divendres, 18 de desembre del 2009

Parlem? (i II)





Aquestes entitats que ho tenen tot controlat, quan feien hipoteques com a la xurreria xurros el dia de la fira, la gestió i tramitació d'impostos, retirada de les escriptures de la notaria, confecció i liquidació d’impostos, i posteriorment retirada de l’escriptura despatxada, TOTES les entitats tenen centralitzada aquesta feina a una empresa de serveis de la seva confiança (?). Ha de fer aquesta tasca un professional moltes vegades a quilòmetres i quilòmetres de distància d'on ha de fer les gestions, amb uns preus taxats i sense poder fer la gestió un professional de la plaça o el mateix interessat. O no us ha passat mai?


Uns coneguts demanen 100.000 € per un habitatge d’una habitació de segona residència, tenen dos sous i mig, i fixos els dos. L'un, sou de funcionari en el món de l’ensenyament des de fa anys, doncs l’entitat de totes les que s’han passejat, després de plorar, demanar i suplicar els hi farà una entitat al 5% de tipus d’interès. Però no en tenen prou amb aquest tipus d'interès i de fer la hipoteca, a més una assegurança d’atur, assegurança de cotxe, tarja Visa, assegurança de l’apartament que compren..... Aquí han de posar-se les piles i donar el crèdit, i no vendre tantes coberteries.



Fa pocs dies en un taulell d’aquestes oficines exposat per al públic, ja tenien un catàleg a tot color, 40 planes, ofereixen pisos, cases, xalets....per localitats, els descomptes que s’hi aplica, van des d’un 10%, un 20% i fins un 30%. Ens hi haurem d’anar acostumant també a que la nostra entitat d’estalvis vendrà tota classe d’immobles. Catàlegs a tot color i màximes facilitat per tot. Secció oportunitats i el que toqui. Serà tan difícil aconseguir crèdit amb els seus immobles, o no?


I l’última, grans cartells i a mida real, fulletons, tot en televisors amb la pantalla més prima i elegant. Colors més brillants i imatges més reals, LED,...Però la comparativa de poder-ho pagar a 18 quotes i amb altres dues multinacionals de productes d'electrodomèstics. Que fort, t'ensenyen una comparativa amb la competència i ho anomenen així mateix, amb noms i cognoms de les cases que venen els televisors. Es veu alguna vegada a la tele amb alguna beguda refrescant, però amb una multinacional de l'estalvi, mai. I si aquestes grans superfícies treballen per aquesta entitat? De cada dia al·lucinem més, no havia vist una cosa igual en mal gust d'una gent que diuen ser els primers d'Europa, de què?.


A part de congelats, productes de neteja i tot. I tu fen cua allà per un trist talonari i al davant anant fent de comercials. Dóna la sensació de no estar a una entitat seria, la mateixa categoria, que no és molta, que un tot a 1 € o un basar xinès de poca volada.


Parlem? De què? De comissions?, no gràcies.



divendres, 11 de desembre del 2009

Parlem? (I)








Des de fa mesos una entitat d’estalvis telefona a clients i des de les mateixes oficines interroguen, pregunten, per no dir sacsegen: vol que li miri el preu de l’assegurança de la llar? El preu que li sortiria el cotxe?, l'assegurança de vida?



Li podem mirar el preu que li surt. Potser li sortiria més barata que la que té contractada actualment, et venen. Estan tan agressius que sembla que anessin a comissió en hores de treball. A voltes fan aquesta proposta a un agent o corredor d’assegurances amb el compte corrent a la mateixa entitat o algun amic o familiar d’algun professional de les assegurances. Increïble, però cert.



Estàs a la cua esperant el teu torn per fer un ingrés, un pagament o demanar un talonari i l’empleada de l’entitat bancària explica personalment o per telèfon les excel·lències de fer les assegurances a l’entitat d’estalvis, el mitjà és igual, del que és tracta avui és de fer assegurances. Doncs això, ara toca vendre assegurances. L’entitat pot fer aquest preus perquè és molt gran i pot oferir aquests preus tan atractius.... I tu allà amb cara de lluç passat, esperant a la cua per fer un ingrés miserable.






Els que treballem en una empresa de serveis i que toquem també aquests productes, ens preguntem, no valdria la pena que tothom és cuidés de la feina que li correspon? Els bancs i caixes que donin crèdits i préstecs als clients, als nous emprenedors, nous projectes, bones remuneracions als estalvis... i les asseguradores que facin la seva feina. Més d'un coneix algun conegut que ha anat a buscar 6000 € o menys i no els hi han deixat aquest crèdit, dos anys enrere el que haguessin volgut, catifa vermella inclosa i tot per donar-los-hi.


No fa massa mesos feien una altra campanya agressiva amb les maquines de fer cafè, et preguntaven els empleats a tothora, dia sí i dia també si t’interessava una Nexpresso. No t’agrada el cafè? Només fent una aportació de 6000 €.., t’explicaven. I qui no recorda les campanyes dels portàtils. Això és seriós?


Tothom recordarà alguna campanya d’aquestes i el petit comerç deu estar que trina. La seva entitat d’estalvis els hi pren quota de mercat, i ells portant els ingressos a la mateixa entitat. Ah!! I no fa tant se’n recordeu quan feien també Declaracions de Renda?



D’aquí quatre dies vendran congelats i xoriços (perdó) i tot, i els crèdits qui els donarà?.



Sembla un basar xinès.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Pedra seca













Al terme del Pla de Santa Maria, a l’Alt Camp, hi ha una de les excursions per escampar la boira. Senzilla, molt suau, plana, “pedra seca a la ruta de La Capona” és pot fer amb bicicleta o caminant amb canalla de curta edat. Ara és un temps que no es poden fer massa caminades llargues, bàsicament a la tarda, el dia és curt.




Perdre’s i desconnectar rodejat de tanta pedra seca, cabanes repartides per moltes finques agrícoles, diferents construccions, algunes majestuoses i tot. Van fer la seva feina i devia ser una peça imprescindible pels pagesos a l’hora de fer un mos, aixoplugar-se, guardar l’animal que treballava la terra, fer una bona migdiada...


Hi ha documentació extensa al bloc de Manel Tosas, amb les explicacions http://blocs.tinet.cat/blog/pedra-seca.barraques-i-cossiols.-ruta-del-cister. Ampli treball de cada cabana, documentat i alguna curiositat, obligat de llegir-lo pels que els no han fet aquesta caminadeta en aquest entorn.

A part de la cabanes, hi ha marges molt grans per separar les finques i a deshora és treia la pedra de la finca i així ser més productiva la terra. En aquest enllaç trobareu una documentada explicació i els tipus de cabanes i marges que hi ha al país. http://www.catpaisatge.net/dossiers/pedra_seca/cat/presentacio_catalunya.php

Algunes petites consideracions, durant generacions és feien aquest tipus de construccions, pedra a pedra, cabanes, marges a fora del treball del camp. Avui, a part de que n’hi ha de malmeses, brutícia a les entrades de les cabanes. Per comptes d’estar ben netes, conservades, senyalitzades i comentades en panells....ens estimem el patrimoni o no? Ah!! i algun caçador desaprensiu abonant el bosc amb una recula de cartutxos, llançats sobre la natura.


Si les generacions avantpassades feien aquesta tasca a deshores, avui, i tal com van els preus i només donant un tomb per La Capona n'hi ha prou. Finques ermes, sense recollir les ametlles, encara hi ha el fruit a l'arbre, s’hi poden veure les ametlles als ametllers. Resulta més rendible no anar a recollir el fruit de l’arbre i deixar-les abandonades a l’arbre. Si els avantpassats que cuidaven i treballaven la terra de sol a sol i fora d’hores feien els marges i altres tasques, què dirien? Senzillament: Visca la terra, mori el mal govern!!

Un opuscle de l’ajuntament del Pla hi ha aquest enllaç: http://www.culturaipaisatge.cat/pdf/cip_n4_capona.pdf i per poder contactar i fer la visita guiada: http://www.altcamp.cat/niv4.php?id=33.


I una collonada darrera, he entrat al bosc, rodejat de pedra seca, he trobat molts bolets, i no n’he tocat cap, m’ha vingut al cap la cèlebre frase del Groucho Marx, http://ca.wikipedia.org/wiki/Groucho_MarxTots els bolets són comestibles...alguns només una vegada” Per no provar-ho ja estan be on són, al bosc, mirant de reüll la pedra seca.


diumenge, 22 de novembre del 2009

Que n'aprenguin!! Celiaquia (i II)













Quan vas a menjar al restaurant, i sort de cada dia saben més com va el menjar sense gluten. Ara, no fa tants anys era tot un poema anar a menjar a fora. Vas a un lloc, com en una excursió a Madrid, i et porten una carta per poder trigar el menjar, veus els ulls com és tornen com taronges, fan allò que hauria de ser habitual, i només ho poden fer en comptades ocasions. Perquè aquesta discriminació?.







Fa uns anys en algun restaurant de poca volada, els hi demanaves un menú o altre tipus de plat, els hi deies, les patates fregides s'han de fregir amb oli net, o el pa no és pot barrejar ni tocar amb la resta del menjar. Cap problema, t’ho treien amb unes pinces al davant teu i llestos, quan el menjar ja està contaminat. Una potineria com aquesta costa de trobar, però alguna vegada és pot veure, i aquí sí, s’ha de ser molt escrupolós no deixar-ne passar ni una. Si estan darrera un taulell o un establiment i no ho saben, com deia el Laporta, que n’aprenguin!!



De la diferència de preus de menjar amb gluten o sense, això és una altra història. Una comparativa per els que no saben la diferència que hi ha entre el preu del menjar amb gluten i sense. Un paquet de galetes “Maria” amb gluten, costa al súper un lot de 3 paquets 0,80 cèntims d’euro, el paquet surt a 0,27 cèntims d’euro i un paquet sol de galetes “Maria” sense gluten costa a 3,80 €, una diferència de 14,07 de més. Un paquet sense gluten costa 14,07 de més!!!. Perquè un menjar amb gluten s’ha de pagar 14,07 vegades de més que un mateix menjar sense gluten? És fort eh? Una persona pot menjar amb el mateix preu 14,07 paquets i el sense gluten un sol cop.

















Un altre exercici pels que van a comprar al súper i examinen preus, aquells de les llistes llargues d’un dia o dos a la setmana, feu un exercici de valoració, mirant els preus dels macarrons, un pastís o una pizza, feu la comparativa amb gluten i sense, feu-lo si us plau.


I el pa? Buf, el pa, l’hem fet amb màquina, un munt d’hores fent l’elaboració i a veure si tens sort i et surt bé avui. S’ha fet com tothom, la comparativa de diferents fabricants, i potser el pa és el que té un gust més diferent respecte amb el que porta gluten, no està tan aconseguit. Ara el comprem a un fabricant de Navarra, 25 barretes petites a 35 € la caixa, i a vagades penses, coi hi ha d’haver gana per menjar-se aquest pa.
















I, el que no s’ho pot permetre de comprar en aquests preus, com ho fa?.


Als restaurants, n’hi ha per llogar-hi cadires, els hi has d’explicar què és això del menjar sense gluten, als menjadors escolars, aquesta és una altra, no tenen la mateixa possibilitat de trigar un menjar amb gluten que sense.
















Aquest és el manifest, on hi trobareu les reivindicacions més importants que fan els celíacs http://manifiestoceliaco.com/manifiesto-celiaco/manifiesto-en-catalan/


A Valls, com altres poblacions, hi ha un establiment especialitzat en menjar sense gluten, molt cèntric i aquí podeu trobar l’enllaç de la botiga: http://www.alimentacion-celiacos.com/cat/productos.htm . D’aquelles coses a la vida que és fan perquè s’ho creu qui va al davant, amb voluntat i sacrifici de tirar endavant aquest projecte a la capital de l’Alt Camp. Que hi hagi sort!.










A part d’aquest establiment, hi ha a Internet infinitat d’adreces on poder trobar informació, pàgines, preparació de menjar com aquesta http://lesreceptesdebajoqueta.blogspot.com/ o la mateixa pàgina de l’associació hi ha tot tipus de receptes i molta més informació.


Des de fa anys es parla de la pastilla del gluten, això podria solucionar molts problemes. És prendria abans o després de cada menjada, i ja no hi hauria intolerància al gluten, com passa amb altres malalties cròniques. De moment i fent-se les investigacions que es fan, estem a anys llum de veure’s fet realitat aquest somni.


Els dies 18, 19 i 20 de novembre de 2009 "La Vanguardia Digital" ha posat aquest bloc destacat a la secció Participació. El dia 18 a més a la portada de La Vanguardia Digital.
Moltes gràcies.











diumenge, 15 de novembre del 2009

Vols un tall de coca? - Celiaquia (I)
































Al juny rebo una notícia per anar fent boca. La petita té un 99 % de possibilitats de ser celíaca, o el que és el mateix, té tots els números de tenir la malaltia caracteritzada per malabsorció, alteracions morfològiques del budell prim i intolerància al gluten. Dit d’una altra manera, els celíacs són persones que, per una predisposició genètica, reaccionen a la ingesta del gluten, proteïna present al blat, civada, ordi i que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments.
A l’any 2005 la incidència s’estimava en un 1/100 de la població.











Després de les proves exhaustives fetes de rigor, ara tocarà fer-se una biòpsia, per la confirmació total del diagnòstic. Les altres germanes grans també ho són. La gran fa una prova, se li està introduint novament el gluten durant un temps, veurem com ho admet, més endavant una altra biòpsia indicarà de nou el diagnòstic.
Ha fet el règim durant anys i té possibilitats d’haver de tornar a menjar sense gluten. Els pares també som portadors i en qualsevol moment se’ns pot desenvolupar la malaltia.













A l’octubre ve el cop dur, la confirmació de que la petita, és celíaca. Té el budell atrofiat, ha de començar la dieta sens més dilació, i evidentment haurà de canviar els hàbits alimentaris. No sé li ha vist cap anomalia en el creixement, ni vòmits, ni cap altra alteració.














Quan ja fa anys que ho vius penses, quina que et ve a sobre. Aquella festa d’aniversari en que hi haurà tota classe de llepolies, entrepans, coca.... L’àvia d’una amiga li dirà “nena, que no t’agrada a tu la coca amb xocolata...?”













Anar a una festa, i que els hi donin una llaminadura, xocolata o pastís...i si no saben la marca ni els components, no poder-la menjar. Si no és una marca coneguda i catalogada, s’ha d’anar a consultar al llibret que facilita l’associació de Celíacs http://www.celiacscatalunya.org/cat/ i de tant en tant hi han modificacions, pel que sempre s’ha d’estar ben alerta.











Ara, no sé que fa més mal, si l’amiga més amiga del costat en menja o que tu no en puguis menjar. Aquell “Donut” de xocolata, el pastís, l’orelleta cremada amb aquella olor... i l’amiga del costat cruspint-la amb un instant. Ei!! ha de ser molt fotut i més per un infant. Pel cap li deuen passar en uns instants mil coses alhora, i el perquè m’ha tocat a mi aquesta mala sort. Tot i portar-ho bé, el rau-rau, el dolor moral és clava ben endins.














No fa ni un parell d’anys, al Palau de Gel de Viella, vam anar amb uns amics els quals portàvem les filles a patinar. Abans de poder entrar a pista al seu torn, vam dir, aprofitarem per berenar. Les dues xiquetes que no podien menjar el que hi havia a la cafeteria portàvem l’entrepà de l’hotel. Els altres que érem una colla no portàvem berenar, la intenció era menjar un mos a la cafeteria del Palau de Gel. De males maneres ens van dir que no podíem portar menjar del carrer. Ens semblava correcta aquesta norma, sempre que hi hagués una alternativa o en un cas com aquest, és fes una excepció per solucionar el problema. Com passa en altres coses, és millor mirar cap a un altre costat.













Doncs no hi va haver manera, ni en bones paraules. Els hi vam explicar la dificultat del menjar sense gluten, i si volien que compréssim el berenar haurien de tenir una alternativa a la gent que no pot menjar res que porti gluten. A la cafeteria només hi havia “Donuts”, croissants i entrepans, tot amb gluten. No ens van deixar que mengessin res del menjar sense gluten que portàvem.














Vam fer una reclamació davant l’administració del Palau de Gel, ni p.....idea, tenen subcontractat el cafeter, i no en volen saber res. Fem una reclamació a Consum de la Generalitat, bàsicament perquè una altra persona no s’hi torni a trobar....i encara ningú ha dit res. És passa escrit a l’associació de Celíacs de Catalunya, res de res.
























divendres, 6 de novembre del 2009

Mecano. Dues penes (i II)













Al mateix dia al matí, trobo un vell conegut, porta des de fa temps el manegament d'un grup que va començar els anys 80, igual que Mecano. Conec el grup des dels inicis també, quan era a la ràdio. El grup canta, interpreta, composa les seves peces, com ha de ser. Per mi millor que aquest invent de laboratori.


Malgrat tot i dient-ho ben claret, és foten de gana. No tenen "bolos", no els contracten.
El grup és “Bocanegra” grup liderat per Víctor Obiols amb uns músics experimentats d'una vàlua provada, i sabent el que es porten entre mans, reminiscències de jazz, amb una veu trencada, intimista, música feta des del fons del cor.


No tenen actuacions, no és mengen una rosquilla. En aquest videoclip, podeu escoltar la música de Bocanegra: http://www.youtube.com/watch?v=asEGzBBiS1Y
En aquest enllaç de la seva pàgina web, podeu escoltar peces dels seus discs. Una passada, tot un plaer i un luxe: http://victorbocanegra.com/es/mp3/.
“Filla de llop” i “Amazona”,Nocturn” o del primer disc, ja és veia que hi havia fusta “Setze anys”,Cançó de barri” o “Aniversari i teujà” en viu aquestes peces tot i els anys, recordo, eren un autèntic goig, plaer. Veu trencada, i instants balsàmics escoltant qualitat musical.








Molt recomanable, i no només escoltar les cançons de passada, un cop i prou, no. Amb calma, pausa, tranquil·litat i bons aliments, com ha de ser.
A més de la comparació, i amb tant poca cosa que ens envolta, i no vull pecar pas de nostàlgic. Si una cosa valia als 80, avui també val. Ara, una altra cosa és que es reconeixi la seva tasca, l'esforç... també depèn una mica de tots. Això deu passar en moltes facetes d'aquesta pel·lícula nostra del dia a dia dels nostres dies.






Als anys 80, al programa de ràdio que feia, els concerts de música en viu, intentàvem d'oferir-los en directe, cotxes amunt i avall, cables, trastos tècnics per donar i vendre, amb la finalitat de donar a conèixer grups com Bocanegra.


Si remenés, encara trobaria alguna maqueta original dels primers anys del grup. Amb aquest objecte i intencionalitat era de donar una empenta, dins les modèsties possibilitats que hi havia. Ajudar a tirar endavant grups i músics i al cap dels anys haguessin pogut tenir vida pròpia. Ah!! tot això ho fèiem i durant força anys de forma totalment altruista. Militància pura i dura.
Alguns han funcionat, s'ha deixat pel camí injustament a gent amb un missatge ric i vàlua important. Desaprofitats, com Bocanegra. Una altra pena.









dilluns, 2 de novembre del 2009

Mecano. Dues penes. (I)








Fa uns dies, una colla d'amics vam anar a veure el musical a Barcelona, “Hoy no me puedo levantar” cançons del grup Mecano. Ara, quan una cosa no t'agrada, mal m'està el dir-ho, ja hi vas amb una idea preconcebuda que la resta. No és el mateix quan t'hi lliures amb cos i ànima, i clar no va ser el cas.



Per començar diré que no m'agraden, ni em van agradar des del dia que els van parir, als inicis dels anys 80. Malgrat tot, he assistit al musical de les seves cançons que ofereixen, http://www.hoynomepuedolevantar.com/hnmpl/gira_hnmpl/barcelona_cat.php. Després de Madrid ara toca a Barcelona, com altres coses que passen en aquest cul de món.




Mecano va ser un grup format als anys 80, màxims exponents d'allò tan abominable com va ser la “Movida madrileñahttp://ca.wikipedia.org/wiki/Mecano i que ells en van ser un dels màxims exponents.



Els nostres veïns, amb recolzament de les multinacionals del disc, les institucions i altres poders fàctics, van tirar endavant amb força èxit “la movida”.
En aquella època no els vaig anar a veure mai en directe, malgrat anar a Valls, Tarragona i altres ciutats ben a prop de casa força vegades. No dic que a la disco no els ballés o no xiulés alguna peça coneguda, no traguem les coses de context, tampoc.






Faré aquí una crítica diferent de les centenars que és fan i és desfan, explicant les mil i una excel·lències d'aquest grup.


Els centenars de persones que assistiren al teatre Tívoli de Barcelona, la majoria els hi queia la bava, perdoneu l'expressió. Ja deia que hi vaig anar una mica a desgrat, però de tot s'aprèn en aquesta vida, i de les coses que no et van, també.




Els del darrera de la fila encara ploren ara, allò cap al final que és una mica més tètric de la mort del “Colate”. Al costat de la fila una colla que semblaven els “palmeros de Triana”. Coi que escandalosos, al “Corral de la Pacheca” s'hi haurien sentit també força ben integrats...sobretot en una peça “Una rosa, es una rosa”, no recordo que la cantessin en un pla tant macarrònic-andalús-barret-torero-spanish, tan avitual altrament de veure-ho, i patir-ho dia sí i dia també a les seves-nostres tan entranyables emissores de ràdio i caixes tontes.




No sé si van fer un especial d'“Operación Triunfo” o alguna cosa així, per reclutar al personal, veient el pa que si dóna, em donava aquesta sensació al Tívoli. Tots els ballarins i actors deuen haver passat un càsting i són nous, bàsicament catalans els que ara fan el musical a Barcelona. Malgrat voler imprimir el mateix llenguatge que als anys 80 a les entranyes de Madrid. Copiar i pegar. S'hi sentien encara més integrats en aquell ambient, al Tívoli, a pesar de tot, també.




Ni un bona nit, ni res que s'assemblés i només extrapolant algun personatge com si fos de Sant Boi...Còpia pura i dura del que passa en la nostra trista i dissortadament quotidianitat diària. Si a Barcelona ve qualsevol artista de nivell mundial, un bona nit Barcelona!! o alguna frase folklòrica se la treuen de la màniga, no hi pot faltar. Ara, si venen del centre de la península, això és E.......i no els treus d'aquí. Anem bé per anar a Sants.



Tres hores i mitja que la majoria de gent disfruta, segur que tindrà un èxit de taquilla, crítica i reviuran èpoques daurades...quina pena.




divendres, 23 d’octubre del 2009

De l’Ampolla al Perelló (i III)







































































































































































































Una part de pisos ja degradats a la urbanització de Cap Roig i no tenen ni quatre anys, quaranta-vuit pisos, 48 habitatges fets per Incasòl, amb els seus garatges i locals comercials corresponents, és a dir la Generalitat, és a dir amb diners de tots els contribuents, estan buits i malmetent-se. Algú sap què passa aquí?





Quan vas apropant-te no sents ningú, només el soroll del calçat i la teva respiració, als pisos de la Generalitat hi ha portes de l’entrada obertes, finestres trencades, persianes tortes, xafades i rebentades. Després de quatre anys quan decideixin de fer-hi alguna cosa, ja s’hauran de reformar, qui ho pagarà tot això? Qui és el responsable polític que ha autoritzat tot això? Mai de la vida, aquí no hi ha responsables de res.








En aquests pisos d’Edigsa només hi viu una família quatre dies a l’estiu. Potser abans de final d’any n’hi haurà una altra...
Els que van idear aquesta urbanització amb els habitatges, no sabien que era una urbanització allunyada del cas urbà, i que la gent necessitaria el cotxe per tot? Tampoc sabien que per construir 48 habitatges amb diners públics haurien d’estar ja ocupats?
Qui és el responsable d’aquest desgavell?
Una altra part que fa mal a la vista, per l’esquelet sense acabar i encara més per la proximitat a la platja es la promoció començada i segons consta en el cartell és TEYCO qui hauria d’haver acabat aquesta part de construcció. Qui va autoritzar a fer tants habitatges i ara que no els acaben?





Passejant per aquesta urbanització fantasma i ho he fet força vegades aquest estiu, només un dia he trobat una persona i li vaig preguntar com s’hi viu en una urbanització fantasma. Hi ha tant poca gent residint-hi el mes d’agost, una família uns pocs dies, imagineu-vos com ha d’ésser la resta de l’any...





Una altra per explicar, a pocs metres de l’Ajuntament de l’Ampolla hi ha un edifici de 217 habitatges, 12 d’alçada, un monstre a quilòmetres de distància ja es veu. Acabat no deu fer ni dos anys, no hi havia una normativa de no poder edificar més de cinc pisos d’alçada? El radar no ha funcionat aquí tampoc.





Massa misèria ens envolta i si surts del camí traçat és veuen massa anomalies, per això la majoria no surt del camí ben marcat, igual et pots perdre o prendre mal.
Sort que encara trobes alguna caleta solitària, algun racó sense ningú, on poder remullar-te una mica i amb la mínima indumentària possible. Millor amb només un bon calçat per les roques, molt millor. Acabant l’aigua ja calenta que resta a la motxilla, intentar de desconnectar, respirar, carregar piles, veient com passa l’estiu...