divendres, 11 de febrer del 2022

Una vida de combat

Fins fa no res no havia sentit parlar de Carles Garcia Solé, i ni un borrall o gens del FAC. Un amic de temps immemorials, d’aquells temps en què anàvem al Fossar de les Moreres l’11 de setembre, amb bus, i en què reunint tots els creients de Reus, Tarragona i Valls, s’omplia mig autobús a tot estirar. Aquest amic em va recomanar el llibre “Del FAC a la reunió de Perpinyà”, que focalitza la vida de Carles Garcia Solé i és escrit per Pau Juvillà i Jaume Renyer i prologat per Josep-Lluís Carod-Rovira. Sense preàmbuls: la recomanació ha estat encertada i el llibre és potent, intens, penetrant, poderós. Evidentment, s’ha de llegir! 

 

El llibre repassa cronològicament la vida intensa, combativa i el compromís de Carles Garcia Solé, que es va veure sotmès a un consell de guerra i a una petició de condemna a mort el 1972 per formar part del FAC. Molts anys després, el 2001, el protagonista va ajudar a gestar la reunió encapçalada per Josep Lluís Carod-Rovira amb dirigents d’ETA per exigir el final de l’activitat armada. A part, també hi ha un repàs implícit del transcórrer del moviment independentista els darrers cinquanta anys. De l’escissió del FNC en sorgeix el PSAN, de l’escissió del PSAN, IPC, d’aquests darrers els MDTs...  El MUM, BEAN, ECT, NE, La Crida, ERC, ANC… Hi surt tothom. I queda clar: som uns campions en divisions, desunió, desacord, separacions, discrepància, fricció, escissió...el pa nostre de cada dia!

 

En Carles Garcia Solé va néixer l’any 1949 al barri barceloní de Sants, fill de Joan Garcia, català nascut a Baza (Granada - Andalusia) i d'Anna Solé, filla de Gelida (Alt Penedès). Membre d’una família obrera, el pare va militar a la CNT. Van tenir cinc fills. En Carles va començar a treballar als catorze anys en un forn, i més tard va ser transportista, com el seu pare. De ben jove, va coincidir amb un grup d’amics amb les mateixes inquietuds, i es  van fer socis del centre excursionista Club Esquí Puigmal. De forma clandestina, s’hi organitzaven classes de llengua catalana, sortides a la muntanya i reunions de formació política. És d'aquesta manera que van aprendre a estimar el país, com molts joves de l’època. El president de l’entitat excursionista va proposar-los fer un salt en el compromís: es tractava d’anar a una reunió amb exiliats i, si fos el cas, formar part d’un possible exèrcit d’alliberament. La reunió va tenir lloc a la Catalunya Nord amb gent del Consell Nacional Català, en Batista i Roca, Pau Casals... S’hi van apuntar ràpidament i van participar d’un curs per conèixer tècniques de guerrilla, arts marcials, lluita urbana, supervivència a la muntanya, explosius, tir amb arma de foc…

 

Mentre feien la formació militar, van produir-se aldarulls de protesta per les penes de mort demanades en el consell de guerra de Burgos de 1969. Al grup, la situació va servir de prova de foc, d'inici d'una lluita molt activa. Van rebre armes i explosius des de França i, a partir d’aquest moment, van començar una escalada frenètica d’activitat armada. Pel que fa als atemptats, van patir un greu ensurt quan els va esclatar accidentalment un detonador, que va provocar ferides a tres integrants mentre preparaven una acció a Montjuïc amb motiu de la inauguració del Saló de l’Automòbil, en la qual participava el príncep Juan Carlos. Arran de l’accident, van poder comprovar que no hi havia una infraestructura al darrera, amb sanitaris i altres serveis, tot i les promeses que havien rebut des de l’exili. El grup defensava un país independent i socialista, la qual cosa topava amb la ideologia dels exiliats.

 

En aquest punt, van decidir apartar-se de l’exili i crear el que més endavant seria el FAC (Front d’Alliberament Català). Va mantenir-se actiu fins a finals de 1979. Des dels inicis de l’any 1970, van fer molts sabotatges, accions contra el règim dictatorial, casernes militars de la guàrdia civil, comissaries de policia, seus del Movimiento, TVE, Radio Nacional, La Vanguardia Española, oficines de recaptació d’impostos, monuments a los Caídos, Renfe… Tot el que representava l’ànima de la dictadura, era objectiu del FAC. A més, recolzaven vagues de treballadors de la SEAT, dels autobusos de Barcelona… En una setmana van arribar a fer vint-i-tres accions a Barcelona, Terrassa i Rubí.

 

La policia espanyola, pressionada pels “excombatientes”, va anar estirant del fil i fent detencions de persones relacionades amb l’exili. Al mateix temps, amb pressions i tortures van obtenir els noms de militants vinculats al FAC, entre els quals en Ramon Llorca Pérez i en Carles Garcia Solé. Aquestes detencions van ser dutes a terme a primers de l’any 1972, i en total van ser nou, els detinguts. Mesos de presó, en què se’ls demanava pena de mort. A causa de la pressió del carrer, es van canviar les acusacions: inicialment els demanaven presó de 185 i 205 anys; finalment, la condemna va ser de trenta anys per a en Llorca i vint per a en Garcia, després d'acusar el FAC de més de 130 atemptats entre 1969 i 1972.  

 

A la presó Model Garcia Solé va coincidir amb Salvador Puig Antich i altres membres del MIL, el Movimiento Ibérico de Liberación. Hi ingressaren també els 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya. Al pati de la Model, en una assemblea on participaren la majoria de presos polítics, al Carles Garcia li vetaren la paraula argumentant que era “un pequeño burgués radicalizado”, un argument repetit constantment per Francesc Frutos per desmoralitzar-los. Després de l’estada a la Model va ser traslladat a la presó de Segòvia, on la majoria de presos eren d’ETA.  Aquí començà una llarga col·laboració, complicitat i amistat amb l’organització basca, que el tractà com un més dels seus i li posà el nom de guerra “Charles”. Durant el temps que va estar reclòs a la presó de Segòvia, va participar en vagues de fam per la situació dels presos, l’amnistia… La principal activitat a Segòvia fou elaborar un pla de fuga. 

 

El novembre de 1975, quan va morir el dictador i ja tenien el túnel enllestit, va obrir-se un intens debat entre escapar-se o esperar l’amnistia, que tothom donava per feta després de la mort del dictador. El 5 d’abril de 1976 van escapar-se vint-i-nou presos, entre els quals hi havia Carles Garcia i Ramon Llorca, del FAC, i tres catalans més. Al llibre s’hi expliquen els detalls i la dificultat d’amagar-se durant vint-i-un dies, la protecció, els tirotejos, fins arribar a refugiar-se a l’exili. Allà, demanen reconeixement de refugiat polític i les autoritats franceses els detenen i els confinen a l'illa de Yeu. En aquesta illa, en un acte de l’esquerra francesa de solidaritat amb els presos, Garcia Solé parla amb un xicot que parlava català. Van planificar la fugida de l’illa i, al cap d’uns dies, van presentar-se amb un petit veler per executar l’escapada. Tal va ser la complicitat del cantant de mare mallorquina amb en Charles, que fins i tot li va deixar el seu passaport per poder-se desplaçar per la Catalunya Nord i, més tard, poder entrar amb aquest document prestat al Principat. Aquest personatge músic de cabells llargs era en Joan Pere Le Bihan Rullan, que entre moltes altres iniciatives anys després entrà a la Bressola i en fou fins i tot director, aplicant una nova metodologia d’immersió.

 

Com que no va reeixir la posada en marxa del FAC, el nostre protagonista va decidir integrar-se als escamots d’ETA (Beretzis); així és com va passar a formar part de l’organització durant dos anys. L’any 1979 va tornar al Principat de forma legal. Des del retorn, va incorporar-se a la nova realitat, va seguir lluitant, participant, treballant, amb un sentit crític a l’independentisme combatiu, amb l’esperança de poder avançar en el seu somni de veure un país lliure, independent i socialista.

L’1 de març de 1979 va haver-hi eleccions a Corts, em les quals es presentava el BEAN, amb el carismàtic líder de la no-violència Lluís M. Xirinacs al capdavant. Hi hagué una nova contesa electoral amb Nacionalistes d’Esquerra i BEAN, sense èxit de resultats. El gener de 1980 es presenta a les llistes amb el BEAN per Barcelona, figurant en el número 5 de la butlleta encapçalada per Lluís M. Xirinacs. Ambdós es coneixien de l’estada a la Model i de llargues jornades al carrer Entença reclamant l’amnistia. La implicació amb el BEAN va arribar al punt de demanar als antics amics bascos de fer la impressió dels cartells de la campanya electoral al Parlament de Catalunya, que van ser impresos al País Basc.   

 

 

L’any 1986 Garcia Solé va fundar una empresa de transports, feina que ja havia fet i amb la qual tenia relació perquè venia de família de transportistes. L’any 1989 va entrar a militar a ERC. Va continuar amb la militància a ERC, tot i les friccions  que hi va haver aquell temps. Era l’any 1996. Hi va haver l'escissió de Colom i Rahola, que van fundar el PI. Aleshores, Carod-Rovira va accedir a la secretaria general.

  

Sense deixar la lluita i empès per la seva filla Laia, que estava indignada pel desastre ecològic del cas Prestige a Galícia, l’any 2002 va muntar una flota de furgonetes, camions, maquinària, voluntaris i empleats de la seva empresa per ajudar a netejar el “chapapote”. Tota la infraestructura muntada els permetria de treure fins a deu tones per hora amb un equip de deu persones. Una altra anècdota, aquesta macabra: no trobaren cap moll per descarregar els tràilers amb el material i tres Unimog. L’únic disponible eren les instal·lacions de “Conservas Dani”, propietat dels germans Sánchez Llibre, que no els van donar permís, malgrat les insistents telefonades dels empleats locals per tal d’accedir-hi. Van haver de recórrer a una màquina excavadora de l’ajuntament de Barcelona per fer una rampa en una muntanya dels afores del poble. L’expedició va durar vint dies, i hi van deixar tres vehicles i tota la maquinària del nou sistema de neteja durant sis mesos. Van fer una bona feina ecològica, malgrat que les autoritats del Partit Popular van silenciar i boicotejar la iniciativa.

 

I així s’arriba a la reunió de Perpinyà, que el llibre diu que no va ser a Perpinyà. Seguint amb la seva lluita i servei al país, a en Carles Garcia no li cabien al cap els atemptats d’ETA als Països Catalans. L’assassinat d’Ernest Lluch, l’atemptat d’HIPERCOR… Va fer una sèrie de contactes al País Basc i al seu partit, ERC, per intermediar davant la banda i poder demanar que deixessin la via armada. Va ser incomprès per bona part dels dirigents del seu partit. Tot i així, seguiren el pla juntament amb altres persones, amb Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant. Es posaren a treballar fins aconseguir reunions i, finalment, un comunicat d’ETA on indicava que deixava d’actuar al Principat, com a pas previ a deixar definitivament les armes. Els resultats van ser evidents i positius per a la societat, però hi va haver un linxament mediàtic i pressions, en què tota la runa de les clavegueres de l’estat va sortir a vessar per tot arreu. Evidentment, que s’havien cregut, aquests poca-penes, de jugar amb les coses de menjar? O el que es el mateix: aquí, com sempre, es fa com sempre i a la manera s’ha fet sempre. Aquí hi mana l’estat de l' “atado i bien atado”, la de “una, grande y libre”, i la resta són punyetes i juguesques d’aprenents de poca muntada i menys volada.  

    

En Carles Garcia Solé, jubilat, segueix en contacte amb els seus amics bascos, treballant per les causes justes, col·laborant amb l’ANC de la mà de la seva antiga companya al FAC, Elisenda Romeu, destacada dirigent de la Plataforma pel Dret de Decidir, i que va impulsar l’any 2019 la sectorial de persones represaliades. Va signar la crida de destacats militants independentistes i d’esquerres en suport de les iniciatives, política i sectorial, del president Puigdemont el juliol de 2019.

 

El llibre “Del FAC a la reunió de Perpinyà” és un repàs i una crònica de la història recent dels darrers cinquanta anys. Un tomb personalitzat en la figura de Carles Garcia Solé, anònimament, íntimament, invisible, reservat, i, mentre resti un bri d’alè i força d’aquest lluitador, per uns ideals de llibertat, independència i socialisme als Països Catalans.