dissabte, 30 de maig del 2009

Els Vilars





Passanant, 29 de maig de 2009


De tant en tant intento d'evadir-me de la feina, l'estres, les preocupacions diàries. Un bon lloc on desconnecto, m'hi trobo bé i el temps s'atura, evocant imatges i records d'infantesa, són Els Vilars. Un viatge en el temps, on el principal objectiu és deixar-se anar, mentre la marinada et pica la cara, la caminada, la suor fan la resta.
Deixo el cotxe on ara hi ha la bascula de Passanant, fa una pila d'anys hi havia la bassa, on els menuts hi tiràvem pedres a veure si tocàvem alguna granota. Des d'aquí agafo el camí i en direcció als Vilars, els sembrats t'acompanyen en tot el recorregut, la marinada els hi fa agafar unes onades com si fos el mar, l'olor, els ocells, les aus, el silenci, una herbada per les llargues pluges d'un més llarg hivern, algun mosquit, les papallones...també acompanyen el viatge.


En aquest recorregut em ve sempre al cap imatges de menut, de fa més de 40 anys, el pare, la poca salut que gastava i per això a ple estiu al migdia, amb pocs anys, pantalons curts, barret de palla, havia de portar-li un caldet calent, recordo que no em venia degust de fer aquest trajecte, tota la colla a la plaça jugant i amb pocs anys haver de fer aquesta tasca i tot sol...Més d'una vegada passava algun llangardaix, algun moviment d'alguna serp, alguna perdiu que aixecava el vol a pocs metres i el pobre caldo.... per ben poc no anava a la parada del costat. Portava el caldo en una lletera sempre, devia ser d'un litre.




A casa tenien bestiar i la llet es venia al detall cada dia al poble, els caps de setmana es despatxava la carn de corder, que s'havia matat el dia abans. Aquesta caminada, la seva cruesa i tota l'evocació de la tendresa de la infancia, han marcat petjada en el record.



Havia de ser als Vilars abans de la una del migdia i amb aquella calor de juliol i agost, al pou dels Vilars, s'havia de treure aigua del pou i repartir-la a unes piques de pedra repartides per poder beure el bestiar després de tot un matí pasturant i amb la color asfixiant de l'estiu. Una altra tasca era en un bosc abans d'arribar als Vilars, cada dos per tres s'havia de donar sal al bestiar i no sé pas el motiu, potser era perquè beguessin més aigua, per la llet... al migdia devoraven les piques plenes d'aigua de la set que tenien aquells animals.




Després d'haver donat de beure als animals i tancats al corral dels Vilars, el pare i jo ens disposàvem a dinar el caldet i alguna altra cosa. El bestiar, bàsicament ovelles, algun corder i alguna cabra anaven rumiant el menjar del matí i descansant a l'ombra del corral. El pare i jo després del dinar també anàvem a fer migdiada, a desgrat meu, jo volia córrer i fer alguna altra cosa que no fos estar estirat, quiet i callat.


En aquella època la situació era dura, plena de penuries, de fet va morir molt jove i jo sent un nen, les dificultats de salut i econòmiques, suposo que devien marcar molt aquells anys a casa. La feina no era la que més li agradava ja que era sastre, si feia aquella era per la salut i l'obligació del sosteniment de la família.

Els Vilars era una masia gran, ara només hi resta dempeus la façana, aquí hi vivien els padrins i els seus tres fills, fins passada la guerra, cap allà l'any 1945, van anar a viure a Passanant a cal Macià.




Abans d'arribar a la masia, hi ha perill per haver-se perdut el camí i es pot quedar fet un nyap d'esgarrinxades. Dins la masia també és un risc per l'estat en que es troba, a punt de caure el poc que aguanta dret, visitar les habitacions i el poc que hi resta, també et fa agafar una certa enyorança a la infantesa dura i crua.




Et passa una malencolia pel cap en uns intants malalties i tendresa, pobresa i alegries, rialles i també plors, jugar i córrer, passejar el berenar que era pa sucat amb oli i sucre o pa amb vi i sucre, ens acompanyavem junts el berenar i jo fins a l'hora de sopar, ens feiem companyia mutua.


De tornada cap a buscar el cotxe m'endinso al bosc on hi tiràvem la sal, un bosquet petit, on s'hi trobàven molts rovellons. No hi vaig veure les lloses i pedres on hi posàvem la sal, només alzines, brutícia, esbarzers. Entre foto i records dic va no em desviaré massa i passaré pel pou.



El pou era on la gent del poble anava a buscar aigua quan a les cases encara hi hi havia aigua corrent, els cantis, les galledes plenes de l'aigua de boca i pels camins polsegosos cap a les cases hi falta gent.


divendres, 15 de maig del 2009

Pels Comalats i la Vall del Riu Corb

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing









El primer de maig del 2009 una colla d'amics vam fer una excursió ben complerta per els Comalats i la Vall del Riu Corb, el paisatge està exquisit, com poques vegades, La Sala dels Comalats, La Glorieta, Forès, Passanant, La Pobla de Ferran, El Fonoll, Vallfogona de Riucorb i Guimerà. Poder ensenyar un trosset del meu país petit, mentre es va caminant i parlant amb bona companyia i disfrutar-ho, és tot un plaer.


Al bar de Passanant vaig parlar un moment amb vells amics, l'Agustí, company de fatigues d'infantesa, el Joan de cal Roca i el seu fill l'Adrià, la M. Carme i el Pep Solé. Aquest s'hi escapa sempre que pot ja que hi té casa i també hi troba calma i tranquil·litat ell i la seva família, ha muntat un bloc "La inspiració dels Comalats" http://comalats.blogspot.com/ i aquesta és l'adreça per si voleu visitar el seu bloc, ben fet i malgrat tenir moltes aficions i ocupacions, aquest bloc té com motiu principal explicar alguna cosa dels pobles que envolten Passanant, els Comalats.
Volia estar-m'hi més estona al cafè per fer-la petar més extensament, no podia allargar-me massa, temps hi haurà per fer-ho. Tots els amics esperaven a la plaça de Passanant per anar a dinar i ja eren tocades les dues.

En aquests poblets sempre pots trobar-hi algú que encara manté viu l'esperit de poble, si no hi fossin, ja només hi quedarien pedres. La tieta Teresina que va ensenyar-nos l'església de Passanant amb un manat histories i vivències de tots colors. Els companys de viatge van quedar impressionats de l'Església de Passanant, i de tota l'excursió feta. Una altra troballa també es diu Teresina, la Teresina de ca la Roseta de Forès. Ens va preparar un dinar casolà exquisit, senzill i generós, ben preparat i gustós, net i polit tot, no hi va faltar de res, una bona amanida per a tothom, amb botifarra negra, macarrons i conill a la cassola, inclús com a cloenda del dinar, una altra grata exquisida, pastís de nous i uns bunyols casolans, que encara notem tots els seu flaire....


S'hi ha d'anar a visitar aquests pobles, a entendre la gent que hi queda, a disfrutar de la natura i si al damunt trobeu una bona cuinera com la Teresina de ca la Roseta, no s'ho heu de perdre per res del món.!!!!








dijous, 14 de maig del 2009

La ràdio

Diari de Tarragona 20-11-1987



Als anys 80 vaig fer un programa de ràdio que portava el nom "Al vent". Vaig estar meditant-ho mesos, setmanes i dies, arribant a la conclusió de que s'havia de buscar un nom curt i que digués moltes coses alhora, havia trobat el nom que buscava. És cert que moltes vegades el nom no fa la cosa, però per començar millor fer-ho amb un bon nom.

Era un nom que ho deia tot, la primera cançó del Raimon, com la va composar, en quines condicions, la inspiració d'un jove que volia canviar el món, en quin país vivia i moltes altres circumstàncies.
El programa va servir per divulgar la cançó i la música que es feia en aquell moment, a més a més per conèixer a persones amb una trajectòria, fer música i cançó d'arrel no ha sigut mai fàcil. Va ser interessant i enriquidor alhora. Entrevistes, tertúlies, xerrades amb Raimon, Lluís Llach, Elèctrica Dharma, M. del Mar Bonet, Pegasus, Al Tall, Toti Soler, Pau Riba, l'Ovidi Montllor, l'Orquestrina Galana, Bocanegra....

A destacar l'entrevista que vaig fer al líder de l'Elèctrica Dharma, l'Esteve Fortuny, la darrera que es va publicar abans de la seva mort, va ser a Valls, aquella entrevista a part de la ràdio, es va publicar al setmanari "El Temps".

La seva importància va ser omplir en pocs dies dos autocars des de Valls, amb oïdors del programa, vam posar un gra de sorra per omplir el Camp Nou, en el concert de Lluís Llach.



A part del programa Al vent, de divulgar la música i cançó dels Països Catalans, van ser intenses les retransmissions de diades castelleres, des de la plaça del Blat de Valls, la plaça de Braus de Tarragona, la Plaça Mercadal de Reus, Vilafranca per Sant Fèlix....


Els anys que va durar el programa infantil "Patufets" amb participació directa des dels estudis amb la mainada, cantant, portant dibuixos o una sortida al zoo de Barcelona, els de la ràdio vam muntar un autocar i tot el dia d'excursió...




Cinc anys d'emocions, de xalar, d'esbargiment en grau suprem, d'una feina feta totalment desinteressada, la qual va servir per adobar-me i marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida.