Un
dels passeigs de la ciutat, un operari ben uniformat amb rasqueta en mà, i en
un dels fanals que a la nit il·luminen el passeig i la resta del dia hi ha
informació per llogar una habitació, fer classes de repàs o d’altres
necessitats, doncs aquest operari eficient, armat amb una rasqueta, treu tota
aquesta paperassa informació de la farola. Al centre de Sevilla, on hi ha els
grans magatzems i botigues on estant ben posicionats a les grans ciutats i les
fàbriques són a l’altra part de món i per quatre rals perden la vida les seves
operàries. Aquí al centre, en menys de dos minuts pots veure una seguretat ben
pomposa, primer passa un cotxe negre amb la bandera constitucional al cotxe,
uniformes, banderes per tot arreu, i demés amb dues persones de la Policia Nacional.
Al cap de mig minut, dues motos, ben engalanades amb el mateix guarniment que
els del cotxe i també el casc i uniformes dels dos guàrdies. I, abans de dos
minuts, un altre destacament amb cotxe tot igual que el cas primer, amb altres
cares diferents.
Passejant
amb l’autobús turístic, on es poden triar força llengües, inclús aquesta que
s’escriu aquí. A banda i banda d’un carrer a mà dreta es fa una biblioteca de
tres plantes, treballant a bon ritme els seus operaris. I la part esquerra paral·lelament
s’hi construeix a bon ritme també una clínica o hospital de quatre
plantes.
Una de
les visites obligades a Sevilla és el “parque Maria Luisa”, http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Luisa_de_Borb%C3%B3n i la Plaza de España. Maria Luisa de Borbón y Borbón
no devia avorrir-se amb un jardí tant gran, i després, cansada de tanta
passejada, la dona a la ciutat. I com l’havien obtingut abans? Aquí la
grandiloqüència és en grau ampli, 40.000 hectàrees de jardins, arbres i arbres
i més diversitat d’arbres, i també en la mateixa proporció uniformes de
jardiners municipals, al mig del dia reguen a mansalva, i vetllen pel bon
funcionament d’aquest grandiós parc. Els sevillans consideren un gran mèrit
haver aconseguir per a la ciutat aquests jardins. Abans eren pagats amb diner
públic pel gaudí privat de la monarquia, ara hi pot passejar tothom, pagat amb
diner públic. Alguna cosa ha canviat.
Un dia
a l’entrar a una església d’aquelles que tenen un carro amb quatre rodes i que
treuen a passejar, pànic i por, semblava com si hi hagués algú que es creu
superior a d’altres persones.
Una
altra obligació és agafar carro, cavall, i cotxer per donar un tomb pel centre
de la ciutat, on orgullosament el sevillà simpàtic ensenya i explica les grans
obres faraòniques fetes a l’exposició universal de l’any 1929, va marcar un
abans i un després. Joiosos i orgullosos de la gran morterada de pasta abocats
a la ciutat i ha restat al seu patrimoni. No tan contens expliquen que no cal
anar a visitar l’antiga Expo de Sevilla de l’any 1992, on només hi han herbes i
en bona part està abandonat, diuen.
En fi,
un viatge per fer-lo i gaudir-lo, ara, sense voler es poden observar alguna
collonada com les explicades.
I la
conclusió, com deia Josep Pla a l’arribar a Nova York a la seva guia, i veure
els gratacels i il·luminacions enlluernadores va dir, escolti, i tot això qui
ho paga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada