dimarts, 5 de gener de 2021

Qui no té padrins no menja mona

Salvant les excepcions, que són moltes, podem afirmar que l’administració s’ha convertit en molts casos en un monstre o maquinària inoperant. Els administrats tenen la sensació que els han tocat massa vegades allò que no sona. Per raons de feina, durant més de quaranta anys he treballat davant del taulell, mai al darrera, gestionant o presentant documentació, dia sí i dia també, a les diferents administracions públiques. Vaig començar a treballar amb bona part d'elles a finals del franquisme, amb una bona colla de funcionaris que hi estaven ben instal·lats. Els més recalcitrants eren exmilitars, exguàrdies civils o la resta de funcionaris per la gràcia de Déu. Tot era rígid, i s’hi arribaves a la finestreta uns minuts més tard de l’hora estipulada, t'atenien de males maneres, expedient als morros i fins demà. En aquelles administracions grises ja s'hi aplicava aquella dita: qui no té padrins no menja mona. A les administracions franquistes, ajuntaments o administració espanyola, només n’hi havia una, com la televisió, i en blanc i negre. No s'hi veien gaires funcionaris, si més no a primer cop d’ull; molta paperassa, una màquina d’escriure, un tampó, la tinta i important: “vuelva usted mañana”. En aquella època no existia l’oficina delegada ni el lliurament de liquidacions als bancs. Tot havia de presentar-se de forma presencial a cada departament de l’administració, amb còpies fetes amb paper carbó a la màquina d’escriure Olivetti. Hi havia documents que s’havien de complimentar i presentar amb cinc còpies amb paper carbó. Pobra Olivetti, va ser la meva companya durant anys, abans de l’arribada dels ordinadors. Quan saltava una lletra, havia de venir el reparador a soldar-la; mentrestant, a escriure sense la lletra s'ha dit, i tots els textos s’havien de refer per la manca de la lletra saltada. 

 

  

 

 

 

  

 

Els funcionaris franquistes no anaven amb visera ni “manguitos”, però poc els hi faltava. Ara, de pencaires, alguns ho eren, amb molt mala llet, això sí. Si convenia, obrien les finestretes a les tardes perquè tota la cuada de gent que presentàvem documentació poguéssim lliurar-la a temps. Un exemple: un impost que es pagava un cop l’any era la “Tenencia”, en el qual es pagaven 100 pessetes per cada CV del turisme. Era una liquidació que especificava la marca, el model, els cavalls i els anys, i a pagar a Hisenda els turismes de més de 8 cv de potència. Vaig viure i patir de molt a prop aquella administració grisa i carrinclona, i la gent jove teníem l’esperança de veure un gran canvi, sobretot en les formes inoperants de l’administració. I no. Santa Innocència. Crèiem que es podia muntar una administració moderna, europea, al servei de l’administrat, també, i tampoc. 

Dècades després, es va passar de les màquines d’escriure als ordinadors. Es deia sotto voce que, amb la implantació general d’ordinadors, "ai quants llocs de treball cauran", i "una sola persona podrà fer la feina de deu funcionaris". Santa innocència de nou. Si només va ser el començament de posar i reclutar més funcionaris!

Quan es va fer la transició de l’administració franquista a l’autonòmica, poques coses van canviar. A part de posar la foto de Pujol, la senyera i els formularis bilingües, poca cosa més. Els funcionaris eren els mateixos, els de les no viseres i manguitos, la cadira era la mateixa. I aquells joves inquiets i amb més neguits pensàvem: on és el canvi? Arribarà algun dia? Ens van agafar amb barba i xolla de hippies i ha continuat l’entramat  fins a tenir pocs cabells i massa canes, i encara s’espera el canvi.

L'administració única i en blanc i negre va començar a traspassar competències, i també dèiem "segur quedaran els ministeris buits". Santa Innocència bis. No, no van desaparèixer, van anar creant noves competències per seguir engreixant la parròquia funcionarial. Uns no van creure mai en la descentralització administrativa, i els nostrats es van creure que, disposant d’un exercit de funcionaris, ja ho teníem tot fet. Confeti i serpentines. Santa Innocència bis, bis, uns i altres.  

Recordeu quan es demanava la desaparició de les Diputacions? I la dels governadors civils? Ha ha i ha. Canviem-ne el nom i seguim engreixant la menjadora o maquinària comuna. No només no van desaparèixer les Diputacions, sinó que es van muntar més i més departaments, oficines vàries, tècnics, caps, sotscaps, i molts peus nous. Les finestretes van desaparèixer, però la maquinària inoperant de l’administració va anar creixent com un monstre. Els dels ajuntaments hi posaven més funcionaris, i cadascú llaurava cap a casa seva. A l’hospital hi posarem dels propers, i als ajuntaments, addictes, no cal dir-ho. Aquí sí que hi havia unanimitat: tots de la corda. Finalment, va arribar el Consell Comarcal, i això ja va ser de traca, amb carnet, simpatitzant o votant del Pujol, com la cançó del Sisa: Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha, cases d'algú... Moltes vegades s’ha creat aquesta maquinària només per escalfar cadira, no per fer un servei públic millor per a l’administrat. No va d’això.  

Una de les transferències passades a l’administració autonòmica va ser Habitatge. L’estatal pràcticament no tenia competències, deien. Arriba una ministra jove, socialista i catalana, i una de les primeres accions que va fer va ser muntar una maquinària nova, quan les competències estaven traspassades a les autonomies. Allò de fotre l’un a l’altre ve de lluny, i munta la Sociedad Estatal del Alquiler, que es va treure de la màniga sense tenir-ne les competències. Això és no creure en les autonomies. Els joves havien de demanar ajuts per al lloguer via Madrid, al Paseo de la Castellana, al Ministerio de la Vivienda, on la jove socialista se les va empescar per seguir fent bullir l’olla a tota la tropa. Per cert, va ser un gran fracàs. I demostra que no han cregut mai en la descentralització, sinó, en tot cas, en la duplicitat. Uns al tall bo i els altres, amb les molles, ja en tenen prou.   

Un altre cas ben nostrat, Transports de la Generalitat. Un dels primers traspassos realitzats amb doble segell estatal i de la Generalitat. Els antics funcionaris de Transports de l’estat entraven a treballar a les vuit del matí. Un funcionari de la vella escola franquista, caliquenyo a la boca i una mala llet impressionant. No se les treia del damunt durant tot el dia: ni el caliquenyo, ni la mala llet. Si no et tirava l’expedient pel damunt, era perquè s’equivocava. En aquesta oficina al capdamunt de la Rambla a Tarragona, on hi anava ben sovint, als pocs mesos d’haver fet el traspàs de l’estat a Generalitat, va començar a treballar, és un dir, un jove, grenyut, moto plena d’adhesius de l’època... Després de dues hores d’haver engegat l’oficina, on els antics funcionaris ja tenien el segell sec, el nou fitxatge es plantava a l’oficina i al cap d’avall, en un racó, una taula i passant pàgines, s’informava del que portava el diari Avui. Pensava: collons, aquests nous funcionaris! Quin endoll, no? Qui no té padrins, no menja mona, deia la mare. Aquí es va gestar la gran carrera política d’aquest nou funcionari. Al cap dels anys, al grup polític majoritari d’una capital de comarca els faltaven alguns regidors; pam, cap problema, es pactava amb el cap de cartell i...bingo!, tinent d’alcalde i bones carteres, empreses municipals i menjadores vàries. I, al cap d’uns anys, bingo!, la Grossa, els cecs i totes les loteries del món mundial, president del Parlament, i a viure que això de treballar està molt bé, però millor per als altres.