Raimon, el cantautor, lletrista,
poeta s’acomiada el mes de maig de 2017 dels escenaris. La guitarra, la seva veu
enèrgica i potent, també. Raimon va començar la seva carrera l’any 1959 amb la cançó
Al vent https://ca.wikipedia.org/wiki/Al_vent
Fins aquest mes de maig de 2017
ininterrompudament ha anat composant, cantant, musicant i presentant els seus
treballs extensos i plens de contingut de vida quotidiana. La seva extensa obra
i amb una línia molt definida és el seu credencial. Tot això i no és poc.
Raimon ens ha acompanyat amb les
seves cançons, la seva força, tendresa, lucidesa al llarg de la vida. Raimon, és
aquell referent i també com aquell tresor valuós dins de cada persona. Deixarà
els escenaris, passarà desapercebut del dia a dia de la vida quotidiana, Raimon
no deixarà mai de cantar, serà ben viu dins
de cadascú amb la seva força, empenta i la seva lucidesa, el mestratge.
Els que l’hem gaudit dels discs,
cassets, Cds, escoltant i cantant les seves peces, i hem assistit algun
concert, i anar-lo a escoltar i acomiadar per última vegada en el seu darrer
recital, evidentment era un concert especial, històric. Per ell i pel qui
l’escoltava.
Les seves cançons trossos de vida
viscuda i transmesa amb total sinceritat, quedaran plantats com aquells
edificis de pedra ben sòlids, sempre fidel a la mateixa línia de lluita. Una de
les cançons triades és: Jo vinc d’un silenci, i és aquesta cançó, possiblement
un reflex, un resum del que és el gran cantautor.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
Al ser la darrera actuació, un
acomiadament definitiu i especial, era imprescindible escollir el lloc adequat,
i efectivament el Palau de la Música dóna grandària, pompositat a l’adéu per
sempre, sonoritat i la càrrega efectiva per el cantautor i per l’espectador. Si
al damunt hi ha la sort de veure’l, escoltar-lo a escassa distància, la
sensació d’estar a un concert entranyable, amb una selecció acuradíssima, un
gaudir dels detalls, també s’agraeix.
Veure les faccions, les venes,
els ulls petits i a prop l’un de l’altre i sobretot, aquell xorro de veu,
aquella tendresa i curós amb les seves lletres i musiques, fan més gran aquest
concert especial i molt gran de Raimon.
Aquest repàs a la seva llarga
trajectòria, amb els músics ben compassats, la seva veu, la meticulositat, ens
acomiaden, no et tornarem a veure a l’escenari, seguirem gaudint del teu ampli
repertori que has anat construint al llarg de tota la nostra vida. Els de baix,
et diem adéu amb la veu tremolosa i mig enrogallada.
Fins sempre!
......................................
Ací trobareu un resum de la seva biografia.
Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de
Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels
membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i
amb major reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.
Contingut
1 Biografia
1.1 Anys 60
1.2 Anys 70
1.3 Anys 80
1.4 Anys 90
1.5 Segle XXI
2 Fons Raimon
3 Discografia
4 Curiositats
5 Referències
6 Bibliografia
7 Premis
8 Enllaços externs
Biografia
Nascut al carrer Blanc de Xàtiva -lloc citat en algunes de
les seues cançons- el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell
d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món del disc
i va conèixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette Gréco,
The Platters o Juanito Valderrama. També coneix la discografia dels grans
clàssics com Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Stravinski, etc.
« Desconeixíem
per complet l'existència d'una literatura escrita en la nostra pròpia llengua.
No hi havia literatura catalana, ni cançó, ni una producció artística de cap
tipus des de la nostra pròpia cultura. Quin temps! »
— Raimon, Les hores guanyades (Edicions 62, 1983)[1]
Anys 60
Als disset anys es traslladà a la ciutat de València per
estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres la carrera d'història, disciplina
en la qual es va llicenciar en 1962. És llavors quan va descobrir la pròpia
cultura i féu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre
d'altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida
de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.
L'any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació pública
en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a
Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells: Josep Maria Espinàs
queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit
és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel contingut de les seues
cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos.
S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió
del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella,
Enric Barbat i d'altres, sinó de les classes treballadores valencianes.
Estudiant l'últim curs de la carrera, apareix, publicat per Edigsa, el seu
primer disc, amb presentació de Joan Fuster, un EP que conté Al vent, Som, La
pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes inesperat.
Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar en el
Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Acabada la carrera i
reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a
la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament amb Salomé
(que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de
Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors Ministre d'Informació
i Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça,
votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó
catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu),
començaria a rebre assíduament les pressions de la censura i de les
institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a
comissaria que això comportava.
Immediatament va aparèixer el segon EP amb Se'n va anar i
tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera
musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel
subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes
alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la presó
homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes
plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem no i
Se'n va anar perquè «si prohibien el Diguem no, una cançó, també prohibirien la
cançó guanyadora del Festival del Mediterrani». Des d'aquell moment, la cançó
va esdevenir un dels himnes de la lluita antifranquista.
El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les
cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un
primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de
la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A
cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un
país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la
censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on
sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè
l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.
El 1966 Raimon canta per primera volta en solitari a
l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres
cantants, i posa en circulació la paraula "recital", que faria
fortuna per epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix any
comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga
de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a Annalisa Corti
(la dona que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el
món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.
El mateix any va tindre lloc el seu històric recital a
l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de
Raimon), abans havia fet les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia)
i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda
del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El
caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle
vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més
aviat cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt
d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més
al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els seus
poemes «com ningú».
A França va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el 7
de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al millor
cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem molts
temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d'inèdits a
l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es queda) o No em
mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i
He deixat ma mare.
El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda
de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres
països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música
Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap
d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és
l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un
cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un
públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual
reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu
Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi»
hagué de ser substituïda per «Gora gora».
El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el
poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals
més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer;
l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert
escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya,
Suïssa i Cuba.
Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc,
resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa
república, com Contra la por.
Anys 70
Raimon al Teatre Moderno d'Alginet (20-05-1973), amb Vicent
Espí i José Espert Climent, Pepet el pintor
Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera
musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir
aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni
Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la
literatura catalana del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol
original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un
fragment del Llibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi dels
diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan
segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter
espriuà s'hi troben cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum
-una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba,
De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.
El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó
dels creients -una cançó composta arran l'emotiu recital del Price- i la cançó
d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats
Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i
l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a
l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.
El 1974 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per
Manuel Sacristán, i el mateix any publica el disc A Víctor Jara, amb la
col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou
molts poemes musicats d'Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»),
Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»), Joan Timoneda («Só qui só») i Pere
Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»);[1] els texts originals de Raimon
són «T'he conegut sempre igual» (cançó sobre la clandestinitat escrita arran
d'una trobada fortuïta amb el perseguit líder comunista Gregorio López i Raimundo),
Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), «Morir en aquesta
vida» (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de
Maiakovski), el tema sobre la trentena «Amb tots els petits vicis» i la cançó
d'amor «Com un puny» (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba
a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La
dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'«Amanda», versió
valenciana de la cançó de Jara «Te recuerdo, Amanda». El mateix any apareixen
dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides
al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en
un multitudinari recital multitudinari a la Universitat Autònoma de Barcelona,
on hi trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut
cívic: «Qui ja ho sap tot», «A un amic», «18 de maig a la Villa», «No em mou el
crit», «Quan jo vaig nàixer» i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra «El meu
poble i jo».
L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al
Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d'un
silenci», moment recollit en el documental La Nova Cançó de Francesc Bellmunt.
L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón
Deportivo del Real Madrid, en febrer, el que havia de ser el primer de quatre
recitals, però els altres tres foren prohibits. L'ambient del concert queda
recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà
per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més
multitudinària amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un
dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament
mentre cantava «Inici de càntic en el temple») una grua elevà una enorme
senyera quadribarrada.
A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços
per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va
fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anava fugint més dels
concerts multitudinaris.També començaria a actuar acompanyat per un
contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon
sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.
Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977
tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de
vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i
uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat,
Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament
nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc
d'un silenci.
Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que
presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa
inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament
swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts
propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de
res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de
creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons,
Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què
molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.
Anys 80
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar
totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà,
resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament:
Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del
temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI,
Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desè
disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió
d'Al vent cantada en japonès per una coral nipona. Els temes inèdits que
incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes
esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.
L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb
interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del
23 de febrer el sorprèn en plena gravació-, la feina artística i molts temes
més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà
sense presses: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes
com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.
L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música
electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els
arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la
presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el
recital sense agafar la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes
brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta
amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira
calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.
Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de
cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup
estable d'acompanyament camerístic que li anava com l'anell al dit -guitarres,
contrabaix, violoncel, clarinets i acordió- i actuava amb mesura i només en
condicions «artísticament òptimes».
Anys 90
L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en
diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, va sorprendre a més
d'un en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre,
Literal,[2] que li permet transmetre la seva enorme cultura de lector en
diverses llengües.
El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al
Palau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trentè
aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però
per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències
amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel
Laboa, el [[|portuguesos|portugués]] Luis Cilia i el mític folklorista
estatunidenc Pete Seeger, i els músics de tradició clàssica Antoni Ros-Marbà,
Josep Pons i Michael Portal; els cantautors locals eren Serrat, Ovidi -poc
abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida- i Pi de la
Serra. També hi actuaren el grup japonès Warabi-za, la Coral Sant Jordi
dirigida per Oriol Martorell i la banda Lira Ampostina, evocant els inicis
musicals de Raimon.
El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra,
guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque
Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i
dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i
d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV
i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i
algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).
A l'inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves:
Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves
musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la
irònica i punyent Soliloqui solipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit
videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de
Catalunya,[1] encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi.
També rebé el Premi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la
història de la música popular.[3] Amb el títol Cançons de mai. Cançons de
sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de
la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de
gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne
Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de
las Ventas madrilenya -on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco
(regidor basc del PP assassinat per ETA)- per un sector del públic que no
acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País
Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista.
L'acte va ser retransmès per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò
notable.
A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau,
l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans
esmentades: al llarg, una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la
qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat
del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots
els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.
Segle XXI
El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons
inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del
segle XV: Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i
Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en
l'Espill). La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que
Raimon havia enregistrat: Se'n va anar (Josep Mª Andreu i Lleó Borrell) i
Amanda (Víctor Jara).
El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de
l'Acadèmia de la Música Espanyola i el 21 d'octubre del mateix any participà,
juntament amb Maria del Mar Bonet, Pep Sala i d'altres, en l'acte Volem tots
els papers [de Salamanca] organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau
Sant Jordi, davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va
realitzar un concert commemoratiu pels quaranta anys del recital de maig de
1968 a Madrid, a la Universitat Complutense[4] i, encara en 2008, el 15 de juny
del mateix any va cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc
amb un concert antològic retransmès en directe per TV3.[5]
L’any 2010 va cantar entre altres ciutats a València (Teatre
Olímpia) en un concert organitzat per la Universitat de València amb motiu de
la concessió de la Medalla de la Universitat, a Barcelona (L'Auditori), a París
(Grand Anphithéâtre de l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne) i
va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no ho havia fet. Davant de la
indiferència del consistori, va llogar el Gran Teatre de Xàtiva per poder
oferir als seus conciutadans tres concerts antològics carregats d'emoció. TV3
va retransmetre aquest concert en dos programes.
A principis de 2011 va ser investit doctor Honoris Causa per
la Universitat d'Alacant.[6] Va publicar un CD amb el títol “Rellotge
d'emocions” i el va presentar cantant al Teatro Madrid, a Madrid, i al Teatre
Tívoli, i al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. “Rellotge d'emocions” és un CD
amb deu cançons, amb paraules i música de Raimon i una cançó sobre un poema de
Salvador Espriu.
L'any 2012 Raimon va celebrar el cinquantè aniversari del
seu primer concert a Barcelona amb una exposició, entre el novembre de 2012 i
el gener de 2013. Aquesta mostra commemorativa se celebrà a l'Arts Santa Mònica
de Barcelona, amb el títol Raimon. Al vent del món. L'exposició presentà la
biografia més íntima i pública del màxim exponent de la Nova Cançó, recollint
obres d'art vinculades a la carrera de Raimon, d'autors com Joan Miró, Antoni
Tàpies o Andreu Alfaro, fotografies de cartells i portades de discs,
realitzades per fotògrafs com Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas i Jordi Fornas,
Leopoldo Pomés... O la col·lecció de cartells originals de diferents èpoques,
així com discs, LP's, CD's, EP's i edicions completes, entrevistes a Raimon, i
projeccions audiovisuals dels seus recitals. L'exposició es completà amb el
treball intel·lectual de l'artista, cartes, texts i articles que Raimon havia
escrit en castellà per la revista Destino i en català pel Diario de Barcelona,
juntament amb tots aquells documents anotats i taxats que passaren pel filtre
de la censura franquista.[7]
També s'insereix en aquesta celebració, una presència en la
Filmoteca de Catalunya, titulada Raimon imatges i so, i recitals en cinc
universitats europees: a Berlín en la Reutersaal de la Humboldt Universität, a
Luxemburg en el Théâtre Robert Krieps de l'Abbaye de Neümester, a Londres en el
Great Hall del King's College London Strand, a París al Grand Amphithéâtre de
l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne i a Roma al Teatro Il
Vascello per la Universitá La Sapienza. Cinc actuacions a cinc universitats
europees que són mostra fefaent de l'interès que desprèn la creació artística
de Raimon, les seves cançons, la seva musicació de poetes medievals i
contemporanis com Ausiàs March i Salvador Espriu sobretot. Els concerts anaven
precedits per xerrades i col·loquis que situaven el cantant en el seu context
sociopolític. La gira va culminar amb un altre concert al Gran Teatre del Liceu
de Barcelona, on Raimon va fer un repàs generós de la seva obra, concert del
qual Sony ha editat 2 CD's com a document i celebració d’aquest moment de
plenitud artística del cantant.
El 2012 rebé la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, i
el 2013, el Premi Enderrock a la trajectòria.[1] L'any 2014 fou guardonat amb
el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que un
cantautor rebia un premi literari d'aquesta magnitud.[1]
Els anys 2013 i 2014 Raimon va tornar a cantar a Barcelona,
a Madrid i a Mallorca. Al maig del 2014 el Palau de la Musica Catalana va ser
l'escenari de quatre concerts apoteòsics. Aquest mateix any 2014 va ser
distingit amb la “Medalla de Oro” del Circulo de Bellas Artes de Madrid i el
“Premi d'Honor de les Lletres Catalanes”.
L'octubre del 2015 la Generalitat Valenciana va concedir-li
l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana[8] i la Gran Creu de l'Orde de
Jaume I El Conqueridor.
Fons Raimon
El 2015 Raimon va cedir el seu fons audiovisual a la
Filmoteca de Catalunya amb l'objectiu de permetre la seva consulta i recerca.
Aquest fons, integrat per 176 enregistraments, és el testimoni audiovisual de
la seva trajectòria artística. El primer document data del 15 d'abril de 1966 i
conté un ampli reportatge del programa setmanal Panorama: cinq colonnes à la
une, realitzat per Gérard Chouchan i Jean Vidal sota la direcció de Pierre
Lazareff, emès a la televisió pública francesa. Entre els programes que formen
part d'aquest fons hi ha reportatges, entrevistes i concerts a diferents
universitats i escenaris del món on s'inclou, per exemple, la gira de Raimon a
Tòquio i Hiroshima (1992), a l'Olympia de París (2006), al Palau Sant Jordi
(1993) per commemorar els 30 anys d'Al vent, o una actuació a Xàtiva celebrada
el 1997.[9][10]
Discografia
La seva discografi consta de 31 LP's i 35 CD's. Hi ha 7 CD's
editats a França, 2 a l'Uruguai, 1 a l'Argentina, 1 al Japó i 2 als Estats
Units.
1964: Disc
antològic de les seues cançons
1966: Raimon a
l'Olympia
1966: Cançons de
la roda del temps
1967: Raimon al
Palau
1967: Raimon
música sola
1968: Raimon en
directe
1969: Raimon a
Montserrat
1969: Sobre la
pau. Contra la por (Olympia 2)
1970: Per destruir
aquell qui l'ha desert
1971: Raimon
1971: Raimon en
Montevideo
1971: Raimon.
Catalonian protest songs
1972: En vivo
1972: Diguem no
1972: La noche
1974: A Víctor
Jara
1974: Campus de
Bellaterra
1974: T'adones
amic...?
1976: El recital
de Madrid
1977: Lliurament
del cant
1979: Quan l'aigua
es queixa
1981: Totes les
cançons
1984: Entre la
nota i el so
1985: Raimon canta
1987: Presències i
oblit
1989: Canta Ausiàs
March
1993: Integral
1993: Cançons
1995: I després de
creure tant
1997: Ausiàs March
/ Raimon
1997: Cançons de
mai
1997: Recitals al
Palau
1999: Dotze
cançons
1999: Les cançons
d'amor
2000: Nova
Integral 2000
2003: Clàssics i
no
2003:
Raimon-Espriu Poesia cantada
2006: Raimon a
l'Olympia (1966-2006)
2011: Rellotge
d'emocions
Curiositats
Pau Alabajos en una actuació
Algunes cançons de
Raimon han estat interpretades per altres cantants, com en Moncho (Treballaré
el teu cos), Serrat (D'un temps, d'un país), Anais Mitchell (Contra la por),
Daniel Viglietti (De nit a casa, junts) i Camilo Sesto (Som).[11] El grup VerdCel
ha fet reeixides versions del seu repertori.
Al vent és,
indiscutiblement, la cançó més coneguda de Raimon, atenent el nombre de
versions que n'han fet Warabi-za, els Munlogs, Skalissai, Pau Alabajos i Cesk
Freixas, entre molts altres.[12]
La Coral Sant
Jordi també compta en el seu repertori amb Al Vent i D'un temps, d'un país.
El 1994 Canal 9 va
emetre un recital de Raimon. El programa estava dividit en dues parts, en
primer lloc un documental sobre la trajectòria del cantant, titulat Música i
paraules. Posteriorment un recital del cantant al Teatre Principal de València,
on canta 30 cançons davant d'un públic convidat per TVV.
Referències
Morén Alegret, Helena «Raimon. La represa poètica».
Enderrock, 224, juny 2014, pp. 24-27.
«Programa Literal: entrevistes de Raimon a Fuster, Porcel i
/Montcada». El Punt Avui, 1992.
«Premios Ondas 1997». Premios Ondas. [Consulta: 28 juny
2014].
VilaWeb Raimon torna a triomfar a la Complutense de Madrid
VilaWeb Raimon ret homenatge a les víctimes franquistes de
Montjuïc
Raimon: “La llengua en què m'expresse ha molestat i molesta
encara”, Avui, 28 de gener del 2011
«Exposició Raimon». . Generalitat de Catalunya, 2012
[Consulta: 6 novembre 2012].
«Distincions 9 d'Octubre-ARGOS». www.argos.gva.es. [Consulta:
29 desembre 2016].
«Raimon diposita a la Filmoteca de Catalunya els seus fons
audiovisuals» (en català). Filmoteca de Catalunya, 12-02-2015. [Consulta: 12
febrer 2015].
«NODAC Raimon al repositori de la Filmoteca de Catalunya.».
Teoria del caos Ani Difranco en l'Auditori
YouTube diferents
versions en directe d'Al vent
Bibliografia
OBRA LITERÀRIA DE RAIMON:
Canzoni contro,
Japadre Editore,1971, L'Aquila (pròleg: Giuseppe Tavani).
Poemes i cançons,
Editorial Ariel, 1973, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Poemas y
Canciones, Editorial Ariel, 1976, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Les hores
guanyades, Edicions 62, 1983, Barcelona.
D'aquest viure
insistent, Editorial 3 i 4, 1986, València.
Les paraules del
meu cant, Editorial Empúries, 1993, Barcelona (pròleg: Joaquim Molas).
LLIBRES SOBRE RAIMON:
Batista, Antoni:
Raimon. La construcció d'un cant. Edicions La Magrana. RBA, 2005.
Batista, Antoni:
Raimon. La construcción de un canto Editorial RBA Libros-S.A. Barcelona 2005.
Escamilla, David:
Raimon. L'art de la memòria. Editorial Planeta, 2004.
Fuster, Joan:
Raimon. Alcides, Barcelona 1964.
Fuster, Joan:
Raimon. Edicions La Magrana Barcelona, 1988, pròleg Josep M.Castellet.
Mainat, Joan Ramon:
Tretze que canten. Editorial Mediterránea, 1982.
Pomar, Jaume:
Raimon. Col·lecció Los Juglares. Ediciones Júcar, Madrid 1983.
Pujadó, Miquel:
Diccionari de la Cançó: d'Els Setze Jutges al Rock Català. Edicions de
l'Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2000.
Pla, Josep: Raimon
com a poeta. Retrats de passaport. Vol. XVII Obra Completa Edicions Destino
Barcelona, 1970.
Oliver, Joan:
Encontre amb Raimon. Tros de paper. Ariel Barcelona, 1970.
Galeano, Eduardo:
Conversaciones con Raimon. Granica Editor Barcelona, 1977.
Fuster, Joan:
"Presentació" - Espriu, Salvador "Raimon i les seves creacions
poemàtiques" - Gispert, Enric "La música de Raimon". Raimon.
Totes Les Cançons. Belter Barcelona, 1981.
Pomar, Jaume:
Raimon. Ediciones Jucar. Madrid-Gijón, 1983.
Palomero, Josep:
Guia didàctica d'Ausiàs March i altres poetes (s. XV-XVI) musicats per Raimon.
Editorial Laertes Barcelona, 1990.
50 anys d’al vent.
Raimon a la UPV. Editorial de la Universitat Politècnica de València, 2009.
Catàleg de
l'Exposició “ Raimon al vent del món”. Editorial Empúries Barcelona 2012.
Premis
Revelación de la
Crítica Española, Madrid-Barcelona 1963
Festival del
Mediterraneo, Barcelona 1963
Gran Prix Francis
Carco, Académie Française du Disque, París 1967
Long Play de Oro,
Madrid 1976
Ciutat de
Barcelona, Barcelona 1982
Fundació Jaume I,
Barcelona 1987
Cartelera Turia:
Contribución Musical, València 1993
Palmarés des
Palmarés: Integral Raimon, Nouvelle
Académie du Disque, París 1994
Millor Espectacle
de l'any 1993, ACIC, Barcelona 1994
Premi Nacional de
Música 1993, Generalitat de Catalunya 1994
Medalla de Oro al
Mérito en las Bellas Artes, 1995
Medalla d'Or,
Generalitat de Catalunya 1997
Premio Ondas,
cadena SER, Barcelona 1997
Premio de Honor de
la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música, Madrid 2007
Primer premi
Liberpress Cançó, Girona 2007
Medalla de la
Universitat de València Estudi General, València 2009
Medalla d'or de
l'Ajuntament de la Ciutat de Barcelona, 2012
Medalla de Oro del
Circulo de Bellas Artes, Madrid 2014
Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes, Barcelona 2014 [1]
Alta Distinció i
la Gran Creu de l'Orde de Jaume I El Conqueridor de la Generalitat
Valenciana
Enllaços externs
A
Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Raimon Modifica
l'enllaç a Wikidata
«Raimon». Viasona.
Raimon a la UPV 50
anys d'Al vent. Pàgina creada amb el suport de Raimon.
«Raimon».
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Josep Pla Raimon
com a poeta (un 'Retrat de passaport')
1 comentari:
Sempre n'he estat seguidora. Gràcies per la biografia tant completa.
Publica un comentari a l'entrada