Carmen

Hi ha persones anònimes, potser ho són la majoria, i de les quals aprenem cada dia. No tenen cap mena d’interès a ser protagonistes de res, són autèntics protagonistes de la seva vida i de l’engranatge i maquinària que posa els carrers cada dia i els fa funcionar.

La Carmen, fa molts anys que viu a la capital de comarca, i després de grans penúries i molt recorregut, ha viscut aquí més que a cap altre lloc. Fins aquí res de nou, moltes persones els hi passa el mateix.

La vida de la Carmen, com molta gent que va immigrar d’altres terres de la península, com moltes altres persones o altres indrets del propi país, no ha estat, ni és planera. Et sents descol·locat, fora de lloc, i han de passar dies, mesos i anys per arrelar i trobar un entorn nou el qual t’aculli i també hom si senti immers. La immigració és dura, i no en pocs aspectes.

No parla català, no sap llegir, ni escriure. Té un cor, força, empenta, vitalitat, que li dóna una lluminositat al seu entorn i tothom que té al seu costat.

Ha enviudat no fa massa, és jubilada des de fa anys. Passa dels 70 anys. Va sempre acompanyada, i des de fa la pila d’anys del seu inseparable amic, el bastó, per una disfunció de fa anys.

Va treballar durament per els seus fills i el seu espòs. Salut i alegries no van anar mai sobrades, sempre pesaven més la suor, esforç i sacrificis que no pas les satisfaccions. Malgrat tot, i els anys on no hi faltava el treball, van poder fer-se amb la propietat d’un habitatge digne o d’altres petites coses per anar passant la vida i per la vida.

Els tres fills tenen dificultats actualment, i ja fa anys de trobar feina. Un està a l’atur, i sense cobrar res des de fa anys, Fa algun curset o altre tipus de reciclatge. No treballa des de fa anys. Ha hagut d’anar a viure amb la Carmen, la seva mare, i deixar el seu pis que hi ha viscut els darrers anys, fins que no ha pogut resistir més i l’ha posat de lloguer per poder pagar la hipoteca del pis que va comprar amb tota la il·lusió ja fa uns anys.

Hi ha dues filles més. La gran cobra una pensió per una dificultat no física. La petita ronda els 40 anys, treballa a precari, un contracte per aquí, alguna feineta per allà. Ara hi ha remodelació, i a buscar feina per un altre costat. Amb l’ajuda de la seva parella va resistint i lluita per tirar endavant amb la seva filla.

La mare exerceix de matriarca i és el pal de paller de la família. Dóna ordres i dirigeix el vaixell. La pensió de la Carmen, serveix per ajudar la supervivència d’aquesta decadència i davallada general i que dura des de fa anys.

A una capital de comarca, va celebrar-se el referèndum per la independència, ella, ho explica amb tota al il·lusió del món. Ho diu convençuda, amb l’afany amb que ha fet moltes coses en aquesta vida. Vaig fer anar a votar als meus fills, si aquí tinguéssim la independència, els meus fills tindrien feina i tots hi viuríem molt millor....

La Carmen ho té clar. I malgrat tot, un dia darrere l’altre, lluita per sobreviure aquesta malastrugança que dura massa temps dins la seva família.

Aprendre viure

Una de les caminades habituals pels Comalats, és la passejada amb calma i repòs absolut per Forès. L’únic que trenca la rutina del silenci, distorsionant, són els monstres de ferralla escampats per aquests racons de món. El pas del temps ha educat l’oïda i la vista fent-ho una mica més suportable. És el zim-zam impertinent de les pales dels molins.

Feia dies que volia parlar amb la parella d’emprenedors que hi ha als Comalats, La Vall del Riu Corb, Baixa Segarra, els propietaris del bar restaurant “Lo Mirador de Forès” a la població de Forès. Passo a fer un cafè per “Lo Mirador de Forès”, http://www.lomiradordefores.es.tl/Bar_Restaurante.htm situat estratègicament a un dels punts privilegiats dels Comalats, al mirador de Forès, on, un dia clar es pot veure el Camp de Tarragona, les muntanyes de Montserrat, el mar... La mestressa em diu que no pot estar per mi, han acabat de servir els dinars, ho té tot potes amunt i està dinant. Faig un cafè i quedo per més tard. S’està tapant, aguantarà tota la tarda, presagi de pluges.

A Forès, a l’hivern hi viuen 16 persones, i a l’estiu 30 i tants. D’aquests els que s’hi han instal·lat més recentment el Josep M. i l’Ester, fills de Forès, ell treballa d’enginyer fora del poble, i ella pagesa, viuen a Forès. L’altra parella són l’Alberto i la Núria, els propietaris del cafè restaurant “Lo Mirador de Forès”. L’Alberto és asturià, porta un bagatge important i quan ho recorda, sense nostàlgia, l’amunt i avall d’aeroports, ciutats grans... Havia estat director comercial d’una filial del grup Planeta, i amb 29 anys era formador de grups de treball a una multinacional. La Núria porta 17 anys en el món de la restauració. Volien fer un canvi de vida, d’estil de viure, i important, aprendre viure.

La Núria porta la cuina del restaurant, fan cuina casolana, de temporada, cargols, bolets, calçots...tota classe de menjars on els preus poden anar 13 € menú diari, i a partit de 22 € a la carta els caps de setmana. A part els matins, bàsicament de cap de setmana s’hi troben excursionistes, algun ciclista i moters.

La parella gaudeix dels petits plaers de viure en un lloc encisador, el mirador és la gran satisfacció, tranquil·litat i privilegi. Cuiden dels dos cavalls i quan hi ha més de 6 comensals, els hi organitzen una ruta amb carrossa per l’entorn de Forès. Tallen llenya, encarreguen les comandes del menjar que van a buscar a Tàrrega....L’Alberto ha fet una ruta fins a Santes Creus i una altra a Poblet. Ha descobert uns camins espectaculars. Ara, no fa massa ha comprat a mitges una empaquetadora de palla, la qual li serveix per obtenir la palla dels dos cavalls.

És la primera vegada que parlo amb l’Alberto, una metralleta parladora, i junt amb la Núria, la seva parella, tenen la mateixa il·lusió que fa un any i mig, quan ho van engegar, i amb ganes de continuar endavant aquest projecte de restaurant amb un aforament de 22 persones. No tot són flors i violes, hi ha mesos que no surten els números, hi han de posar diners de la seva butxaca. El seu desig és que aquest turisme rural sigui també sostenible econòmicament. I, aquí és lamenta l’Alberto, tenim un Ferrary, però hi falta gasolina. Entre la il·lusió i la resignació va parlant de tot, un poti poti amb convicció i èmfasi. Un lament persistent, no es fa res per la gent que intenta donar vida al poble, falten indicadors informant on és el Mirador, guies i estratègies de suport. La casa rural que hi ha al poble, aquest estiu no ha treballat gents, és lamenten.

L’Alberto va de cara i quan diu que estàs a casa seva, et parla sempre de tu, amb el màxim respecte, sense careta. Una parella emprenedora, la qual hauria de servir com a referent per als pobles dels Comalats, pobles mig abandonats. Falta molta gent amb l’empenta de l’Alberto i la Núria, empenyent aquest projecte perquè demà també segueixi funcionant i sigui viable econòmicament. Sembla deduïble l’oportunitat, s’ha de perseguir constantment.

L’horari és “com la funerària, obert 24 hores al dia”. Expliquen que per estar tan amagats, la ubicació és a prop de tot arreu. 1 hora i ½ de Barcelona, 20 minuts de Tàrrega, a un cop de pedra de Sarral, Rocafort de Queralt...

Al final de la conversa, parla de l’excel·lència que busca al seu negoci, i poder complementar-se en un turisme rural i de qualitat de la seva zona més pròxima. De com es podrien fer més coses. Un Mercat d’antiquari o vell, Fira Medieval....i, important, hi ha rumors de fer una seu nova de l’ajuntament amb un valor de més d’1.000.000 €, una barbaritat, i en canvi troben a faltar, una assistenta social per un nombre important de persones d’edat avançada del poble.

Al sortir de casa seva i treure el nas al mirador, una boira espessa no deix veure més enllà de dos pams del nas. Veus, això és vida! diuen.

Sort, a gaudir, i a resistir!!

Abandonats

En diferents èpoques de l’any, el mateix paisatge pot canviar de cap a peus. Quan els sembrats despunten i van creixent, sembla una catifa verda d’un país plujós, i algun any a l’hivern hi ha una manta blanca d’un pam de gruix, semblant a un país dels Pirineus. A l’estiu hi ha una sequedat grandiloqüent, i a les tardes es pot trobar algú prenent la fresca, i depèn del dia, si ha pujat la marinada, millor un bon jersei, no farà pas nosa.

Cada època de l’any té el seu encant, cada dia un contrast diferent. Són els Comalats i la Vall del riu Corb, un país atractiu, ric, desconegut, deshabitat i despoblat alhora.

La poca població que hi viu és gran, cases on hi viu una sola persona, bàsicament gran, i els mesos més crus de l’hivern marxen i passen aquest període vivint amb algun fill, generalment a ciutats o capitals de comarca on s’hi ha implantat la descendència. Cap al bon temps tornen a instal·lar-se a la seva casa pairal de sempre, anant passant els anys i vivint una mica dels records i esdeveniments haguts al llarg dels anys costeruts de la seva vida.

Les poblacions d’aquest món rural van despoblant-se des de fa dècades i dècades. Avui, un pagès amb la maquinària pot portar bona part del terme i viure distant del poble.

Aquests pobles estan deshabitats i despoblats, fins al punt que hi ha poblacions fantasmes. Èpoques de l’any es pot passar de punta a punta d’alguna població dels Comalats o de la Vall del riu Corb i no trobar a ningú. Es pot passejar bona part de l’any per qualsevol d’aquests indrets, les cases de pedra ben posades, acurades, algunes amb les seves arcades, pedrís...A voltes davant d’una casa tancada, ben plantada, hi ha marcat a la pedra 1720 per posar un any, i plantat allà et passa pel cap la quantitat d’història que podria explicar aquella pedra després de tants segles...Fanals il·luminant els carrers desèrtics, mobiliari urbà, serveis... i no veure ni una ànima pel carrer. Cotxes se’n veu algun, persones costa de trobar-ne cap.

Les generacions joves han emigrat a altres indrets en busca d’estudis, treball, serveis, i també una vida més estressant. Ja ho explicaven el dia 2-8-2009 al bloc “Alls de Belltall” un parell d’avis de més de 80 anys: “A Belltall hi havia hagut cinc barbers, abans només ens afaitàvem el dissabte, explica, dues botigues de queviures, cafès, taverna, ferrer, fuster, capellà tot el dia amb dues misses el diumenge.
El seu fill és taxista a Barcelona i majoritàriament els que han marxat venen algun cap de setmana i el mes d'agost, el penúltim diumenge d'agost hi ha la festa major, és quan hi ha més persones al poble.”

“A Belltall hi havia hagut 500 habitants, avui, a l'hivern devem quedar de 30 a 40 persones. I, tots vells, repica el company de pedrís...”

Agafant unes quantes poblacions d’aquests territoris, veurem la davallada de la demografia, és un no parar. L’estadística d’algunes poblacions.

Forès http://ca.wikipedia.org/wiki/For%C3%A8s :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
437	445	339	309	302	209	86	71	63

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
61	62	72	67	68	62	59	57	-

Conesa http://ca.wikipedia.org/wiki/Conesa :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
479	511	489	424	418	297	176	142	128

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
123	126	104	107	116	136	128	141	-

Passanant –inclou Passanant, Belltall, La Sala dels Comalats, La Glorieta, La Pobla de Ferran, El Fonoll- http://ca.wikipedia.org/wiki/Passanant_i_Belltall :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
962	973	1.014	877	807	630	387	232	206

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
195	184	192	182	183	198	209	174	-

Guimerà http://ca.wikipedia.org/wiki/Guimer%C3%A0 :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
990	1.425	1.255	1.155	1.126	922	660	501	473

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
421	412	397	375	399	383	361	344	-

Vallfogona de Riucorb http://ca.wikipedia.org/wiki/Vallfogona_de_Riucorb :

1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1990
488	496	538	430	372	272	180	128	116

1992	1994	1996	1998	2000	2002	2004	2006	2008
108	107	130	132	164	164	164	159	-

Els habitants han anant abandonant població, un patrimoni ric i viu del conjunt del país, i no han de tenir sensació de culpabilitat, ans al contrari. Els que haurien de tenir-ne són aquells que cuinen de fer anar el país, fer-lo rodar, que cobren per fer-lo rutllar. Han pensat mai en les poblacions petites? i en el seu equilibri territorial del conjunt? S’ha impulsat i incentivat la instal·lació d’alguna empresa? La demografia va baixant, despoblant-se fins a casos preocupants. La immigració interna del conjunt del país també ha existit, però hi ha fets que més val amagar el cap sota l’ala. I algú potser hauria pogut fer més del que s’ha fet.

Malgrat tot, s’han de trobar formules per fer créixer una part del país, sumar i posar més per part de tothom molts més granets de sorra per recuperar vida, i que aquest món desconegut, segueixi sent-ho en part, amb més vida i força que mai.

Manel

A l’hora en punt de la nit de Sant Joan, diada nacional dels Països Catalans, tot un detall poder anar a veure i escoltar aquest fenomen musical dels nostres dies, i un dia tan assenyalat. Entrada lliure en un marc atractiu amb la silueta del campanar de Sant Joan al fons, tot a punt per gaudir d’aquest esdeveniment. Les crítiques deien sobre uns 5000 espectadors, difícil de comptar, però sí molta gent.

Costa d’entendre el fenomen social del grup musical “Manel”, seria digne de ser estudiat a fons. http://ca.wikipedia.org/wiki/Manel_%28grup%29

Persones de totes les edats, xiquets, xiquetes de curta edat a l’espatlla dels seus pares, adolescents jugant a fer manetes mentre sona la música del grup, persones amb cabell canós o sense, i també jugant com adolescents. Fins i tot avis. Un espectacle per a tots els públics, amb més èmfasi baix que dalt de l’escenari.

Quan llegeixes que a tot arreu on van es penja el cartell de les entrades esgotades, que molta gent es queda a fora. Quan veus que molts saben les seves cançons, i les canten, un fenomen digne de valoració. Si voleu revisar algunes de les lletres de les cançons: http://www.kumbaworld.com/?q=node/9&idautor=1492

Havia escoltat el seu primer disc dotzenes de vegades diferents cops, i el segon potser més, i costa de trobar una explicació aquest fenomen del grup barceloní, dels que no hi ha cap membre que és digui Manel. A l’assistir al primer concert dels Manel, encara et reafirmes més en que és un fenomen, difícil d’entendre. Seria més ajustat valorar-los havent estat ben asseguts en un teatre amb bona acústica. A peu dret més d’hora i mitja, cansen. Un queda esmaperdut de la manera de fer gran una cosa que potser no ho és tant. La Viquipèdia a la primera ratlla al parlar del grup diu “les seves cançons mesclen el pop amb música més tradicional cantada en català” No fotem, pel broc gros. Fins ara música d’arrel tradicional pensava que la cantava la Maria del Mar Bonet, Al Tall i d’altres que realment fan servir instruments, músiques i lletres tradicionals.

Evidentment un cau en el parany de comparar-los amb uns altres mítics com en Llach o el Serrat en les seves primeres cançons, i més quan diuen que els tres han estat supervendes a l’estat http://ca.wikipedia.org/wiki/10_milles_per_veure_una_bona_armadura Malgrat les distàncies, no hi ha color. L’evolució de tot plegat, de que tothom té el paladar més fi, sembla poc comparable. Potser feia falta un grup o cantautor que simbolitzés alguna cosa més que els altres, un grup líder.

De tot el repertori, barrejat del primer amb el segon treball, tres o quatre amb lletra i música amb trempera, la resta cançó melòdica-relaxant-per-anar-a-dormir-aviat. Potser és esbiaixat parlar així, per l’indicat de la falta de bona acústica i bones condicions d’un teatre, sonoritat més adequada i ben asseguts. El resultat final, deu guanyar molt. Com em deia fa anys el gran Salvador Escamilla, hi ha molts grups i cantants “sense suc ni bruc” Potser falta una mica de suc i bruc.

Al marxar quan encara tocaven la darrera peça, ja no volia esperar-se més, tota la nit ha rondinat, la meva acompanyant molt especial amb menys de 8 anys. Li pregunto, a veure tu que t’agrada la música, valora’ls de l’1 al 10, quina puntuació els hi donaries. Un 5. Ho has dit molt ràpid això. Va allargant-ho molt, un 7.

Aniversari http://youtu.be/HdakJQth7Sw

Boomerang http://youtu.be/uw3IoBlJ6Nw

Benvolgut http://youtu.be/yoC3580THrc