dijous, 17 de novembre de 2016

Restitució monòlit a Casimiro Sislandes



El dia 5 de març de 1923 en Casimiro Sislandes, veí de Passanant, treia terra d’un marge ben a prop de l’era de cal Roset. La terra havia de ser ben fina per aplanar i compactar la seva era. Els pagesos ho feien sovint, reposant terra per quedar ben uniforme i plana, i així poder fer correctament les tasques de batre. En Casimiro Sislandes va tenir la desgràcia de la seva vida, li va caure la pedra gegant al seu damunt i el va esclafar. 
S’explica que a la guerra de l’Àfrica una pedra li va salvar la vida d’un tret, i treballant al marge, una pedra li va prendre i el va matar a l’edat de vint-i-sis anys.  
El jovent de Passanant i en record del seu amic va fer una recapta popular i li va dedicar aquest monòlit de la mateixa pedra. “La creu del Casimiro” i quina creu!
El monòlit a l’eixamplar el camí del pou, les màquines el tombaren i així ha estat durant 40 anys caigut a la vora del camí, ple d’esbarzers, brut, verdet. No s’hi llegia pràcticament res, la creu despuntava una mica. 40 anys reposant i ningú va cuidar-se de plantar-lo novament al seu lloc.
Dissabte dia 12 i diumenge dia 13 de novembre, un grup de gent dels Comalats ha treballat de valent per la restitució del monòlit del Casimiro Sislandes al camí del pou, assentant l’ indret, restaurant la pedra i replantar-lo de nou. Més endavant és posarà més enretirat per no fer nosa a les màquines i segadores que passin pel camí. 
Diumenge al migdia familiars i persones relacionades amb els Comalats, dels pobles de Belltall, Glorieta i Passanant, han assistit en aquest acte ple d’emocions per recobrar un retall de la nostra història més propera.
Des de feia anys, un grup de persones vinculades als Comalats va iniciar la idea de tornar a restituir el monòlit. Una petita part de la memòria popular i un grup de persones dels Comalats han volgut restituir. 
Com canta Raimon: qui perd els orígens, perd identitat. Després dels anys “la creu del Casimiro”, s’ha recuperat. 


                                   Casimiro Sislandes 

Monòlit caigut a la vora del camí durant 40 anys


                                   Terreny i entorn netejat.
                              

                                          Treballs de desbrossament                       



Restauració de la pedra


                                           Aixecament del monòlit



                                                    



                                                    Monòlit restaurat


                                          Familiars i participants en la recuperació del monòlit
 





                                          

video
                                     



dijous, 2 de gener de 2014

Mirada als Comalats

                  



Aquesta recopilació fotogràfica s’ha fet durant els darrers cinc anys. Extracte d’un garbuix d’imatges de moltes hores, on s’ha destriat aquest resum significatiu. Caminades, sortides, escapades per olorar, passejades per gaudir, desconnectar i respirar el flaire del país petit.
Aquest reportatge és una aproximació a una zona aspra, tosca, abrupte, difícil en tots els sentits, i alhora d’una gran bellesa i esplendor. El paisatge, la solitud i la calma, les glaçades i el fred intents fan el seu camí. La marinada i el serè estan ben instal·lats en aquest indret de món mig oblidat. Melodia agradable a la vista i a la oïda, on el paisatge es transforma dia a dia, i així gira en el transcurs de tot l’any.
Al llarg del reportatge va acompanyat bàsicament amb la cançó He mirat aquesta terra, de Raimon, extreta d’un poema de Salvador Espriu. Amb la seva força connecta a la perfecció amb l’espai dels Comalats. Raimon a més és referent i m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquesta vida.  
Un racó de món on no se sap ben bé les delimitacions, com ha de ser, sense línees divisòries de res, és a camp obert. Les úniques separacions són les dels marges i camins, majoritàriament ben conservats. Les alzines, els ametllers, la molsa, els sembrats, els terrossos, les perdius, les móres, calorada d’estiu... Tothom s’hi hauria de sentir còmode dins l’encaix d’aquest tros de món, on hi han patit, lluitat i mort tants avantpassats.
Homenatge al paisatge conservat per les persones que ho han fet possible amb el seu empeny, les quals han mantingut els pilars de la seva essència, la flama viva d’aquest univers particular, malgrat tantes adversitats de tots els colors.      
També per descomptat algun parany en el camí. Ens aquests pobles sempre hi hagut enveges, rancúnies, odis.... L’avarícia, com diu en Lluís Foix al seu llibre La marinada sempre arriba  Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble. Són també una constant intrínseca al llarg  de la història, personatges sinistres dels quals se’n podria escriure llibres sencers de com les han gastat i com les han fet passar als seus sofridors.      
Malgrat tot, les persones passen i el paisatge resta invariable, i per damunt de tot hi ha el camí diari per millorar l’estat de les persones i les coses de cada dia. Esperança de que es pugui viure, gaudir en la millor qualitat per tothom, els habitants dels Comalats, tros de país perdut, desconegut i únic com cap altre indret.
Paratge únic per descobrir-lo, viure’l i gaudir-lo amb total plenitud.   

dilluns, 2 de setembre de 2013

La marinada sempre arriba



El llibre publicat pel periodista Lluís Foix, és una biografia de l’autor i explica impressions, pinzellades de l’hereu de cal Fraret, de Rocafort de Vallbona el seu poble, agrícola, els anys més durs de la postguerra.
La marinada sempre arriba, l’autor narra en primera persona els detalls viscuts de jove al poble de Rocafort de Vallbona, de la vall del riu Corb, jutjat de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona, presentació i descripció que l’autor fa a  qualsevol part del món.  
 
Després d’estudiar, jugar, córrer, fer malifetes, i també aprenent de pagès durant dos anys a Rocafort, marxa del seu poble de naixença amb setze anys per anar-se a guanyar les garrofes a Barcelona amb una maleta sota el braç, tres camises, un parell de mudes, tres o quatre mitjons, mitja dotzena de mocadors i un pijama.
Una feina que van haver de fer riuades de gent de la vall del Corb, Comalats, Baixa  Segarra.... Zones de pagesia deprimides, on només la pagesia hi tenia una mica de marge, poc, però hi havia una petita escletxa per sobreviure aquells anys de la postguerra. De la immigració interna de zones rurals cap a altres indrets amb indústria, serveis, possibilitat d’estudis i oportunitats, no se’n parla gaire. 

 

La marinada sempre arriba, és també de retruc, un recordatori constant de les persones que van haver de deixar la família, amics, per anar a buscar alternatives i altres formes de la vida en altres indrets del país. Hi ha poblacions de la Baixa Segarra, que bona part dels joves i no tan joves del poble, van agafar l’explotació de llicència de taxi o bé una porteria la família sencera a Barcelona o altres ciutats.
En Lluís Foix explica l’arrelament a la terra, a la família, els primers mestres, amics. La combinació de treballar de dia i estudiar fins altes hores de la nit. Allò oblidat i poc recordat de la cultura de l’esforç. Recorda de que el futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia.
Una de les constants del llibre són les olors, i és una de les joies del llibre. La més llunyana en el record és la del foc a terra de casa seva. El baf de l’olla de terrissa on hi bullien fesols, els fesols amb cansalada eren un plat habitual, a la seva infantesa. L’olor de quan es feia sabó a la caldera, olor agra, aspra i molesta es barrejava amb les sopes que bullien en una olla més petita. Les llesques de pa damunt les brases produïen una aroma de rostit.
Temps de llum d’oli, espelmes, flassades per combatre el fred rabiós, freds i sequeres. De roba bruta, llunes i vents, penellons, rostolls. Hereus i cabalers. Patacons i fullar nius. Arengades i bacallà.  
Les golfes plenes de goteres, amb tot d’estris per aturar la pluja, eren com un magatzem on s’hi guardaven fotografies, objectes oblidats...i també la tupina i la resta del porc, eren les reserves de menjar de tot l’any.
El drama de les herències i moltes famílies barallades. La Guàrdia Civil i l’estraperlista. Els marges, els grans temples del secà. Els dilluns a mercat Tàrrega, tres hores de carro d’anada i tres de tornada, més tard amb cotxe de línea. La gent de Tàrrega són grans comerciants, llestos i amables, ens descriu.
Els sacs d’ametlles amuntegats a l’entrada de casa, una vegada en sacs, es tractava treure la closca verda de les ametlles, esquitllar, era treure la closca. Quan els sacs feia dies que estaven amuntegats, una fortor avinagrada s’estenia per tota la casa.
A l’escola s’hi havia de portar un tronc de llenya per poder-se escalfar del cru hivern. Dins de passar-ho magre, cada dia es distribuïa llet en pols a cada estudiant.
Els punts de trobada on cada poble tenia el seu racó per matar les estones i arranjar el món. El forn del poble, on s’hi reunien els homes com centre de xerrameca i el rentador era el lloc de xafardeig de les dones.
 
Un paisatge colpidor és quan fa referència a l’estada a la pallissa, estança de la mula i comenta, el pare ens feia dormir a la pallissa al meu germà i a mi. Es tractava que donéssim el menjar a l’animal sense que ell s’hagués d’aixecar. Un mecanisme rudimentari ens despertava a l’hora prevista, les dues o tres de la matinada. La pallissa quedava sota el llit dels pares i un cordill travessava el trebol. Al final del cordill hi penjaven dues campanetes que en estirar el fil de l’habitació ens despertaven. No calia dir res. Ja sabíem que es tractava de portar palla i ordi a la menjadora. No eren ordres, sinó una manera rudimentària d’educar-nos en l’esforç i les incomoditats.
No dormíem pas amb llençols. Una borrassa de collir olives damunt la palla i una manta o dues per tapar-nos.  Impactant, i qui no ha viscut una situació de pobresa extrema com passava als pobles rurals, no pot entendre el significat extens i grandiloqüent que signifiquen aquests sacrificis del passat.
La vall del Corb no s’allarga ni trenta quilòmetres. Els poble s’hi amunteguen fins al punt que quan toquen les campanes el so també arriba als veïns dels pobles de l’entorn.
Rivalitats entre pobles veïns, enveges. Quan relata una baralla i diu: Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble que mai s’esborren.  
 
La Marinada sempre arriba, els que coneixem l’entorn, esforços, suors i llàgrimes, i també les circumstàncies, es llegeix amb un neguit devorador per veure què hi passa a l’altra història. Amb gran mestratge ens va esquitllant, una a una, com si d’un sac d’ametlles es tractés, després d’una se n’agafa una altra, i totes tenen la seva substància.
Malgrat les penúries, dificultats i la gana que es passava, Lluís Foix i a La marinada sempre arriba, intenta de ser generós, agraït de les circumstàncies i adversitats viscudes. Potser és una constant de com més entrebancs hi hagi pel camí, més ganes hi ha de tirar endavant en qualsevol oportunitat i situacions de la vida. Una lliçó i un agraïment a l’autor per haver fet d’una zona deprimida i desconeguda, un crit a la il·lusió i un crit valent per sortir de les misèries que ens acompanyen.
 

divendres, 31 de maig de 2013

Anada i tornada (i II)



                                     
Un dels passeigs de la ciutat, un operari ben uniformat amb rasqueta en mà, i en un dels fanals que a la nit il·luminen el passeig i la resta del dia hi ha informació per llogar una habitació, fer classes de repàs o d’altres necessitats, doncs aquest operari eficient, armat amb una rasqueta, treu tota aquesta paperassa informació de la farola. Al centre de Sevilla, on hi ha els grans magatzems i botigues on estant ben posicionats a les grans ciutats i les fàbriques són a l’altra part de món i per quatre rals perden la vida les seves operàries. Aquí al centre, en menys de dos minuts pots veure una seguretat ben pomposa, primer passa un cotxe negre amb la bandera constitucional al cotxe, uniformes, banderes per tot arreu, i demés amb dues persones de la Policia Nacional. Al cap de mig minut, dues motos, ben engalanades amb el mateix guarniment que els del cotxe i també el casc i uniformes dels dos guàrdies. I, abans de dos minuts, un altre destacament amb cotxe tot igual que el cas primer, amb altres cares diferents. 
                                    
Passejant amb l’autobús turístic, on es poden triar força llengües, inclús aquesta que s’escriu aquí. A banda i banda d’un carrer a mà dreta es fa una biblioteca de tres plantes, treballant a bon ritme els seus operaris. I la part esquerra paral·lelament s’hi construeix a bon ritme també una clínica o hospital de quatre plantes. 
Una de les visites obligades a Sevilla és el “parque Maria Luisa”, http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Luisa_de_Borb%C3%B3n i la Plaza de España. Maria Luisa de Borbón y Borbón no devia avorrir-se amb un jardí tant gran, i després, cansada de tanta passejada, la dona a la ciutat. I com l’havien obtingut abans? Aquí la grandiloqüència és en grau ampli, 40.000 hectàrees de jardins, arbres i arbres i més diversitat d’arbres, i també en la mateixa proporció uniformes de jardiners municipals, al mig del dia reguen a mansalva, i vetllen pel bon funcionament d’aquest grandiós parc. Els sevillans consideren un gran mèrit haver aconseguir per a la ciutat aquests jardins. Abans eren pagats amb diner públic pel gaudí privat de la monarquia, ara hi pot passejar tothom, pagat amb diner públic. Alguna cosa ha canviat.            
Un dia a l’entrar a una església d’aquelles que tenen un carro amb quatre rodes i que treuen a passejar, pànic i por, semblava com si hi hagués algú que es creu superior a d’altres persones. 
Una altra obligació és agafar carro, cavall, i cotxer per donar un tomb pel centre de la ciutat, on orgullosament el sevillà simpàtic ensenya i explica les grans obres faraòniques fetes a l’exposició universal de l’any 1929, va marcar un abans i un després. Joiosos i orgullosos de la gran morterada de pasta abocats a la ciutat i ha restat al seu patrimoni. No tan contens expliquen que no cal anar a visitar l’antiga Expo de Sevilla de l’any 1992, on només hi han herbes i en bona part està abandonat, diuen.  
En fi, un viatge per fer-lo i gaudir-lo, ara, sense voler es poden observar alguna collonada com les explicades.
I la conclusió, com deia Josep Pla a l’arribar a Nova York a la seva guia, i veure els gratacels i il·luminacions enlluernadores va dir, escolti, i tot això qui ho paga?

 

dissabte, 18 de maig de 2013

Anada i tornada (I)



                                   
                                   
Hi ha ganes de fer alguna excursió, et pica la curiositat per anar i valorar diferents formes de veure el paisatge, la gent , tarannà. No sempre ens hem de mirar el melic, diuen. Som-hi doncs, hi ha l’ocasió de fer uns dies de festa, i com deia en Capri, s’ha d’anar a veure món!! S’ha de viatjar!!. Al ser tant de poble, no hem agafat mai l’AVE, en altres indrets anomenat TAV.
Fa bo, anirem al sud de la península Ibèrica, allà on sempre hi ha bon humor, no hi ha mals de cap i la gent són oberts, amables, simpàtics, de la festa, no com altres d’altres indrets, tancats com un pany, concretament a Sevilla. Ara que està de moda el reportatge de la tele de Madrid, parlant de l’adoctrinament de la informació que fan en aquest lloc del món tant tancat, comparant-los amb el nazisme i altres herbes no gaire aromàtiques. Sort que són oberts i cosmopolites ells, sort, del contrari no sé pas com actuarien.
Dalt del tren, comoditat, velocitat fins a 301 km/h. Passa algun empleat sovint repartint auriculars per escoltar alguna cosa. Qui tingui l’exclusivitat del subministrament dels auriculars, ja deu tenir una ganga vitalícia. Qui la pogués tenir!.
Hi ha tres canals per escoltar, un per la peli de la tele, els altres dos de música, un de temes musicals de pop de tota la vida, i el segon canal parlant sempre en una llengua castissa i sense defectes, parlant d’esglésies, capelles, claustres, rius, muntanyes. Informació i explicació a l’any 2013 amb un regust de florit i caspa a tones. Una de les obres que es poden escoltar és Manuel de Falla, i la peça “Los jardines de Espanya”. Sort que això no es adoctrinament. A segles llum de modernitat, liberalitat, tolerància i compromís amb un estat modern i plural. No hi ha manera, això no és pot canviar, aquest mur és insalvable. Com diu el suplement del diari més implantat a Sevilla, i com deia aquell, no van passar de tres lletres aquest diari, és el representant de la casta local, en blanc i negre, i prou. No hi ha més diversitat, blanc i negre, sense matisos.   
La informació facilitada pel monitor visual del vagó és el número de cotxe, hora, destí, i de tant en tant la velocitat punta. I els auriculars segueixen només informant amb un sol idioma. Són curosos i moderns alhora. No com els autobusos turístics de Sevilla, podent triar diferents idiomes inclús lapao i tot.
Els dos canals que posen alguna cosa per fer servir els auriculars, són una casset d’anada i tornada, com el viatge. Diuen i posen la mateixa informació i les mateixes músiques d’anada i tornada.
A Sevilla a primera hora del matí, s’hi pot observar coses ben curioses, com un escombriaire amb una espècie de moto o moto carro, no sé si va amb bateries, elèctric o alguna altra cosa, però quan el conductor veu una burilla al terra, si la veu, para el vehicle, i va a  pescar la burilla que fa nosa al carrer empedrat. Tot un espectacle.