dilluns, 24 de maig del 2010

30 anys de Tricicle



Després de molts anys de no veure actuar a “Tricicle”, tornar-ho a fer, comprovar la gran solera, com el vi amb els anys millora, tot un luxe, Carles Sans, Paco Mir i Joan Gràcia. El seu mestratge, la vàlua, els èxits són ben presents en aquests 30 anys de trajectòria de bona feina, els gags són allò que l’espectador en poques paraules resta identificat en aquest humor surrealista.

Recordant els seu inicis, els primers anys al sortir de l’espectacle, tothom sortia amb una rialla d’aquí allà i pensant, quin fart de riure més sa d'aquests desconeguts i aquests tres arribaran lluny.

Tricicle aconsegueix reunir a l’entorn del seu darrer espectacle “Garrick” a joves de 6 anys a joves de més de 80, normalment lliurats en cos i ànima, i des del moment d’aparèixer a l’escenari fins a que et fan marxar, el públic agraeix el gran mestratge amb un gran somriure, i a voltes amb una riallada desenfrenada, gaudir de la festa i compartir Tricicle. Hi ha una gran complicitat entre el públic i els grans actors, on els gags més passats de voltes el públic s’hi pot sentir en més d’un identificat d’aquest humor absurd, com en tantes coses de la vida quotidiana i que ens passen dia sí i dia també. .

Diuen els del Tricicle a Garrick: “Els nens riuen una mitjana de 300 vegades al dia; els adults només 15” i “Riure’s de tot és propi de tontos, però no riure’s de res és d’estúpids”


En fi una bona obra i si és al teatre Fortuny de Reus, majestuós, on el públic entès va vibrar des d’abans de sortir a l’escenari, bona prova de la bona feina de Tricicle.

Per aquests 30 anys de riure amb elegància i fonament, per molts anys!!




dijous, 13 de maig del 2010

Institucionalització


Aquesta paraula no és fa servir massa actualment, fa uns anys tot era institucionalització, ara ja no cal fer-la servir, ja ho està tot institucionalitzat.


Això ve a tomb per una caminada feta el diumenge. Una caminada popular organitzada per l’ajuntament, 496 persones van fer-la. Hi havia excursionistes, és un dir, amb el gos que el treien a passejar, i n’hi havien que anaven preparats per fer el triple de quilòmetres dels realitzats.



No sóc gents partidari de la massificació de res, i evidentment tampoc de tanta ramada de persones. Les caminades en petit comitè van molt millor i moltes inclús sol. Amb tanta gent hi havia col·lapse en força punts del recorregut, el qual va ser d’uns 10 quilòmetres. Si que de tant en tant vas parlant amb un que fa temps que no has vist, ara et saluda una altra persona, l’altre et dona un copet a l’espatlla....


La sortida força interessant, el recorregut, el paisatge, digne de fer-se amb més pausa i tranquil·litat, gaudir de la natura sempre està be, observar com l’autovia va destrossant un altre tros de paisatge, et fa recargolar-ho tot. És complicat trobar un equilibri, massa.



Tot i que s’ha institucionalitzat a tort i a dret a tot arreu, ara toca organitzar caminades multitudinàries, i com he dit no en sóc massa partidari, tot i que de tant en tant s’ha d’anar provant-ho tot. En cas contrari tampoc pots opinar de viva veu si no hi has participat. Més que una excursió és més un bany de relacions públiques, on qui treu pit del gran nombre de participats, evidentment és qui ho ha organitzat.

Butlletes per a la inscripció, cotxes de la creu roja, parada del Consell Comarcal, wàters a mig camí, lliurament de coca, xocolata i una petita bossa, guies a cada cruïlla de camí...

Les administracions públiques fan de tot, allò de la institucionalització, i la societat civil, on és? Existeix?