dilluns, 14 de setembre del 2009

Fira de teatre al carrer

































































Tàrrega, 11 i 12 9-2009



































Des de l'any 1981 se celebra la Fira de Teatre al carrer, i els que hi assistim regularment, observem com van ser de costosos els inicis a l'hora tirar-la endavant. Avui està recalçada, reforçada i posada a una alçada important. Als primers anys alguns espectacles al carrer es feien en família i no gaire nombrosa. Avui, està plenament consolidada i amb un ressò important arreu.



Els carrers per allunyats que estiguin del centre sempre hi ha grups o persones ansioses de veure espectacle i teatre del bo. Any rere any és veu com la ciutat va creixent, es va enriquint. Hi han places noves, monuments, arbres, jardins...







L'aposta que van tenir uns pocs il·luminats, ha sortit bé, tot i que inicialment hi havia la reticència lògica de molta gent de Tàrrega. Ara, ja s'hi han acostumat, i també els fa feliços de que durant uns dies la capital de l'Urgell és també la capital del teatre en boca de molta gent.
Els inicis eren il·lusionats, engrescadors per part de tothom, com moltes de les utopies que es projectaren en aquells anys, l'enginy és posava en pràctica per esbojarrada que fos la idea, i alguna ha quallat i tot.
La Fira va néixer l'any 1981, gràcies a la iniciativa d'aleshores alcalde de Tàrrega, Eugeni Nadal, i fruit d'una confluència d'idees: convertir la Festa Major de la ciutat en una gran festa; animar la gent a participar i implicar-s'hi i posar l'urbanisme de la ciutat al servei d'un projecte cultural, en aquest cas el teatre. Per tirar endavant aquest projecte, Nadal comptà, des del primer moment, amb la complicitat de Xavier Fàbregas, cap del Servei de Cinematografia i Teatre de la Generalitat de Catalunya i de Joan Font, director de Comediants.
















Avui, encara hi ha veïns de carrers cèntrics marxen els dies de la Fira. Recordant la gent que marxa de Tàrrega, en una conversa l'11 de setembre de l'any 1984, ja fa vint-i-cinc anys, com passa el temps!!. L'insigne i un dels millors novel·listes de tots els temps dels Països Catalans, estava immers per l'alliberament nacional i social del seu poble fins al moll de l'ós, Manuel de Pedrolo i Molina,


















http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo_i_Molina en una xerrada informal, em comentava de que vivia a prop de la plaça Major, a tocar el carrer del Carme, El Pati..., aquí és el rovell de l'ou de Tàrrega, on hi ha el xup xup de la Fira i deia amb la seva dona que per la Fira de Teatre també marxaven de Tàrrega. Aquesta foto històrica, feta amb la seva dona havent assistit a l'acte del Fossar de les Moreres de l'11 de setembre de 1984, -vint-i-cinc anys bufff-. No hi anava com orador, ni artista invitat. Hi anava com un ciutadà més, anònim, barrejat entre la multitud i molts joves, exercia el dret a demanar la llibertat del seu poble. Si no recordo malament hi va haver alguna provocació per part d'algun element i també ho vam estar comentant....

Anar a Tàrrega sempre és reconfortant, positiu, i si hi fan la Fira aprofites per veure aquells carrers tranquils, calmats, reposats, convertits en riuades de gent. Algunes això del teatre els hi va gran. L'important és anar allà on hi ha multituds i poder muntar la seva pròpia festa. Ha passat sempre.
Passejar pel Pati, aquí és el centre de trobada de molta gent dels pobles que hi van a comprar, sota l'ombra dels arbres, fent-la petar, observar el monument als Països Catalans realitzat per l'Andreu Alfaro, carrer del Carme, l'Ateneu, anar a menjar la mona algun dilluns de Pasqua a Sant Eloi, un parc grandiós per passejar, jugar... havent passat abans a comprar la mona a Cal Tàsies, alguna menjada de cargols o algun dilluns a mercat pels carrers de Tàrrega... Aquí és veu la relació dels pobles dels voltants amb Tàrrega i a la inversa, la trena, aquí sí que funciona i molt bé.













Tàrrega http://www.ajtarrega.es/ciutat.html exerceix de capital i tots els pobles de l'entorn s'hi senten a gust, immersos, cofois, hi ha atracció i voluntat d'interrelacionar-se mútuament, de tenir la capital que tenen. Tàrrega és capital i ho exerceix. http://www.ajtarrega.es/proeco_xifres.html
Els primers anys de la Fira no hi havia la moguda que hi ha actualment. Hi havia espectacles que hi assistien quatre gats, i si havies de dormir al cotxe i amb les finestres obertes, ho feies i cap problema. Avui, els ossos potser no ho aguantarien i algú no li semblaria bé. Els primers anys no hi havia la infraestructura i instal·lacions actuals, amb milers d'assistents a la zona d'acampada....



Si és pogués fer alguna observació per millorar la Fira, aquí en van un parell.


A l'hora de buscar per internet el dia, el lloc, el grup i de què va l'obra, s'hauria de poder clicar i poder veure tota la informació necessària del grup, l'espai, l'hora... Ara, hi ha el llistat dels actes i s'ha d'anar buscant el grup i l'explicació a una altra plana, va molt lent i enrevessat. I una altra fotesa, hi ha una gran quantitat d'amos de gossos que els porten a veure teatre. Que els hi posin morrió i paquet, els carrers ho agrairien i alguna criatura també.

















diumenge, 13 de setembre del 2009

Bous































































Deltebre, 21-8-09




Les festes majors a l'Ebre, llargues, i plenes amb tot tipus d’actes, no serien el que són si no hi haguessin bous. D’entrada diré que els bous no m’agraden. No m’agraden bàsicament si pateix l'animal qualsevol tipus de tortura.
A festes, els bous no hi poden faltar en bona part de les terres de l’Ebre. Els bous que es fan a les places són novells, ben astuts per l’experiència que porten en les places que van assistint, se les saben totes.
Ara, una cosa són els bous a la plaça, l'animal no pateix. Una altra cosa és el bou capllaçat o el bou embolat, amb foc a les banyes, ho he vist potser només un cop, ja en vaig tenir prou. Fa una pila danys a Amposta, i no cal posar la ma al foc per assegurar de que l’animal pateix.
L’espectacle dels bous, de sortir una estona a passejar per la plaça preparada amb força antelació a la festa major, els bous, no són res més que el bou surt enfurismat i empaita els més valents que és tiren a la plaça, i amb una camisa, drap o qualsevol altra tela lligada a un bastó llarg s'intenta de fer-lo moure al bou, fer-lo córrer. Premissa important, millor que no corri tan com qui el fa córrer.

A part dels bous, l’altre espectacle, tant o més grandiloqüent que els bous, és tot el muntatge. La plaça feta amb taulons de la construcció, carretes antigues, envestides...La feina prèvia de muntar les places, vol dir molts braços i la col·laboració de tothom. Els dies de bous a la plaça, riuades de persones van anant agafant el seu seient a la carreta reservada per la família i amics. Bosses, cistells, neveres de ma, aquí es porta tot tipus de munició per veure els bous, i quina munició!!. Compartir el menjar, els bous i estar una estona amb els amics o familiars que s'han invitat a la carreta.

Els joves més llençats es creuen davant de bou, el fan pujar a l'entarimat..la xaranga anima la festa.
Des de fa anys una colla d’amics de l’Ebre fem aquesta excursió. Primer a fer un berenar sopar i a veure bous a Deltebre, aquesta població munta dues places de bous, l’oficial, més a prop de l’Ajuntament i la que organitza un grup de festers de l’antiga població de La Cava, avui dins del municipi de Deltebre.

El berenar és autèntic, anem a una Tenda, és l’entrada o pati gran d’una casa, on hi fan menjars casolans i típics del Delta per festes, tanquetes, anguila amb suc, “xapadillo” baldana....regat amb un vi ben fresquet. Per acabar la trobada no hi poden faltar els cacauets i pastissets casolans, tot marca de la casa. El propietari tot i passar per dificultats i penúries familiars, l’any passat no va poder obrir, ja ens coneix al grup que hi anem cada any, ja són una pila d’anys que anem a casa seva. Aquest any ha tornat a obrir, ho porta a la sang.

Fem tertúlia plegats i ens ha explicat aventures i desventures del tràfic de droga al Delta, hi ha històries que ni en un llibre de novel·la negra no hi tindria un argument tan enrevessat i no massa creïble per la majoria de mortals.
Al Delta per la seva situació estrategica hi entra molta droga, les notícies a la ràdio i premsa en van plens. T’expliquen de viva veu que algú compra finques d’arròs camuflant així els “seus guanys”, muntant grans xalets i una infraestructura amb vaixells immensos i estructura mafiosa, quasi costa de creure-ho. Ja diuen que la realitat supera la ficció.
L'any que ve tornarem a la Tenda a fer-la petar una bona estona, fer un berenar, la família ja ens coneix, quasi ja saben els gustos que tenim i tot.























dimecres, 9 de setembre del 2009

Arrossars





















L'Ampolla, 17-8-09




La passejada d’avui és suau, tranquil·la, planera, amb molta calor com toca en aquesta època de l’any. Després de caminar uns quants quilòmetres, m’aturo en una parada d’arròs, hi ha un jubilat ben jove. Porta una parada d’arròs, i tocant al canal on entra l’aigua per regar, arrenca uns enciams tendres, li pregunto què és més bo l’enciam o l’arròs, primer l’enciam i després l’arròs, diu, bona descripció!.
Té una collita petita de d’arròs, d’uns 25.000 quilos. Aquest any sembla que hi haurà millor preu, tot i que no traurà un arròs més llarg i bord de la finca, és l’arròs salvatge, li costaria més treure aquest arròs que la collita. La propera collita esperarà més a l’hora de sembrar i mirarà de posar-hi remei amb algun producte per matar aquesta plaga.
A l’estar jubilat, cobrant una bona pensió, va cotitzar més de 40 anys al règim general, i per això té les espatlles cobertes amb una bona pensió, va treballar més de 25 anys de xofer de camió, transportant marisc, per això el té avorrit. Els últims anys ha treballat a la Generalitat. Ara treballa del que més li agrada. Va néixer a pocs metres de la parada d’arròs, senyala amb el dit.
El preu de l’arròs està fotut, ara, ho està més el de secà. Té algunes oliveres i algun garrofer, just pel cavall.

L’arròs es començarà a segar a mitjans de setembre, tot i que aquest any va més avançat que altres anys. Amb quinze dies se sega tota la ribera, abans trigaven setmanes i setmanes, i es treballava amb cavalls, matxos i a braços, una feina molt pesada.
Per acomiadar-nos dóna una dada important, la gràcia de la finca d’arròs és l’aigua, ha d’estar ben repartida i plana.


Seguint la caminada i la ruta dels arrossars, els quals a part de la verdor en aquest mes d’agost, l’olor que desprenen, és única, i resta emmarcada a l'arxiu de de les olors i perfums que tots guardem. La calor és asfixiant, suat i sense un al·lè d’aire. Trobo un pagès de 82 anys, espigat i llarg com l'espiga mateixa de l’arròs. És ell qui primer pregunta, i és sobre les fotos que estic fent. Sembla que faig l’entrada força bé ja que li dic que he fet fotos de la sèquia, l’any passat eren de terra i el tram on estem s’han reformat i s’han posat de ciment.
Explica i s’esvera només de recordar el president de la Junta de Regants, va prometre que amb cinc anys estarien tots els canals fets de ciment a tota la ribera, portem quinze anys esperant, i a més arrosseguen un dèficit de més de mil milions de pessetes, un “granuja” no para de repetir insistentment. Ara, amb el nou president i una auditoria anual li sembla que no pot tornar a passar...

Recorda de que fa dos anys el preu de l’arròs anava a quaranta-dues pessetes el quilo, més la subvenció, l’any passat es va pagar el quilo a seixanta pessetes més la subvenció, i sort de la subvenció.

Si es deixa de conrear l’arròs quedarà tota la terra de salitre, cosa que creu que passarà, ja que no interessa a ningú de que la pagesia es guanyi la vida. Creu fermament de que les plagues s’han de tractar i no poden deixar-se d'erradicar les diferents plagues. Els que no creuen en els avenços o el camí que marquen els tècnics agrícoles, estan morts. Sentencia.


De tanta calor que fa no se si girar cua o seguir una mica més la ruta pels arrossars, continuo tot i la calor de justícia i l’aigua ja s’ha acabat. Trobo en direcció a Camarles, sota un arbre gegant, damunt del reg i al costat de la caseta del camp o mas a tres arrossaires prenent la fresca i fent-la petar. Aquí és troben avitualment i la fan petar. L’amo de la finca, m’acorrala i pregunta d’on sóc, de que faig i em descol·loca una mica. Li pregunto per la collita i diu, podia haver estat millor, pregunta si conec l’arròs “bomba” li dic per fer la paella és el millor. Això ha anat bé. Aprovat, a partir d’ara anirem millor. Em fa seure al costat seu, un dels tres ja marxa i ocupo el seu lloc a l'ombra i poca fresca passa. Es fa un repàs de com es treballava abans i de que amb quinze dies se segarà tota la ribera. Abans setmanes i més setmanes, a mà, amb matxos, cavalls i a braços és feia la feina. Els cavalls o matxos que treballaven a l’arròs, hi havia amos que amb dos anys ja deixaven l’animal inservible per a treballar, aquest mateix animal al Perelló o a Rasquera, es refia i podia treballar encara molts anys més.
Hi havia misèria, hi havia qui no és podia ni comprar una dalla per a treballar. A La Cava molta gent menjaven rates de la falta de menjar que hi havia.
S’ha fet l’hora de dinar i m’inviten a tornar a fer-la petar quan vulgui, aquí es troben sovint per arranjar el món.












dimecres, 2 de setembre del 2009

El Port Pesquer


































































































Al Port Pesquer de l'Ampolla a l’estiu, i a la fresca de la nit, s’hi fan una colla d’activitats lúdiques. El plat fort és a l'agost, on només començar el mes s'hi fa “La nit màgica”, equilibristes, mags, espectacles varis es reparteixen des del Club Nàutic i fins al Port Pesquer. Hi ha riuades de gent vingudes d’arreu. L’estrella principal de les actuacions a l’estiu segueix sent el cinema sota les estrelles, és lloguen les cadires i a veure cinema.


Aquest any dues de les actuacions que hi han assistit més persones, i amb l’assistència massiva de gent del poble o de la comarca, no tant d'estiuejants, ha estat el documental “Memòria de l’Ebre”, del director de l’Ampolla Mario Pons Múria i coproduït per TV3. http://www.tv3.cat/videos/1046719 En aquest vídeo podreu veure tot el documental. Una joia i altament recomanable per a tothom.

Va assistir-hi el director el dia nou d’agost, a més de l’equip de realització de la pel·lícula, premiada i nominada en diferents festivals de cinema d’arreu.





















Els assistents s’hi sentiren identificats, per les zones on és rodat el documental i per les coneixences dels més de cent protagonistes que hi van deixant el seu testimoni viscut de la Guerra Civil. El documental té com a fil conductor la vinya, des d’aquest rerefons, s’explica en pròpia veu les vivències i penúries que els hi va tocar de ben a prop la cruenta i cruel Batalla de l’Ebre, i la encara pitjor postguerra.
Dues dades que impressionen, i fan posar la pell de gallina, una com una àvia de més de 90 anys encara no pot explicar absolutament res al seu nét sobre la guerra i la postguerra, i si li treu alguna cosa està tres o quatre dies que no es troba bé, només de recordar-ho els budells i la memòria se li recaragola tot. El que havia de patir i pateix la gent que ho va viure en primera persona, algun familiar que li va tocar perdre la vida, anar a la presó, l'exili....

















Un altre apunt que també fa posar els pèls de punta és veure com encara per boscos i muntanyes on hi va haver la topada entre els dos bàndols hi ha avui cadàvers sencers, amb cranis tirats com si es tractés de qualsevol objecte perdut i sense cap mena de valor per ser rescatat. Després de 70 anys, en quin món vivim que encara és permet de tenir a cadàvers escampats per aquestes serres?





Una sinopsi aproximada i trobada per internet és aquesta:

“La Batalla de la Memòria” és alhora la història dels nostres avis, soldats de la Guerra Civil i la de les avies mares que foren refugiades, però també és la història de totes les generacions que han nascut més tard i que, fins fa ben poc, no han pogut parlar en llibertat ni d’aquest conflicte ni de les seves repercussions.
Aquesta no és només la història d’una batalla, aquesta és la història tant dels que estigueren al front de l’Ebre, com dels homes i dones que patiren la devastació de la guerra des de la rereguarda, però sobretot és la història dels silencies que vingueren després de la Guerra Civil. La repercussió de l’Alçament Franquista, la Batalla de l’Ebre, la Dictadura i una Transició mal resolta, han deixat ferides molt profundes, que en el cas de les Terres de l’Ebre, encara perduren tant en els records de vida dels seus protagonistes, com en l’empobriment i la immigració a la que es veuen abocats els seus habitants en l’actualitat.”










Després de passar el documental en pantalla gegant, a la fresca del Port Pesquer, es va fer un col·loqui amb la intervenció del director Mario Pons i algun protagonista que surt al documental. No us el perdeu.




























































































Una altra actuació va ser la de “Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries”, feia temps que no els veia actuar i han millorat molt des dels seu inicis, estan més fins, polits, irònics i també desmarxats, que també toca, i és aquest punt que els fa ser festius i reivindicatius alhora. Només cal recordar la campanya en contra del transvasament del riu Ebre, ells van actuar i ser un punt de llança per la gent de les terres de l’Ebre, junt amb moltes altres persones també.

Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i la seva banda, a la wiquipèdia s'hi pot trobar la ressenya:


























Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Encara que es coneguin pel nom dels tres primers, Quico el Célio (Artur Gaya), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté, actualment el grup l'integren 3 personatges més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer).
Aquest singular grup
tortosí porta una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit pertot gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra.

Discografia
Es cantava i es canta. Tram. Barcelona-1994.
Si no fos. Tram. Barcelona-1996.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (llibre i CD). Columna-Tresmall 1998.
Tradicionàrius 94, 95, 96, 97, 98, 99, 00 i 01 (CD's col·lectius). Tram. Barcelona.
Rumba rumbeta. (Cançó d'enramada). Disc-medi. 1997.
Mira bé el que et dic!. GMI Disc-medi. Barcelona 1999.
El món s'acaba (A un món que no s'acaba). Principal d'Edicions. Barcelona 1999.
Les Violines (La noia i lo rei del violí). GMI Disc-medi. Barcelona 2000.
Vinguen quan vulguen!. Discmedi-Blau. Barcelona 2001.
Lo Misteri de Nadal. Discmedi-Blau. Barcelona 2002.
No es pot viure!. Discmedi. Barcelona 2004.
Oco! Discmedi. Barcelona 2008.
La batalla de la memòria. Banda sonora original de la pel.lícula. Discmedi. Barcelona 2009.

Premis
Tortosí de l'any 1994 (Grup local de premsa i ràdio).
Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya.
Premi Cerverí 1997 a la cançó Fandango dels adéus. Fundació Prudenci Bertrana-CCRTV
Popular de l'any a les Terres de l'Ebre (1997). Divendres faves tendres-Canal 21 TV
Tortosins 97. Premi per votació popular de La Veu del Baix Ebre.
Premi Enderrock 98 al Millor grup de l'any (Folk / Noves músiques).
Premi Altaveu 99 a la millor trajectoria musical.
Menció Mercat de música Viva de Vic (1999 i 2000) al Millor grup de Folk.
Premi Ajuntament de Roquetes 2000 per la trajectòria professional.
Premi Jaume I a la Franja. Fraga, desembre de 2000.
Premi Enderrock 2009 al millor artista folk/noves músiques.
Premi Enderrock 2009 al millor disc folk/noves músiques (Oco!)
Premi Enderrock 2009 a la millor cançó folk/noves músiques (Oco!)

Espectacles
Romanços de Nadal. 15 de desembre de 1992 (La Finestra-Tortosa)
La nostra música tradicional 11 de juny de 1993 (Patronat Escolar i Obrer-Tortosa)
Històries de Nadal, contades i cantades (I) 17 de desembre de 1993 (SCRUA-l'Aldea)
Es cantava i es canta 21 de gener de 1994 (Centre Artesà Tradicionàrius-Barcelona)
Històries de Nadal, contades i cantades (II) 23 de desembre de 1994 (Casal Cultural-Alfara de Carles)
Pelegrins 31 de maig de 1996 (Festa del Renaixement-Tortosa)
Si no fos 20 de juliol de 1996 (Sa Pobla-Mallorca)
La Taverna d'Enrico 17 de juliol de 1997 (Casal Tortosí-Festa del Renaixement-Tortosa) La Taverna d'Enrico ha seguit apareixent a cada edició de la Festa del Renaixement.
Lo banc del si no fos (programa TV) 24 d'octubre de 1997 (
Canal Català Ebre TV)
Lo Misteri de Nadal 19 de desembre de 1997 (SCRUA-l'Aldea)
Torna el Carrilet! 7 de setembre de 1998 (Antiga estació del Carrilet. Tortosa)
Això és de cine! 28 de desembre de 1998 (Teatre auditori Felip Pedrell. Tortosa)
Mira bé el que et dic! 25 de desembre de 1999 (Teatre auditori Felip Pedrell. Tortosa)
Vinguen quan vulguen! 8 de maig de 2001 (Teatre auditori Felip Pedrell. Tortosa)















Quico el Cèlio, el Noi i el mut de Ferreries han sabut combinar la xalera amb el sentiment de formar part d’una col·lectivitat, aquesta barreja és el que els fa ser en bona part la clau de l’èxit, cosa que no passa amb els altres grups o cantants de la resta dels Països Catalans.


L’actuació al port pesquer de l’Ampolla el dia catorze d'agost, va ser apoteòsica, actuaven dins del “XVIII Certament de Música Clàssica i Popular Eloi Mestre”, són de la zona, en formen part i coneixen bé els sentiments dels seus conciutadants, tenien clar que actuaven per al seu públic i a casa, jugaven a camp propi i ho sabien.












Moltes cançons hi afegien l’Ampolla per completar la peça musical, la multitud de gent assistent van xalar, aplaudir, vibrar de les seves cançons, i també dels comentaris del Noi, que com aquell que no vol la cosa i no diu res, deixa anar alguna guita si encara hi ha algun despistat dins dels seus concerts, el qual potser es creu que no cal reivindicar ni aspirar a un món millor, els “Quicos” ho tenen clar. Salvant quilòmetres de distància, recordaven els comentaris dels concerts del Llach, que el públic gaudia tant de les cançons com dels comentaris.














http://www.youtube.com/watch?v=tK-qB6vVXhA

A destacar una crítica encesa contra com s’ha construït i la forma d’endeutament de la major part de la gent, els bancs, les constructores i els qui ho han permès no queden massa ben parats, de la llengua ben afilada dels “Quicos”.

Al final i entre el nombrós públic es van acomiadar amb la jota, "de Roquetes vinc", on la gent dempeus els van acomiadar fins a la propera actuació i amb una satisfacció que havien tocat uns companys de viatge per unes Terres de l’Ebre millor de les que tenim.
http://www.youtube.com/watch?v=5bkkn0W1vDQ