Jordi Sugranyes és tot un
personatge. No té cap pretensió de voler figurar ni de ser un milhomes. Tot el
contrari, és la senzillesa personificada, un paradigma d’humilitat i bonhomia
amb una afició que ha conreat els darrers trenta anys.
Com aquell que no vol la cosa, el
Jordi Sugranyes ha assistit durant trenta anys a concerts de diversos grups i
cantautors d’arreu del territori dels Països Catalans. Gravadora en mà i, a
l’altra, una càmera de vídeo per enregistrar l’actuació musical o per donar fe
que hi ha estat. I així porta quasi 3.000 concerts i trenta anys d’afició.
Aviat està dit!
El Jordi Sugranyes és un cronista,
un assidu dels concerts; és persistent i perseverant. Hi assisteix i ho difon
de manera detallada les xarxes socials o
a la ràdio. Va començar a finals dels anys 80 en emissores lliures i municipals:
Ràdio TAU, Ràdio Music Club... No és un crític musical; exposa que hi ha anat. Té
una memòria d’elefant: pregunteu-li dates, detalls, qui actuava en aquell
concert... Pam, t’ho clava.
A finals dels anys 80 el panorama
musical i de la cançó en la nostra llengua estava sota mínims. I el Jordi
Sugranyes hi era per veure-ho i contar-ho i, si ha calgut, per animar els grups
novells quan més falta els feia. Ha estat un punt d’inflexió i ha vist i
constatat com del no-res naixien grups nous, cantautors...; un moviment de
professionals de la música de primer nivell.
Joventut i més enllà. 30 anys de
música en català és un llibre atípic, sobretot per la constància, per
l’amplitud temporal, per la llista cronològica dels concerts viscuts; es tracta
d’un seguiment dels grups de música i dels cantautors catalans, sobretot dels
novells, dels que s’inicien en aquest món de la música. Es tracta d’una fita
històrica, d’una proesa, ja que poques persones han fet un seguiment tan
exhaustiu i durant tants anys. L’autor mateix explica el perquè d’aquest
títol: “Quan ens vam trobar en el moment
de decidir un títol, l'Òscar Ramírez, l’editor del llibre, em va preguntar: ‘Què
ha significat per a tu dedicar tants anys a cobrir concerts?’ La meva resposta va ser: ‘M'hi he dedicat
tota la meva joventut...’, i ell va rematar dient "I més enllà!".
Al llibre hi apareix alguna anècdota
divertida. 25/8/1990: 13è Aquelarre de Cervera. El grup Els Piràmid tenien
previst començar l’actuació a l’escenari
de la plaça del Portalet quan, de sobte, va començar a ploure. El grup van
refugiar-se, junt amb el Jordi Sugranyes, sota d’un arbre, però, com que continuava
plovent, van optar per seguir la conversa sota l’escenari allà sota, ajupits i
mullant-se igualment i veient que per les escletxes dels taulons també s’escolava
l’aigua de la pluja, van decidir anar a resguardar-se sota d’una porxada
propera ja que, per sota de l’escenari, hi començava a circular un rierol cabalós.
No cal dir que el concert es va suspendre.
24/8/1991: Vinaixa. Hi assisteix
amb l’inseparable Lluís Marçal, també locutor de ràdio, i dues persones més. Concert
amb Tradivàrius i U-tòpics. Només arribar els informen que el concert s’ha
suspès per la pluja. S’origina un debat encès sobre com es desenvoluparia la
nit i conviden el Jordi Sugranyes a una cervesa. No li va agradar gaire i, des
d’aquell dia, no n’ha tornat a tastar mai més cap.
Al pròleg de Joventut i més enllà. 30 anys de
música en català, hi opinen diferents personatges que
coneixen Jordi Sugranyes en profunditat. El periodista Albert Domènech assenyala: “Que ningú s’imagini el Jordi com una
persona ansiosa per aconseguir una aurèola mediàtica lligada a això que avui en
dia es coneix com a postureig. El seu no és façana, ni molt menys. Ho fa per
amor a la música i, especialment, per amor a aquells grups i artistes
desconeguts i emergents que són els que més necessiten l’escalf dels mitjans en
les seves primeres passes”.
Adrià Salas, veu i guitarra de La Pegatina, diu: “Ell era
l’anomenat crack del Sona9.
Probablement era la persona que més concerts havia vist i més grups coneixia.
Si li preguntaves, segurament et sabria dir on i quan havia vist cada grup
d’aquells... El vaig desvirtuar un temps més tard, i em va impactar que una
persona tan senzilla estigués fent una feina de cronista tant i tant gran sense
esperar res a canvi....”
Els Amics de les Arts: “...ens va veure en directe l’any 2005 al
Cafè Teatre Escorxador de Lleida. Es va presentar amb una càmera d’aquelles que
t’emportes quan te’n vas de vacances i explicant històries recollides al llarg
dels incomptables concerts a què havia assistit. Sempre seguint els grups
novells, com un rastrejador de tendències, i amb una curiositat musical
increïble....”
Joan Reig, intèrpret i bateria d’Els Pets: “El Jordi Sugranyes no
només anava a veure gent consolidada, a molta de la qual l’havia vist quan
encara no era ningú, sinó que també anava a veure els artistes novells.....Al
Jordi el veig més cronista que no crític musical. Ell no entra a valorar si un
grup és bo, sinó que és del tipus de periodista que es dedica a fer la crònica,
a explicar el que passa, a descobrir nous valors i a documentar tota una
època.”
Pep Poblet, saxofonista dels Duble Buble i d’altres grups: “Molts
Jordis Sugranyes necessitaríem arreu dels país! Amb un, com a mínim, a cada
comarca tindríem una xarxa privilegiada de gent que estima, escolta i fa
escoltar la música de casa nostra... No cal ser periodista per parlar de la
música del país, cal ser-ne un enamorat, i en el seu cas ho és i en
majúscules.”
Tomeu Penya, cantautor: ”Un homo incansable; càmera en mà, jo que
de whiskys anava com un ruc, conserv en es meu capet que era i és un amant de
sa música autòctona, defensor de sa nostra llengua i un gran seguidor des meus
concerts.”
Au, idò, salut i força al canut!
Aquest comiat del Tomeu Penya és
el més gran homenatge; tota una invitació a seguir contant i comptant els
concerts com fins ara. Ànims i molta força pels 3.000, són a tocar, i els que
vinguin. Molta sort amb el llibre Joventut i més enllà. 30 anys de música en
català, de Jordi Sugranyes.
Acte de presentació del llibre. L'escalf de l'editor, grups. radiofonistes....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada