi anava amb una boca d’orella a orella, contenta, feliç i amb molta il·lusió. Feia anys que no veia tanta joia i felicitats juntes. I això vol dir alguna cosa. Les persones, la gent, la societat civil creu en el futur, en el seu futur.

Enmig de tanta munió d’estelades, samarretes amb lemes d’il·lusions compartides, de festa sense poder donar un pas, molta gent anava marxant en ser impossible poder avançar. Ara, tothom tenia clar després de la manifestació d’haver viscut un dia històric, un dia per emmarcar en els anhels de llibertat d’un poble.

De tornada amb autobús des de Barcelona cap a casa, les emissores de ràdio i aquells tertulians que saben de tot, a Madrid també ho saben fer això, i dient la quantitat de bajanades com, l’organització la feien els nacionalistes, i hi havia donat cobertura orquestral el govern de la Generalitat o el seu partit. I les televisions, hahaha ai que em pixo. Una de pública dóna la notícia al cap de 20 minuts d’haver començat el noticiari. Una altra, la pionera de la tele escombraria, enceta els informatius amb una cremada de bandera, d’un altre acte del matí o vés a saber de quan era. Res més lluny de la realitat, i res a veure amb la trobada festiva de la tarda, alegria i molta il·lusió. Això no ho saben transmetre, saben transmetre el contrari de tot això. No han entès res de res, i és penós.

Autobusos organitzats per la societat civil, important, persones, gent del carrer, jubilats, aturats, parlant majoritàriament en català, però no era la única llengua que s’hi sentia. Grallers, castellers, grups de batucada, joventut, canalla, persones amb crosses, cadires de rodes, xiquets a l’espatlla del pare, cotxets amb nadons, entitats esportives, socials...

De tota la il·lusió, festa, alegria, agafo una imatge. Una nena de mesos al collibè del seu pare. Al no poder avançar, ni moure’ns, ens miràvem fit a fit els dos, amb la maneta i les ungles, anava estirant i esgarrapant el meu nas. Al no poder bellugar-nos, i sense poder fer res més que riure que riuràs els dos. Il·lusionat amb el riure encomanadís d’aquesta xiqueta de mesos, esperar un dia ben proper vegi l’anhel de llibertat que clamava el seu pare junt amb milers i milers de persones.

Tocats pel foc

Cesk Freixas és un cantautor compromès amb el seu temps, el país i la seva gent. La joventut no és cap excusa per demostrar el bagatge dins la música i cançó d’aquí. Enllaça amb què ha estat el trobador/cantautor, guitarra a la mà i anant fent camí. El camí és llarg i no hi han dreceres.

Arran del darrer treball discogràfic Tocats pel foc, hem tingut una petita xerrada en un d’aquests concerts, on la gent jove és barreja amb no tan jove i la suma és un públic lliurat al treball, cançons i melodies del cantautor Cesk Freixas.

D’aquest darrer treball Tocats pel foc, ha incorporat una nova forma d’autofinançar-ne el treball, buscant mecenes, la realitat ha estat un èxit a l’hora de trobar petits patrocinadors.

Quins treballs discogràfics has fet fins avui?

2004: Maqueta

2005: Set voltes rebel (Bullanga Records)

2006: Les veus dels pobles lliures (autoeditat)

2007: El camí cap a nosaltres (RGB Suports)

2010: La mà dels qui t'esperen (Temps Record)
2012: Tocats pel foc (Temps Record)

Quan vas començar en aquest món de la música i que t’hi va empènyer.

Més o menys, cap a l'any 2002, quan vaig començar a tocar la guitarra i escoltava cantautors centre i sud-americans. Sentia la necessitat d'explicar coses, i d'utilitzar la música com a mitjà de comunicació. Segurament aquesta va ser la motivació principal.

Els teus referents, en el món de la música i personals.

En el terreny musical, el referent més directe segurament és Ovidi Montllor, però també he escoltat molt a Silvio Rodríguez, a Alejandro Filio, Víctor Jara... i cantautors més actuals, com Ismael Serrano, Javier Álvarez, Ben Harper, Ani DiFranco... En l'espai literari, Manuel de Pedrolo és, ara per ara, qui més m'ha captivat, pel seu imaginari i per la seva facilitat de descriure en vigència situacions d'opressió.

(Foto inèdita feta l'11 de setembre de 1984, després de l'acte del Fossar de les Moreres)

Quins concerts més multitudinaris, dels que tens més bon records o de petit format.

Guardo amb molta estima el concert que vam fer a Arc de Triomf l'any 2008, a Barcelona, a la diada de l'11 de setembre. Però també ens estan captivant els que estem fent aquests dies, presentant el nou disc. la veritat és que cada concert és especial!

Vius només de la música.

Sí, des de l'any 2007, la música és el meu únic ofici.

Com funciona a nivell de vendes i contractació de concerts del darrer treball Tocats pel foc

Estem molt contents. En un mes hem venut més de 1.000 exemplars, i ens sentim molt afortunats de poder seguir voltant pel país presentant aquestes noves cançons. Estem molt contents.

I, el tema del mecenatge del darrer treball, com ha anat.

Ha sigut una experiència engrescadora. Ens ha agradat la idea de la creació col·lectiva d'un treball discogràfic, cosa que ens ha permès tenir un contacte directe i proper amb els nostres seguidors, i a la vegada buscar una alternativa de finançament, totalment popular i solidària.

Creus que un cantautor, i un cantautor amb lletres i cançons compromeses, té espai en aquest món tan descafeïnat i desencisat.

Té espai perquè, malauradament, hi ha moltes coses per les quals seguir lluitant. I mentre hi hagi pensament crític, hi haurà música crítica. Malament anirem el dia que deixem de qüestionar-nos totes les coses. El món és descafeïnat, i ha ajudat a desencisar a les persones, però també és la nostra feina carregar-les de valor i il·lusions: per això cantem.

Després de la Nova cançó, creus que hi ha vida, o si no ha canviat gran cosa per continuar els anhels pels que cantaven el d’aquell moviment.

El context ha canviat força, i hi ha un tall generacional que no ens ha permès tenir contacte amb el moviment de la Nova Cançó. Institucionalment, tampoc ha interessat gaire tenir memòria històrica recent. Més aviat som un país d'oblidar ràpid i dir que sí amb el cap. Auto-complaença o auto-engany. No ho sé ben bé. En tot cas, els cantautors més joves lluitem i cantem prenent la referència de l'essència revolucionària d'aquell moviment. Els temps han canviat, però la lluita contra un sistema i un Estat opressor és la mateixa.

A parer teu, què s’hauria de fer per promocionar més la música i cançó dels Països Catalans.

És un tema d'educació i cultura. Durant molts anys hem promocionat de manera banal que la cultura i la música també són un producte de consum, sense pensar en el rerefons ni en la utilitat de tot això. És un problema estructural i, per tant, calen grans solucions sistèmiques per solucionar. Sens dubte, les associacions i els espais de cultura popular ajuden a fer possible el respecte i la dignificació de la música feta al nostre país.

Com mires el futur, a nivell artístic i personal.

No me'l miro gaire. Prefereixo pensar en present.

Doncs això, a viure el present avui i demà. Molta sort en aquest treball Tocats pel foc i a treballar molt!! Gràcies i sort! Ah! i que no et falli mai la sort, una peça dolça com la mel, del darrer treball Tocats pel foc.

Marxa cap a la Independència

El dia 30 de juny va iniciar-se a Lleida la Marxa cap a la Independència, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) http://assemblea.cat/?q=Som Aquesta Marxa organitzarà diferents actes esportius, reivindicatius, de lleure...a diferents comarques i municipis amb la pretensió de donar a conèixer la Marxa i les propostes de l’ANC.

A Lleida van reunir-se milers de persones procedents de diferents comarques del Principat a fi de fer l’estrena i fins a l’11 de setembre on s’arribarà com a destí final de la Marxa a Barcelona. Persones de diferents edats, jubilats i adolescents es barregen demanant prou submissió. Acte que ha anat acompanyat de reivindicació, festa i alegria per part dels assistents.

A l’acte de Lleida van participar-hi en els parlaments Lluís Llach, Joan Reig, Patrícia Gabancho, Josep Vallverdú, Toni Strubell, Joan Tardà, Carme Forcadell...i la lectura d’adhesions que no van ser presents a l’acte, Rubert de Ventós o Toni Albà.

A partir d’ara a diferents poblacions hi haurà marxa sobre diferents aspectes i incidències sobre la població, a veure si arrela força.

La cultura de l'esforç

Si seguim l’exemple del gran Guardiola,  “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, i penquem som un país imparable”. L’exemple és bo, ens motiva, esperona i a la major part de ciutadans,  segueixen des de sempre aquest principi, la tenacitat i esforç de vida col·lectiva sobre moltes facetes, el treball, l’estudi, la superació de molts trencacolls que depara la quotidianitat diària.

 

                   

 

Hi ha molta gent que per molt d’hora que es llevi no podrà treballar, ni realitzar els seus somnis, i al cap del dia, quan fa balanç no és que hagi sigut un camí de roses planer i havent-se sentit realitzat, de cap manera.

Caminant i badant per molts indrets, segur que tots us hi heu fixat, hi ha una munió de granges abandonades, grans instal·lacions, accessos, les sitges per el pinso, i dins segur que hi han les gàbies, abeuradors...Doncs posats en aquest punt, aquesta activitat era un complement per al pagès o ramader, el que tenia una botiga de queviures, cansaladeria, carnisseria, polleria, o els que tenien més granges, era un negoci com un altre.

Aquests establiments, donaven vida a viles i ciutats. L’escorxador, manescals, transports del menjar, palla...Això ha canviat, les grans productores fan tota la feina, havent deixat les petites explotacions aparcades i de retruc el petit comerç de proximitat que s’alimentava de les granges, com les carnisseries o les cansaladeries en bona part, també han desaparegut.  

Aquesta era una part de la feina, l’altra era a la botiga, donant un servei directe a la població i a la comarca. Aquí la gent no s’aixecava molt matí, s’aixecava de nit per fer tota la tasta a la granja, a l’escorxador i tenir-ho tot a punt per després donar servei a la botiga.

Al cap d’anys i panys d’aixecar-se molt d’hora, molt d’hora, els fills dels que ho van fer durant molts anys, ara, no poden pagar les reparacions de la masia, la granja o la botiga que té goteres i no té cap interès per fer-hi res a l’immoble. La cultura de l’esforç de llevar-se molt matí, molt matí, per ampliar la granja, fer obres a la botiga o a la masia, reparar la maquinària...no serveix per un segments de la població. Des de fa anys ha anat perdent poder adquisitiu i de ser una classe benestant, s’ha convertit en ciutadà que la cultura de l’esfoç li ha girat l’espatlla.

Dins d’aquest sac hi trobem també el pagès, on les seves collites cada any han minvat considerablement el seu valor. El pagès ha d’anar a treballar a la fàbrica o altre lloc per poder mantenir la terra i cobrar preus de misèria i de subdesenvolupament. El pagès, tot i llevar-se d’hora, ho té clar, no cal que els hi paguin subvencions, només cal que paguin la producció igual com 20 anys enrere. Tampoc és demanar tant, o sí.  

 

Ciutat de València

La primera impressió a l’arribar a la ciutat, després d’anys de no estar-hi, i mirant-ho des del barri del Carme, és de que hi ha dues ciutats. Una, la pomposa, d’aparador i aparentar, la de viure en un món imaginari on tot és opulència, i també allò gastat molt per tothom, d’estirar més el braç que la màniga, és a primer ordre. L’exemple més gran és la Ciutat de les Arts i de les Ciències http://www.cac.es/?languageId=5 On hi ha hectàrees i kilòmetres amb una inversió per tapar algun forat.

L’altra manera de veure la realitat és passejar-se pel casc antic, petits tallers, botigues, artesans, petits autònoms aguantant la sotragada dels temps difícils i del dia passa, any empeny, mentre es pugui.

Passejant un dia laborable, quan els carrers es van posant poc a poc, i es netegen els carrers amb mànegues a pressió d’aigua. La única parada de fruita, descarrega i van posant al seu lloc la fruita. Les torres de Quart i fins la de Serrans, són una bona caminadeta abans d’esmorzar.

En aquesta hora, els que ens agrada badar i caminar, es veuen diferents contrastos. Com una xica jove va a treballar, deslliga la bici ben posada a un fanal i cap a la feina. O un capellà passejant de bon matí tot ben guarnit, clenxat i ben planxat. Ara i ací, es veu la ciutat bruta, pintades, excrements, pixades, vella, botigues i establiments resistint la tempesta actual i l’ofec de la crisi.

Dins de l’atzucac i aiguabarreig de la ciutat, hi ha molta llum, especialment al carrer Sant Ferran, 12, a pocs metres del mercat central, al bell mig de la ciutat, hi ha “Octubre, Centre de Cultura Contemporània” http://www.octubre.cat/presenta_octubre.php

A l’OCCC, uns antics grans magatzems, El Siglo, hi ha tot un entramat cultural de primer nivell. La llibreria 3 i 4, el setmanari El Temps, sales d’exposicions. A la planta baixa hi ha la cafeteria restaurant, on hi entrem a fer una xocolata. Al mateix temps de seure sona el telèfon, i és La Muixeranga.

Descansem i respirem de la caminada de tot el dia, i quan ja tenim la comanda feta, i com aquell que no vol la cosa, passa per allí, l’editor i gran activista cultural que hi ha en aquest país, l’Eliseu Climent, http://ca.wikipedia.org/wiki/Eliseu_Climent_i_Corber%C3%A0 . Varem saludar-lo i ell efusivament ens va fer ensenyar tots els racons de l’Octubre per la Pepa, una xica de la casa, simpàtica i plena de vida, ens explica tot detall de l’edifici, la seva rehabilitació.

Tot un honor haver parlat uns instants amb aquest homenot, tossut i cavallerós emprenedor per causa de la cultura i llengua d’aquest país. Repetidors de TV3 escampats arreu del País Valencià, multes pel tancament i mil i una iniciativa que porta sempre entre cella i cella.

Agafem el primer ascensor que va haver-hi a la ciutat de València, per anar fins al terrat de l’edifici, on des d’allà és veuen edificis emblemàtics de la ciutat, El Miquelet, la Catedral... A la planta subterrània hi ha al descobert una part de la muralla àrab de la ciutat. Ara, a l’espai de l’art hi ha l’exposició de les donacions de pintors i artistes per les sancions que el govern valencià ha imposat a Acció Cultural per haver posat repetidors i poder veure TV3. Això n’hi ha per xafar qualsevol moral, l’Eliseu Climent, és de pedra picada, segueix lluitant i plantant cara, com ha fet sempre. I, que duri per molts anys.

Ha valgut la pena tornar a València, parlar amb la gent del carrer, respirar, observar i veure el batec d’una ciutat viva.

"Corralito"

Des de fa setmanes, hi ha milers de famílies que s’ho passen malament. Les entitats bancàries s’han empescat artefactes per no liquidar uns dipòsits que tenen els seus clients a les entitats bancàries. Fins fa quatre dies, les Participacions Preferents, eren unes emissions on la majoria de bancs i caixes intentaven de posar-hi el màxim de diner dels seus clients estalviadors. I quines quantitats hi ha posades!. Sort d’Internet, ja que la resta de mitjans de comunicació passen de puntetes aquest tema, no interessa esbombar-ho. Les Participacions Preferents és un producte financer de risc, i vistos els resultats, de molt de risc. Els directius o empleats de les entitats d’estalvi eren persones que la gent els hi tenia tota la confiança, i dic tenia, perquè molts ja no els hi tenen avui. Quan s’anava a fer un dipòsit a termini, ells et deien: No, tenim un producte millor, podràs treure’l quan voldràs, i damunt et donarem un 2% més d’interès. Vull seguretat i liquiditat. És com un termini fix, en cas de necessitat, amb un parell o tres de dies es pot recuperar i ingressar al compte corrent. I, acte seguit et feien signar Participacions Preferents o Cèdules Hipotecàries, amb unes clàusules que no se les ha llegit mai més ni el que les va parir o redactar en el seu dia.
Aquests empleats quan han de col•locar un producte, són agressius com una fera malferida, deuen haver estat tancats en seminaris on els hi renten tot, i els de dalt, els seus caps els hi han fet una centrifugada de cervell, donant unes directius i objectius que s’han d’aconseguir peti qui peti. El client no vol raons i menys amb qui ha de veure’s demà mateix per retornar un rebut, fer una transferència o anar que et renovin una llibreta d’estalvis que fa temps que no hi cap res més.
Aquets tres casos que ara s’expliquen aquí són reals, i per tant coneguts. No es parlarà de noms, entitats, ni persones. Com aquests n'hi a milers i milers.

Un jove de 20 anys tenia a la seva llibreta d’estalvis uns diners que els seus avis li anaven donant per qualsevol necessitat en els estudis, ordinador portàtil o altra necessitat. L’entitat va telefonar-lo i quasi renyant-lo de que els diners a una llibreta de compte corrent no li rendien res. Van indicar-li que el millor per ell seria posar-los en Participacions Preferents, i que podria treure els seus diners sempre que els necessités. El seu pare, afectat per unes Cèdules Hipotecaries, les quals, li van indicar de que es podrien treure sempre, resulta que no pot disposar d’aquests diners fins al 2016. El pare va personar-se a l’entitat perquè havien fet aquella barrabassada al seu fill. Van calmar-lo dient-li, que era la millor inversió per al seu fill. Ara l’ordinador haurà d’esperar anys i panys que passi aquest enrenou.
Un altre cas, una persona ven una propietat per cancel•lar una hipoteca, sobra un romanent, demana un termini fix i liquiditat rapida. La mateixa jugada. Li posen a Participacions Preferents, indicant que amb dos o tres dies es poden vendre, hi ha molta demanda. Insisteix que no vol sorpreses, ja que un familiar li van posar Cèdules i no les pot treure fins al 2017.
Últim cas, un matrimoni de 80 i molts anys, marit malalt al llit, necessita atenció i una persona nit i dia al seu costat, i al límit de necessitar els diners per la salut. La seva dona després d’esperar-se a la seva entitat més de tres hores, l'havien telefonat per passar per la seva oficina bancària, com els altres casos. Al donar-li la notícia de no poder treure els seus diners, i li expliquen uns números que ni un catedràtic d’economia entén. Fins d’aquí un any i mig una part, l’altra part en un altre producte vés a saber si pitjor del que van aconsellar-li en el seu dia. Aquesta persona no pot aguantar més, comença a plorar i cridar, i durant els darrers dies ha tingut atacs d’ansietat. Una empleada de l’entitat l’ha de portar a casa seva amb el seu vehicle, veient l’estat de la persona afectada. Fa poques setmanes li van liquidar unes Cèdules que no vencien fins el 2016.
Només són tres relats, ben reals, massa, i per desgràcia n’hi ha a milers. Sembla que algú pot prendre mal, de moment, n’han pres els afectats. Voleu dir que tenen la consciència tranquil•la aquesta gent que els hi han fet fer aquesta jugada a jubilats, gent jove, i no tan jove. Han jugat amb els estalvis de tota una vida. Potser els van vacunant constantment per fer-los-hi veure que la seva agressivitat farà tan de bé a la societat i “imposar” a milers de persones productes brossa és interessant, bàsicament per als seus tot poderosos caps, pobrets, han de cobrar sous mil•lionaris a costa de gent honrada.
En aquest enllaç, una persona explica amb pèls i senyals com va anar el seu cas. Podrà variar una mica, en el fons tot fa la mateixa pudor. Molt interessant:
http://notanaprop.wordpress.com/2011/12/29/el-drama-dels-afectats-per-les-participacions-preferents-aixo-es-com-un-termini-fix-sense-cap-tipus-de-risc/

Ah! “Corralito” el nom d’aquesta nota, la trobareu aquí http://es.wikipedia.org/wiki/Corralito mireu si no és ben bé el que va passar fa uns anys a Argentina, o semblant al que passa ara i aquí.