dijous, 24 de juny del 2010

Marxa de la Llibertat. Estiu 76 (i III)





Pocs assistents van arribar a Poblet, els de Valls van trobar-se a la Plaça dels Quarters, molt d’hora a primera hora del matí, les carreteres de la Conca de Barberà estaven totalment preses per la Guàrdia Civil i la Policia Armada, jeeps per tot arreu, carreteres, camins, pobles conquerits amb metralleta en ma. Abans de les 10 del matí ja no va poder entrar ningú a Poblet. Els més matiners, i després de passar diferents controls, alguns vam poder entrar a Poblet. Abans d’entrar al monestir, el cor jove bategava més de pressa que de costum, innocents i inconscients del moment, una colla ben nombrosa, encara no sé si eren socials, de la secreta, grisos o infiltrats del règim, o tots alhora, la qual cosa donava un plus de cangueli més gran, et pujava una suor freda per l’espinada....



Una volta a dins del monestir, assaborint a fons aquelles emocions. Després dels discursos de rigor al final de l’acte agafats de les mans és va cantar la cançó de Lluís Llach “Cal que neixin flors a cada instanthttp://www.youtube.com/watch?v=y6TlypU1NGA la pell de gallina encara s’hi posa només de pensar en la cloenda d’aquell acte històric i d’aquells marrecs aprenents d’inconformistes i de somniadors de truites que hi vam assistir.



Al no poder entrar molts marxaires a Poblet, és va improvisar una manifestació a Tarragona a primera hora de la tarda de la Rambla al Balcó del Mediterrani. Aquí continuava la diada, on els adolescents a part de joves amb les melenes i grenyes de l’època i de l’edat, carregats de testosterona, la sang bullia en tots els sentits, ens desplaçàvem d’una localitat a una altra, amb algun 2 CV. Per l’edat evidentment fèiem de paquet, i quan t’hi portava alguna xica més gran, quina passada!! aquí si que érem els reis del mambo, aprenents de “progre” i si al damunt et queia algun petó o alguna cosa semblant..., i al damunt de fora de la teva localitat, podia ser tot més idíl·lic, buaua!! allò ja era el paradís terrenal, el món als teus peus!




Això de l’assistència a les primeres manifestacions, on aquesta de la Rambla de Tarragona en particular va durar ben poca estona, al cap de poc van aparèixer jeeps de grisos, policia armada i tota la patuleia amb les corralines ben preparades, impedint que la gent és manifestés de forma pacifica i no violenta. Aquells dies plens d’emocions i de somnis encara no s’havia acabat de tenir sobresalts, sort que ben a prop hi havia un cinema, hi havia gent fent cua. Abans de rebre algun cop de porra i malgrat els pocs anys hom es va escudar a la cua del cinema.


Aquells marrecs adolescents que van desvirgar-nos aquell estiu del 76, en el bon sentit políticament correcte de l’expressió de la paraula, de que varem descobrir una altra realitat, una altra forma de lluita, plens d’esperances, il·lusions i somnis de voler canviar el món. El dia abans a Sant Boi s’hi va aplegar la gran manifestació històrica de les 100.000 persones, d’una altra manera a Poblet també va fer-se història.

Si després de més de trenta anys algú ens hagués dit que estem a on estem, no ens ho haguéssim pas cregut de cap manera. Potser ens hauríem preguntat, val la pena tenir tanta il·lusió? o en quin punt estem després de 34 anys de la Marxa de la Llibertat? Al començar el camí del lema Poble català posa’t a caminar de l’estiu de l’any 1976 estem molt lluny d’on volíem anar a l’inici de la Marxa de la Llibertat, per no dir estancats al començament del camí.






divendres, 18 de juny del 2010

Marxa de la Llibertat - Estiu 76 (II)


A la nit dels dies previs al pas de la “Marxa de la Llibertat” es preparaven cartells, trossos de senyera amb l’anagrama de les quatre barres i el peu, el distintiu de la Marxa de la Llibertat, s’hi posava una agulla imperdible i és venia a un preu simbòlic per treure fonts per la Marxa. Un dia a la nit a l’hora d’encolar els cartells a la paret, la Guàrdia Civil va detenir a una colla de marxaires, van haver de passar la nit a la caserna. L’endemà un regidor de l’ajuntament no massa fidel al règim franquista va fer d’intermediari per l’alliberament dels detinguts.



L’ambient que és respirava era d’olla a pressió constant, sense tenir mitjans de comunicació, ni cap altre altaveu de grans masses, només el boca orella i algun cartell, el Pati de Valls el dia de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, era ple de gom a gom. La Guàrdia Civil devia quedar astorada i va tenir el seu respecte per tanta munió de gent arrossegada per la Marxa, algun mitjà de l’època parlava de més de 2000 persones, avui amb tot el poder de convocatòria i tants mitjans de comunicació, quatre gats mal comptats s’hi sumarien.

Després dels discursos de rigor i amb l’ai al cor tota l’estona, a l’antic cinema a la teulada és va despenjar una gran pancarta, referida a la Marxa. Qui va col·locar aquesta gran pancarta era un jove vallenc de família humil i d’immigrants, en Paco Pérez Cobler, un petit record als que s’hi van jugar la pell amb totes les conseqüències, alhora demostra que quan és l’hora de la veritat i quan hi ha unitat, aquí no hi ha procedència que valgui, aquí hi ha un poble que lluita a fons per la seva llibertat.

Al quedar descol·locats els de la Guàrdia Civil, l’organització va preguntar si per acomiadar l’acte és cantava els Segadors, evidentment i a una sola veu és va cantar i amb tanta gernació no van atrevir-se a actuar les forces de l’ordre. A continuació i de forma pacifica és va fer una manifestació des del Pati, carrer de la Cort i fins a la plaça del Blat, tot de forma pacífica.


Una de les feines fetes per la columna que va passar per Valls va ser netejar una font a la plaça del Carme, aquesta font abandonada des de feia anys, plena d’esbarzers, porqueria i inclús va sortir una moto. Se li va posar el nom de “Font de la llibertat, estiu 76

La finalitat de la Marxa de la Llibertat era passar pacíficament i festiva pels pobles i viles prèviament establerts i també arribar totes les columnes a Poblet el dia 12 de setembre de 1976, cosa no gents fàcil, pel camí quedaren detencions, cops de porra, molta gent fitxada, multes, vexacions...



dissabte, 12 de juny del 2010

Marxa de la Llibertat. Estiu 76 (I)




Ara que falten pocs dies per l'arribada de l’estiu, un record a l’estiu de fa 34 anys. L’estiu de l’any 1976 va ser un estiu diferent, il•lusionant, engrescador, ple d’esperances i de somnis en molts aspectes. Feia pocs mesos havia mort el dictador, i els joves, molt joves, teníem ganes de canviar el món, tot era per fer i descobrir, faltava esponja per poder absorbir tanta informació i broc per engolir tanta desinformació oficial del règim, les dues anaven caient a bots i barrals i s’intentava destriar tanta tromba alhora. El boca orella funcionava a la perfecció, malgrat la por que hi havia en cada acció que és realitzava. La majoria no teníem cap mena de formació política ni res que se li assemblés, però al voltant hi havia gent una mica més gran amb ganes de canviar el món i al darrera pujàvem uns marrecs que volíem menjar-nos el món.

A Valls hi havia un grup important de joves i no tan joves, els quals ja portaven anys de lluita com a la resta del país, i s’anava engrandint com una taca d’oli amb la innocència de l’edat i de l’època. L’estiu del 76 era l’estiu del despertar col•lectiu de molts somnis, molts encara estan vius i pendents de ser conquerits, l’estiu va ser ple i intens de lluita per la llibertat.

S’anaven convocant assemblees i reunions prèvies a l’estiu del 76, als pins de la Xamora, al Cau....Ningú sabia ben be que era tota aquesta parafernàlia i moviment a l’entorn de la Marxa de la Llibertat. Feia mesos que s’havia constituït arreu del país un moviment no violent, pacifista a l’entorn de Lluís M. Xirinacs,
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs_i_Damians
on és reivindicava la “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, i el lema “Poble català, posa’t a caminar” es pretenia caminar pacíficament i festiva durant els mesos d’estiu per pobles i ciutats, conscienciant la població de la reivindicació de la llibertat dels Països Catalans.



S’havien anat formant diferents columnes i havien de recórrer el país, de Salses a Guardamar i de Fraga fins Maó, havien de fer-se actes i accions favorables a la gent de cada vila i comarca on s’hi passés. Evidentment les autoritats post franquistes van prohibir la “Marxa de la Llibertat”, el Ministerio de la Gobernación amb els inefables Manuel Fraga Iribarne primer i Rodolfo Martín Villa després, avui encara, i al cap de tants anys, remenant les cireres amb el cap ben alt. Quanta indecència.