Aquesta recopilació fotogràfica s’ha
fet durant els darrers cinc anys. Extracte d’un garbuix d’imatges de moltes
hores, on s’ha destriat aquest resum significatiu. Caminades, sortides,
escapades per olorar, passejades per gaudir, desconnectar i respirar el flaire del
país petit.
Aquest reportatge és una
aproximació a una zona aspra, tosca, abrupte, difícil en tots els sentits, i alhora
d’una gran bellesa i esplendor. El paisatge, la solitud i la calma, les glaçades
i el fred intents fan el seu camí. La marinada i el serè estan ben instal·lats
en aquest indret de món mig oblidat. Melodia agradable a la vista i a la oïda,
on el paisatge es transforma dia a dia, i així gira en el transcurs de tot l’any.
Al llarg del reportatge va acompanyat
bàsicament amb la cançó He mirat aquesta terra, de Raimon, extreta
d’un poema de Salvador Espriu. Amb la seva força connecta a la perfecció amb l’espai
dels Comalats. Raimon a més és referent i m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquesta
vida.
Un racó de món on no se sap ben
bé les delimitacions, com ha de ser, sense línees divisòries de res, és a camp
obert. Les úniques separacions són les dels marges i camins, majoritàriament ben
conservats. Les alzines, els ametllers, la molsa, els sembrats, els terrossos, les
perdius, les móres, calorada d’estiu... Tothom s’hi hauria de sentir còmode dins
l’encaix d’aquest tros de món, on hi han patit, lluitat i mort tants avantpassats.
Homenatge al paisatge conservat per
les persones que ho han fet possible amb el seu empeny, les quals han mantingut
els pilars de la seva essència, la flama viva d’aquest univers particular, malgrat
tantes adversitats de tots els colors.
També per descomptat algun parany
en el camí. Ens aquests pobles sempre hi hagut enveges, rancúnies, odis.... L’avarícia,
com diu en Lluís Foix al seu llibre La
marinada sempre arriba “Els
interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses
de poble.” Són també una
constant intrínseca al llarg de la
història, personatges sinistres dels quals se’n podria escriure llibres sencers
de com les han gastat i com les han fet passar als seus sofridors.
Malgrat tot, les persones passen
i el paisatge resta invariable, i per damunt de tot hi ha el camí diari per
millorar l’estat de les persones i les coses de cada dia. Esperança de que es
pugui viure, gaudir en la millor qualitat per tothom, els habitants dels
Comalats, tros de país perdut, desconegut i únic com cap altre indret.
Paratge únic per descobrir-lo, viure’l
i gaudir-lo amb total plenitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada