dijous, 2 de gener de 2014

Mirada als Comalats

                  



Aquesta recopilació fotogràfica s’ha fet durant els darrers cinc anys. Extracte d’un garbuix d’imatges de moltes hores, on s’ha destriat aquest resum significatiu. Caminades, sortides, escapades per olorar, passejades per gaudir, desconnectar i respirar el flaire del país petit.
Aquest reportatge és una aproximació a una zona aspra, tosca, abrupte, difícil en tots els sentits, i alhora d’una gran bellesa i esplendor. El paisatge, la solitud i la calma, les glaçades i el fred intents fan el seu camí. La marinada i el serè estan ben instal·lats en aquest indret de món mig oblidat. Melodia agradable a la vista i a la oïda, on el paisatge es transforma dia a dia, i així gira en el transcurs de tot l’any.
Al llarg del reportatge va acompanyat bàsicament amb la cançó He mirat aquesta terra, de Raimon, extreta d’un poema de Salvador Espriu. Amb la seva força connecta a la perfecció amb l’espai dels Comalats. Raimon a més és referent i m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquesta vida.  
Un racó de món on no se sap ben bé les delimitacions, com ha de ser, sense línees divisòries de res, és a camp obert. Les úniques separacions són les dels marges i camins, majoritàriament ben conservats. Les alzines, els ametllers, la molsa, els sembrats, els terrossos, les perdius, les móres, calorada d’estiu... Tothom s’hi hauria de sentir còmode dins l’encaix d’aquest tros de món, on hi han patit, lluitat i mort tants avantpassats.
Homenatge al paisatge conservat per les persones que ho han fet possible amb el seu empeny, les quals han mantingut els pilars de la seva essència, la flama viva d’aquest univers particular, malgrat tantes adversitats de tots els colors.      
També per descomptat algun parany en el camí. Ens aquests pobles sempre hi hagut enveges, rancúnies, odis.... L’avarícia, com diu en Lluís Foix al seu llibre La marinada sempre arriba  Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble. Són també una constant intrínseca al llarg  de la història, personatges sinistres dels quals se’n podria escriure llibres sencers de com les han gastat i com les han fet passar als seus sofridors.      
Malgrat tot, les persones passen i el paisatge resta invariable, i per damunt de tot hi ha el camí diari per millorar l’estat de les persones i les coses de cada dia. Esperança de que es pugui viure, gaudir en la millor qualitat per tothom, els habitants dels Comalats, tros de país perdut, desconegut i únic com cap altre indret.
Paratge únic per descobrir-lo, viure’l i gaudir-lo amb total plenitud.   

dilluns, 2 de setembre de 2013

La marinada sempre arriba



El llibre publicat pel periodista Lluís Foix, és una biografia de l’autor i explica impressions, pinzellades de l’hereu de cal Fraret, de Rocafort de Vallbona el seu poble, agrícola, els anys més durs de la postguerra.
La marinada sempre arriba, l’autor narra en primera persona els detalls viscuts de jove al poble de Rocafort de Vallbona, de la vall del riu Corb, jutjat de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona, presentació i descripció que l’autor fa a  qualsevol part del món.  
 
Després d’estudiar, jugar, córrer, fer malifetes, i també aprenent de pagès durant dos anys a Rocafort, marxa del seu poble de naixença amb setze anys per anar-se a guanyar les garrofes a Barcelona amb una maleta sota el braç, tres camises, un parell de mudes, tres o quatre mitjons, mitja dotzena de mocadors i un pijama.
Una feina que van haver de fer riuades de gent de la vall del Corb, Comalats, Baixa  Segarra.... Zones de pagesia deprimides, on només la pagesia hi tenia una mica de marge, poc, però hi havia una petita escletxa per sobreviure aquells anys de la postguerra. De la immigració interna de zones rurals cap a altres indrets amb indústria, serveis, possibilitat d’estudis i oportunitats, no se’n parla gaire. 

 

La marinada sempre arriba, és també de retruc, un recordatori constant de les persones que van haver de deixar la família, amics, per anar a buscar alternatives i altres formes de la vida en altres indrets del país. Hi ha poblacions de la Baixa Segarra, que bona part dels joves i no tan joves del poble, van agafar l’explotació de llicència de taxi o bé una porteria la família sencera a Barcelona o altres ciutats.
En Lluís Foix explica l’arrelament a la terra, a la família, els primers mestres, amics. La combinació de treballar de dia i estudiar fins altes hores de la nit. Allò oblidat i poc recordat de la cultura de l’esforç. Recorda de que el futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia.
Una de les constants del llibre són les olors, i és una de les joies del llibre. La més llunyana en el record és la del foc a terra de casa seva. El baf de l’olla de terrissa on hi bullien fesols, els fesols amb cansalada eren un plat habitual, a la seva infantesa. L’olor de quan es feia sabó a la caldera, olor agra, aspra i molesta es barrejava amb les sopes que bullien en una olla més petita. Les llesques de pa damunt les brases produïen una aroma de rostit.
Temps de llum d’oli, espelmes, flassades per combatre el fred rabiós, freds i sequeres. De roba bruta, llunes i vents, penellons, rostolls. Hereus i cabalers. Patacons i fullar nius. Arengades i bacallà.  
Les golfes plenes de goteres, amb tot d’estris per aturar la pluja, eren com un magatzem on s’hi guardaven fotografies, objectes oblidats...i també la tupina i la resta del porc, eren les reserves de menjar de tot l’any.
El drama de les herències i moltes famílies barallades. La Guàrdia Civil i l’estraperlista. Els marges, els grans temples del secà. Els dilluns a mercat Tàrrega, tres hores de carro d’anada i tres de tornada, més tard amb cotxe de línea. La gent de Tàrrega són grans comerciants, llestos i amables, ens descriu.
Els sacs d’ametlles amuntegats a l’entrada de casa, una vegada en sacs, es tractava treure la closca verda de les ametlles, esquitllar, era treure la closca. Quan els sacs feia dies que estaven amuntegats, una fortor avinagrada s’estenia per tota la casa.
A l’escola s’hi havia de portar un tronc de llenya per poder-se escalfar del cru hivern. Dins de passar-ho magre, cada dia es distribuïa llet en pols a cada estudiant.
Els punts de trobada on cada poble tenia el seu racó per matar les estones i arranjar el món. El forn del poble, on s’hi reunien els homes com centre de xerrameca i el rentador era el lloc de xafardeig de les dones.
 
Un paisatge colpidor és quan fa referència a l’estada a la pallissa, estança de la mula i comenta, el pare ens feia dormir a la pallissa al meu germà i a mi. Es tractava que donéssim el menjar a l’animal sense que ell s’hagués d’aixecar. Un mecanisme rudimentari ens despertava a l’hora prevista, les dues o tres de la matinada. La pallissa quedava sota el llit dels pares i un cordill travessava el trebol. Al final del cordill hi penjaven dues campanetes que en estirar el fil de l’habitació ens despertaven. No calia dir res. Ja sabíem que es tractava de portar palla i ordi a la menjadora. No eren ordres, sinó una manera rudimentària d’educar-nos en l’esforç i les incomoditats.
No dormíem pas amb llençols. Una borrassa de collir olives damunt la palla i una manta o dues per tapar-nos.  Impactant, i qui no ha viscut una situació de pobresa extrema com passava als pobles rurals, no pot entendre el significat extens i grandiloqüent que signifiquen aquests sacrificis del passat.
La vall del Corb no s’allarga ni trenta quilòmetres. Els poble s’hi amunteguen fins al punt que quan toquen les campanes el so també arriba als veïns dels pobles de l’entorn.
Rivalitats entre pobles veïns, enveges. Quan relata una baralla i diu: Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble que mai s’esborren.  
 
La Marinada sempre arriba, els que coneixem l’entorn, esforços, suors i llàgrimes, i també les circumstàncies, es llegeix amb un neguit devorador per veure què hi passa a l’altra història. Amb gran mestratge ens va esquitllant, una a una, com si d’un sac d’ametlles es tractés, després d’una se n’agafa una altra, i totes tenen la seva substància.
Malgrat les penúries, dificultats i la gana que es passava, Lluís Foix i a La marinada sempre arriba, intenta de ser generós, agraït de les circumstàncies i adversitats viscudes. Potser és una constant de com més entrebancs hi hagi pel camí, més ganes hi ha de tirar endavant en qualsevol oportunitat i situacions de la vida. Una lliçó i un agraïment a l’autor per haver fet d’una zona deprimida i desconeguda, un crit a la il·lusió i un crit valent per sortir de les misèries que ens acompanyen.
 

divendres, 31 de maig de 2013

Anada i tornada (i II)



                                     
Un dels passeigs de la ciutat, un operari ben uniformat amb rasqueta en mà, i en un dels fanals que a la nit il·luminen el passeig i la resta del dia hi ha informació per llogar una habitació, fer classes de repàs o d’altres necessitats, doncs aquest operari eficient, armat amb una rasqueta, treu tota aquesta paperassa informació de la farola. Al centre de Sevilla, on hi ha els grans magatzems i botigues on estant ben posicionats a les grans ciutats i les fàbriques són a l’altra part de món i per quatre rals perden la vida les seves operàries. Aquí al centre, en menys de dos minuts pots veure una seguretat ben pomposa, primer passa un cotxe negre amb la bandera constitucional al cotxe, uniformes, banderes per tot arreu, i demés amb dues persones de la Policia Nacional. Al cap de mig minut, dues motos, ben engalanades amb el mateix guarniment que els del cotxe i també el casc i uniformes dels dos guàrdies. I, abans de dos minuts, un altre destacament amb cotxe tot igual que el cas primer, amb altres cares diferents. 
                                    
Passejant amb l’autobús turístic, on es poden triar força llengües, inclús aquesta que s’escriu aquí. A banda i banda d’un carrer a mà dreta es fa una biblioteca de tres plantes, treballant a bon ritme els seus operaris. I la part esquerra paral·lelament s’hi construeix a bon ritme també una clínica o hospital de quatre plantes. 
Una de les visites obligades a Sevilla és el “parque Maria Luisa”, http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Luisa_de_Borb%C3%B3n i la Plaza de España. Maria Luisa de Borbón y Borbón no devia avorrir-se amb un jardí tant gran, i després, cansada de tanta passejada, la dona a la ciutat. I com l’havien obtingut abans? Aquí la grandiloqüència és en grau ampli, 40.000 hectàrees de jardins, arbres i arbres i més diversitat d’arbres, i també en la mateixa proporció uniformes de jardiners municipals, al mig del dia reguen a mansalva, i vetllen pel bon funcionament d’aquest grandiós parc. Els sevillans consideren un gran mèrit haver aconseguir per a la ciutat aquests jardins. Abans eren pagats amb diner públic pel gaudí privat de la monarquia, ara hi pot passejar tothom, pagat amb diner públic. Alguna cosa ha canviat.            
Un dia a l’entrar a una església d’aquelles que tenen un carro amb quatre rodes i que treuen a passejar, pànic i por, semblava com si hi hagués algú que es creu superior a d’altres persones. 
Una altra obligació és agafar carro, cavall, i cotxer per donar un tomb pel centre de la ciutat, on orgullosament el sevillà simpàtic ensenya i explica les grans obres faraòniques fetes a l’exposició universal de l’any 1929, va marcar un abans i un després. Joiosos i orgullosos de la gran morterada de pasta abocats a la ciutat i ha restat al seu patrimoni. No tan contens expliquen que no cal anar a visitar l’antiga Expo de Sevilla de l’any 1992, on només hi han herbes i en bona part està abandonat, diuen.  
En fi, un viatge per fer-lo i gaudir-lo, ara, sense voler es poden observar alguna collonada com les explicades.
I la conclusió, com deia Josep Pla a l’arribar a Nova York a la seva guia, i veure els gratacels i il·luminacions enlluernadores va dir, escolti, i tot això qui ho paga?

 

dissabte, 18 de maig de 2013

Anada i tornada (I)



                                   
                                   
Hi ha ganes de fer alguna excursió, et pica la curiositat per anar i valorar diferents formes de veure el paisatge, la gent , tarannà. No sempre ens hem de mirar el melic, diuen. Som-hi doncs, hi ha l’ocasió de fer uns dies de festa, i com deia en Capri, s’ha d’anar a veure món!! S’ha de viatjar!!. Al ser tant de poble, no hem agafat mai l’AVE, en altres indrets anomenat TAV.
Fa bo, anirem al sud de la península Ibèrica, allà on sempre hi ha bon humor, no hi ha mals de cap i la gent són oberts, amables, simpàtics, de la festa, no com altres d’altres indrets, tancats com un pany, concretament a Sevilla. Ara que està de moda el reportatge de la tele de Madrid, parlant de l’adoctrinament de la informació que fan en aquest lloc del món tant tancat, comparant-los amb el nazisme i altres herbes no gaire aromàtiques. Sort que són oberts i cosmopolites ells, sort, del contrari no sé pas com actuarien.
Dalt del tren, comoditat, velocitat fins a 301 km/h. Passa algun empleat sovint repartint auriculars per escoltar alguna cosa. Qui tingui l’exclusivitat del subministrament dels auriculars, ja deu tenir una ganga vitalícia. Qui la pogués tenir!.
Hi ha tres canals per escoltar, un per la peli de la tele, els altres dos de música, un de temes musicals de pop de tota la vida, i el segon canal parlant sempre en una llengua castissa i sense defectes, parlant d’esglésies, capelles, claustres, rius, muntanyes. Informació i explicació a l’any 2013 amb un regust de florit i caspa a tones. Una de les obres que es poden escoltar és Manuel de Falla, i la peça “Los jardines de Espanya”. Sort que això no es adoctrinament. A segles llum de modernitat, liberalitat, tolerància i compromís amb un estat modern i plural. No hi ha manera, això no és pot canviar, aquest mur és insalvable. Com diu el suplement del diari més implantat a Sevilla, i com deia aquell, no van passar de tres lletres aquest diari, és el representant de la casta local, en blanc i negre, i prou. No hi ha més diversitat, blanc i negre, sense matisos.   
La informació facilitada pel monitor visual del vagó és el número de cotxe, hora, destí, i de tant en tant la velocitat punta. I els auriculars segueixen només informant amb un sol idioma. Són curosos i moderns alhora. No com els autobusos turístics de Sevilla, podent triar diferents idiomes inclús lapao i tot.
Els dos canals que posen alguna cosa per fer servir els auriculars, són una casset d’anada i tornada, com el viatge. Diuen i posen la mateixa informació i les mateixes músiques d’anada i tornada.
A Sevilla a primera hora del matí, s’hi pot observar coses ben curioses, com un escombriaire amb una espècie de moto o moto carro, no sé si va amb bateries, elèctric o alguna altra cosa, però quan el conductor veu una burilla al terra, si la veu, para el vehicle, i va a  pescar la burilla que fa nosa al carrer empedrat. Tot un espectacle. 
 
 
 
 
 

diumenge, 10 de març de 2013

Blaumut. Més difusió a l'estranger!

                                         
Blaumut és dels darrers a incorporar-se al llistat de grups que fan música i cançó d’aquí. A primer cop d’orella enganxen, cosa important. Al  primer moment, ja fa mesos a l’escoltar-los per la ràdio, dius, ei, això sona bé, qui són?
Blaumut és un grup amb una experiència al seu darrera i amb ganes d’incorporar-se ben aviat al grup d’elit i capdavanter dels grups que fan música ara i aquí.
El seu primer treball “El turista” és del setembre de l’any 2012, i amb el poc recorregut han posicionat el seu “Pa amb oli” com una cançó potent, quallant amb rapidesa i força. És un treball diferent, elegant, glopada d’aire nou i fresc.

Blaumut és una formació musical que combina el folk amb el pop, la música clàssica i la cançó d'autor. El nom Blaumut és extret de la cançó "Islàndia" del seu disc El turista. Lletres plenes d’imatges, els arranjaments d’instruments clàssics de corda, i el so de diverses andròmines formen l’atmosfera de les nostres cançons.

Integren la formació Blaumut Oriol Aymat (violoncel), Xavi de la Iglesia (guitarra i veu), Vassil Lambrinov (violí) i Manel Pedrós (bateria). Les lletres són plenes d’imatges, els arranjaments ajustats.
Blaumut ens contesta una xerrada informal.    



Viviu només de la música?
Alguns dels membres sí, altres no. En qualsevol cas encara cap ho fa de Blaumut, però ens agradaria molt poder viure-hi. Senyal que les coses anirien bé.



Des de quan esteu en aquest món de la cançó?
Tots  portem fent música des de petits. Per tots els membres és una vocació  i portem dedicant-hi tot el temps que podem i més.

Com funciona a nivell de vendes i contractació de concerts el treball  “El Turista”
Pel que fa la contractació ens estan arribant moltes peticions per anar a tocar a diversos locals i festivals d’arreu de Catalunya. Ens encanta la rebuda que estem tenint, i tenim moltes ganes de començar a rodar el disc en directe.

 Relació de treballs publicats.
De moment, un disc “El Turista”, setembre de 2012. Esperem que sigui el primer de molts!

El llimoner

Del treball “El Turista”, quina peça esteu més satisfets.
En conjunt estem satisfets de tot el disc en general. Però si haguéssim de triar un tema, potser diriem “Pa amb oli i sal” pel que ha representat  pel grup.

Creieu que la cançó d’autor o un cantautor amb lletres i cançons compromeses, té espai en aquest món tan descafeinat i desensisat.
Pensem que la música és universal. Hi ha tants estils musicals com persones que fan música. Si entenem la música com a art, hi ha lloc per a tot.

Després de la Nova Cançó, hi ha vida, o si no ha canviat gran cosa per continuar els anhels pels que cantaven en aquell moviment.
La música és, ha estat i serà un mitjà d’expressió. A l’època de la Nova cançó es vivia un moment politicament convuls. I la música que es feia era un reflex del que s’estava vivint en aquell moment. Ara es fan cançons  parlant d’altres coses. Del dia a dia. De petites coses. De detalls.
Evidentment les coses no estan com per llançar coets però són moments diferents, i la Pa amb oli i sal gent també vol sentir a parlar d’ells mateixos, del seu dia a dia.

A parer vostre, què s'hauria de fer per promocionar més la música i cançó dels Països Catalans.
Més difusió a l’estranger.

 Bicicletes

Com mireu el futur, a nivell artístic i personal.
Ara per ara el que ens ve més de gust és rodar el disc en directe i fer arribar la nostra música en viu a la màxima quantitat de gent possible. Blaumut és un grup pensat pel directe, que és on ens trobem més còmodes i on es pot veure realment el treball que hi ha darrera el disc.

Quins grups o cantants són els vostres referents.
Hi ha tantes referències i tan diferents que és impossible fer una llista. Qualsevol música feta amb gust i sincera és susceptible de ser una bona referència. Després d’això “per gustos…colors”.

I alguna altra collonada que vulgueu afegir o voleu comentar.
MMmmmmm…. collonades les que vulgueu, però podríem estar-hi tota la vida, així que deixem-ho aquí…
Gràcies per l’entrevista amics! 

Gràcies a vosaltres i a seguir aquest camí, i que l'adrecera sigui ben curta i plena d'èxits.





dissabte, 23 de febrer de 2013

Tot és començar


 
En el panorama actual de la música i cançó, sorgeixen grups i cantants amb una personalitat i professionalitat amb una base profunda per poder fer una bona feina. Músics, tècnics,  lletristes, manegament... Aquesta massa ben amanida amb la il·lusió, empenta, coratge, persistència i treball hi ha un futur garantit en aquest món de la música i cançó.
Dels més recents al panorama musical han aterrat “Caliu”  amb el seu treball “Tot és començar”, cançó d’autor del Maresme. Tenim una xerrada amb el cantant del grup, en David.

Viviu només de la música.
No, ja m’agradaria. Actualment també em dedico al treball en el camp social. Concretament en polítiques de joventut a l’administració local.
Des de quan esteu en aquest món de la cançó?
Fa uns 6..7 anys que vaig començar a escriure i a musicar, juntament amb l'Eloi l'altre company de Caliu, aquelles sensacions, sentiments, alegries, tristeses, injustícies... que anàvem vivint i sentint en el nostre dia a dia.
Com funciona a nivell de vendes i contractació de concerts del darrer treball “Tot és començar”
 El nostre primer disc porta per títol “ TOT ÉS COMENÇAR” (Picap2012). Crec que no ens podem queixar, ja que la nostre cançó ha arribat gràcies als discs físics, als molts concerts de presentació i a la xarxa a moltíssima gent.
La nostre contractació la gestiona el nostre equip de management. Punt de Mira és el nom de l’empresa encapçalada per en Jordi Osul que s’encarrega de tot el relacionat amb aquest aspecte. Amb ella i tenim un contacte diari, proper que fa que les coses estiguin anant molt i molt bé.
Relació de treballs publicats i data.
CALIU, Tot és Començar (Picap2012)


Del darrer treball, quina peça estàs més satisfet.
Crec que el tema que reflexa molt el nostre compromís amb la nostre cançó i tot allò que comporta, les nostres ganes de seguir  i la alegria i força que ens acompanya en aquest projecte és IMATGES. Imatges

Creus que la música de cantautor amb lletres i cançons compromeses, té espai en aquest món tan descafeïnat i desencisat que vivim.
Crec que sí,  des de  fa alguns anys està renaixent una nova fornada de cantautors/es crítics i amb ganes de protestar i proposar sobre aspectes relacionats amb la justícia social i nacional. Penso que gràcies a molts d’ells actualment hi ha un públic que agraeix cançons fetes d’aquesta manera i que dia a dia se n’hi suma més. Cal oferir, crec, una cançó propera, que estimi a la nostre terra i a les persones que hi vivim. En aquest sentit les nostres cançons tenen un context polític clar.
Després de la Nova cançó, creus que hi ha vida, o si no ha canviat gran cosa per continuar els anhels pels que cantaven en aquell moviment. 
Sempre hi han coses per reivindicar, criticar, canviar, reconstruir, revisar, proposar de nou.... Crec que la nova cançó de protesta del país és hereva  de la Nova Cançó.
Actualment ens trobem immersos en una crisi econòmica/social i en un procés de canvi nacional que fa molt necessària,crec, la cançó de protesta. La cançó crítica i amb ganes de seguir proposant i construint un futur millor no pot parar.  http://youtu.be/4IdppU93SYg                                     
A parer teu, què s’hauria de fer per promocionar més la música i cançó dels Països Catalans. 
Crec que l’aposta de la televisió i ràdio pública catalana per la música fet a casa nostra hauria de ser una prioritat. Hi trobo una manca molt gran d’espais per a conèixer projectes i seguir-ne d’altres més consolidats.
Si ja costava avançar i aconseguir bones programacions, bons espais on poder presentar  projectes, amb la pujada de l’iva amb les retallades a la cultura, els polítics no fan més que potenciar el problema existent.
Crec que és molt important que quedi clar que la cultura no és un luxe.
Com mires el futur, a nivell artístic i personal.
El miro amb molt d’optimisme i alegria. No ens esperàvem que la nostre cançó arribaria als llocs i a la gent que ha arribat i que tindria tan bona acollida. Crec que després de gairebé un any presentant el disc pels Països Calatans i un cop finalitzats  els concerts que tenim fins l’abril, serà el moment de parar,donar-nos aire i tornar a treballar en noves cançons que ja van apareixent i que de ben segur que acabaran formant un segon disc.
Caliu ha arribat amb ganes de quedar-se i de seguir endavant! Cal seguir començant!
Quins grups o cantants són els vostres referents.
Els membres de Caliu venim de ambients musicals diversos. Dins del grup pots trobar que s’hi barregen... des de Sopa de Cabra,Sangtraït, Sau, Lax 'n' Busto.. Gosssos... Red Hot..Nirvana....Metalica.. grups de hardcore..heavy.... fins a Ismael Serrano, Llach.. Silvia Perez.. Feliu Ventura...Silvio Rodriguez.. Música clàssica.. Tot un ventall de possibilitats! I tant!
I alguna altra collonada que hagis de dir per acabar.   
Moltes Gràcies per conèixer una mica més Caliu i que...TOT ÉS COMENÇAR!!! http://youtu.be/R0XDjiMs0No Tot és començar
VISCA LA TERRA!

                                               

Moltes gràcies, i molta sort, David, Caliu amb “Tot és començar” i que aquest sigui un camí amb llarg trajecte ple d’èxits.   

dissabte, 10 de novembre de 2012

Temps difícils


A part d’una novel·la, “Temps difícils” és una realitat, i molt crua realitat per moltes persones avui. La gent jove, amb el seu esforç i sacrifici es treuen una carrera, majoritàriament estudien el que més els hi agrada i també la que tindrà més sortida professional. Els pares hi posen molt del seu compte, i mai més ben dit. També és un sacrifici i alhora una satisfacció, els que poden ajudar els fills a tenir una bona formació. 
Una persona ha acabat amb èxit la carrera de biologia. Ara ve un altre sacrifici, buscar feina. Qui donarà feina a una persona sense experiència? La sortida professional està complicada, després de buscar i remenar, es posa en contacte amb un laboratori d’una especificat molt concreta. I, tot il·lusionat podrà agafar la feina, podrà formar-se, fer pràctiques i posar en marxa tot el que més li agrada, i si hi afegim que amb el temps podrà fer-se un lloc a l’empresa, això ja seria el súmmum.
I així durant quasi un any, ha anat formant-se, fent pràctiques, informes i demés al laboratori. Fins aquí tot correcte, ara ve quan el maten. Se li ha promès dels del primer dia de que podrà accedir a fer una feina, de moment va agafant experiències. Molt bé. Tot això sabeu per quin sou? Per 0 €. No, erroni, per menys encara, ja que des del juny d’aquest any, s’ha hagut de donar d’alta al règim especial d’autònoms, la qual cosa vol dir que al damunt ha de pagar-se les quotes a la Seguretat Social de la seva butxaca, o més ben dit, els pares hi posaran un altre cop molt del seu compte. A més a més ha de fer les seves obligacions tributàries amb l’Agència Tributària, ja que al ser autònom és un empresari.
Com no hi ha sortida professional, el jove biòleg aguanta i aguanta com pot. Intenta d’anar posat de tant en tant d’amunt la taula, i d’allò meu com ho teniu. Ah, sí, quan puguem et pagarem els autònoms. I més endavant tindràs un sou. I ja fa quasi un any de la cançó. Quan intenta per tots els mitjans de tornar a treure el tema a l’empresa, de quan l’asseguraran i tindrà un sou, li contesten que en aquesta vida les coses segures no les té ningú. Ni els responsables del laboratori. Mentrestant ell pagant-se els autònoms com si treballés per la seva empresa, no li han pagat res, damunt posant cotxe, gasolina, hores....li fan veure com si encara li fan un favor, com si li peguessin un màster per ser un bon professional.   

                                  

Com està el pati a la sanitat privada oi? I segur que no és fruit d’un cas aïllat d’un jove que ha acabat els estudis. Doncs per reblar el clau, mireu aquests vídeos de com està la sanitat pública.
Temps difícils per la sanitat privada, i la pública, ja veureu. En aquesta pàgina web, trobareu tot detall de com s’amaneix la sanitat pública a casa nostra. http://www.cafeambllet.com/press/  i en aquest enllaç hi ha el vídeo de com expliquen que els han multat amb 10.000 € per haver denunciat casos de corrupció a la sanitat pública. http://youtu.be/wNNawj7MMVo