Hi ha espais, llocs, indrets, camins, ciutats, paratges que,
a còpia d’anar-hi i de tornar-ne i de
trepitjar-los durant anys, ens els fem nostres. Fa vint anys no coneixia
Bellvitge, ni l’hospital ni la barriada de l’Hospitalet de Llobregat. Dues
característiques importants de Bellvitge: l’Hospital i la barriada. Aquí teniu l’enllaç que conté la descripció
de l’Hospital Universitari de Bellvitge:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hospital_Universitari_de_Bellvitge
L’Hospital és immens; passadissos, dependències, laboratoris,
quiròfans... tot és molt gran. A l’Hospital de Bellvitge, i des de fa més de
vint anys, hi he trobat uns professionals excel·lents, d’un nivell
desmesuradament elevat, i millors persones.
El primer dia que vaig aterrar en aquest monstre d’hospital,
l’especialista corresponent, el doctor B.R.S., després de valorar els informes,
diu: “Home, tenim un problema. Hi ha un pulmó de 70 anys i l’haurem de
cuidar...”, i encara: “A més, crec que tens una hèrnia de hiatus, i al no
retenir i escampar-se el menjar, és verí directe al pulmó. S’han de fer les
proves corresponents, i valorar si el que dic és una realitat”. Buf! Amb trenta i tants anys el que sentia no
feia patxoca ni alegria. Endavant amb les proves.
“Haurem de fer una endoscòpia abans d’afirmar-ho”. Al cap
d’un mes de les proves, confirmada i la intuïció inicial es converteix en
realitat. Més precaucions amb la dieta. No menjar gaire abans d’anar a dormir i
fer-ho amb llit incorporat... Com pot un metge especialista, amb un cop d’ull, avançar el diagnòstic? L’ofici i els anys li
han aportat una experiència magistral.
Ens vam anar veient durant força anys, fins a l’edat de la
seva jubilació. Encara avui, quan hi vaig, dono records per al doctor B.R.S. a
les infermeres responsables de les proves respiratòries, i elles em corresponen
i fem intercanvi de records. Un doctor savi, anònim i amb una bonhomia fora
mida.
Una anècdota en homenatge a aquest gran professional. Moltes
vegades, a primera hora del matí, ja estava plantat davant la seva consulta,
per allò dels embussos i avançar-se als taps de circulació d’última hora.
Arribava abans de les vuit del matí i quan em veia allà assegut deia ”Què hi
fan aquí, a aquestes hores, la gent dels calçots?” Tancava la consulta,
m’acompanyava i em feia les proves respiratòries directament, tot dient
“aquestes màquines no les sap fer anar tothom” o “aquesta gent de Valls té
massa feina amb els calçots i els hem d’atendre ràpid” i... cap als mòduls
corresponents a fer les proves. Un crac en medicina i encara més en
humanitat!
Es va jubilar fa anys i, des d’aquell moment, em porta la
doctora M.M.M., també excel·lent professional. Tranquil·la i sense dir una
paraula de més, i ni una més alta que l’altra, sempre ha estat una bona
vigilant de la meva malaltia. Un dia estava citat a la consulta i ja havien fet
les proves feia una setmana. La doctora personalment va trucar a casa; no va
enviar una carta ni va delegar en un administratiu per donar la notícia. La
doctora va telefonar i diu “Res, que el dia de la visita no hi seré, tinc un
congrés a Madrid, i no et podré atendre. Però estigues tranquil: les proves han
sortit bé; quedem d’aquí una setmana i t’explico la particularitat de cada
prova a la consulta X”. Quin detall! Mà esquerra, bon ofici i empatia amb el
pacient.
I no cal esmentar l’amabilitat, bon ofici i millor tracte de
les persones responsables de les proves respiratòries o d’esforç. Veuen que
sempre vas de bòlit i, si falta una hora per fer les proves i hi ha alguna
baixa d’un altre pacient: “Ràpid, endavant; et puc passar ara mateix.” I, una
volta enllestides, ja avisen el departament de les proves de l’esforç i, si hi
ha algun forat, ràpidament a començar les proves corresponents. Molt bona gent!
