dissabte, 24 de setembre del 2011

Aprendre viure






Una de les caminades habituals pels Comalats, és la passejada amb calma i repòs absolut per Forès. L’únic que trenca la rutina del silenci, distorsionant, són els monstres de ferralla escampats per aquests racons de món. El pas del temps ha educat l’oïda i la vista fent-ho una mica més suportable. És el zim-zam impertinent de les pales dels molins.

Feia dies que volia parlar amb la parella d’emprenedors que hi ha als Comalats, La Vall del Riu Corb, Baixa Segarra, els propietaris del bar restaurant “Lo Mirador de Forès” a la població de Forès. Passo a fer un cafè per “Lo Mirador de Forès”, http://www.lomiradordefores.es.tl/Bar_Restaurante.htm situat estratègicament a un dels punts privilegiats dels Comalats, al mirador de Forès, on, un dia clar es pot veure el Camp de Tarragona, les muntanyes de Montserrat, el mar... La mestressa em diu que no pot estar per mi, han acabat de servir els dinars, ho té tot potes amunt i està dinant. Faig un cafè i quedo per més tard. S’està tapant, aguantarà tota la tarda, presagi de pluges.

A Forès, a l’hivern hi viuen 16 persones, i a l’estiu 30 i tants. D’aquests els que s’hi han instal·lat més recentment el Josep M. i l’Ester, fills de Forès, ell treballa d’enginyer fora del poble, i ella pagesa, viuen a Forès. L’altra parella són l’Alberto i la Núria, els propietaris del cafè restaurant “Lo Mirador de Forès”. L’Alberto és asturià, porta un bagatge important i quan ho recorda, sense nostàlgia, l’amunt i avall d’aeroports, ciutats grans... Havia estat director comercial d’una filial del grup Planeta, i amb 29 anys era formador de grups de treball a una multinacional. La Núria porta 17 anys en el món de la restauració. Volien fer un canvi de vida, d’estil de viure, i important, aprendre viure.

La Núria porta la cuina del restaurant, fan cuina casolana, de temporada, cargols, bolets, calçots...tota classe de menjars on els preus poden anar 13 € menú diari, i a partit de 22 € a la carta els caps de setmana. A part els matins, bàsicament de cap de setmana s’hi troben excursionistes, algun ciclista i moters.

La parella gaudeix dels petits plaers de viure en un lloc encisador, el mirador és la gran satisfacció, tranquil·litat i privilegi. Cuiden dels dos cavalls i quan hi ha més de 6 comensals, els hi organitzen una ruta amb carrossa per l’entorn de Forès. Tallen llenya, encarreguen les comandes del menjar que van a buscar a Tàrrega....L’Alberto ha fet una ruta fins a Santes Creus i una altra a Poblet. Ha descobert uns camins espectaculars. Ara, no fa massa ha comprat a mitges una empaquetadora de palla, la qual li serveix per obtenir la palla dels dos cavalls.

És la primera vegada que parlo amb l’Alberto, una metralleta parladora, i junt amb la Núria, la seva parella, tenen la mateixa il·lusió que fa un any i mig, quan ho van engegar, i amb ganes de continuar endavant aquest projecte de restaurant amb un aforament de 22 persones. No tot són flors i violes, hi ha mesos que no surten els números, hi han de posar diners de la seva butxaca. El seu desig és que aquest turisme rural sigui també sostenible econòmicament. I, aquí és lamenta l’Alberto, tenim un Ferrary, però hi falta gasolina. Entre la il·lusió i la resignació va parlant de tot, un poti poti amb convicció i èmfasi. Un lament persistent, no es fa res per la gent que intenta donar vida al poble, falten indicadors informant on és el Mirador, guies i estratègies de suport. La casa rural que hi ha al poble, aquest estiu no ha treballat gents, és lamenten.




L’Alberto va de cara i quan diu que estàs a casa seva, et parla sempre de tu, amb el màxim respecte, sense careta. Una parella emprenedora, la qual hauria de servir com a referent per als pobles dels Comalats, pobles mig abandonats. Falta molta gent amb l’empenta de l’Alberto i la Núria, empenyent aquest projecte perquè demà també segueixi funcionant i sigui viable econòmicament. Sembla deduïble l’oportunitat, s’ha de perseguir constantment.

L’horari és “com la funerària, obert 24 hores al dia”. Expliquen que per estar tan amagats, la ubicació és a prop de tot arreu. 1 hora i ½ de Barcelona, 20 minuts de Tàrrega, a un cop de pedra de Sarral, Rocafort de Queralt...

Al final de la conversa, parla de l’excel·lència que busca al seu negoci, i poder complementar-se en un turisme rural i de qualitat de la seva zona més pròxima. De com es podrien fer més coses. Un Mercat d’antiquari o vell, Fira Medieval....i, important, hi ha rumors de fer una seu nova de l’ajuntament amb un valor de més d’1.000.000 €, una barbaritat, i en canvi troben a faltar, una assistenta social per un nombre important de persones d’edat avançada del poble.

Al sortir de casa seva i treure el nas al mirador, una boira espessa no deix veure més enllà de dos pams del nas. Veus, això és vida! diuen.

Sort, a gaudir, i a resistir!!






dimecres, 27 de juliol del 2011

Abandonats



En diferents èpoques de l’any, el mateix paisatge pot canviar de cap a peus. Quan els sembrats despunten i van creixent, sembla una catifa verda d’un país plujós, i algun any a l’hivern hi ha una manta blanca d’un pam de gruix, semblant a un país dels Pirineus. A l’estiu hi ha una sequedat grandiloqüent, i a les tardes es pot trobar algú prenent la fresca, i depèn del dia, si ha pujat la marinada, millor un bon jersei, no farà pas nosa.

Cada època de l’any té el seu encant, cada dia un contrast diferent. Són els Comalats i la Vall del riu Corb, un país atractiu, ric, desconegut, deshabitat i despoblat alhora.

La poca població que hi viu és gran, cases on hi viu una sola persona, bàsicament gran, i els mesos més crus de l’hivern marxen i passen aquest període vivint amb algun fill, generalment a ciutats o capitals de comarca on s’hi ha implantat la descendència. Cap al bon temps tornen a instal·lar-se a la seva casa pairal de sempre, anant passant els anys i vivint una mica dels records i esdeveniments haguts al llarg dels anys costeruts de la seva vida.

Les poblacions d’aquest món rural van despoblant-se des de fa dècades i dècades. Avui, un pagès amb la maquinària pot portar bona part del terme i viure distant del poble.

Aquests pobles estan deshabitats i despoblats, fins al punt que hi ha poblacions fantasmes. Èpoques de l’any es pot passar de punta a punta d’alguna població dels Comalats o de la Vall del riu Corb i no trobar a ningú. Es pot passejar bona part de l’any per qualsevol d’aquests indrets, les cases de pedra ben posades, acurades, algunes amb les seves arcades, pedrís...A voltes davant d’una casa tancada, ben plantada, hi ha marcat a la pedra 1720 per posar un any, i plantat allà et passa pel cap la quantitat d’història que podria explicar aquella pedra després de tants segles...Fanals il·luminant els carrers desèrtics, mobiliari urbà, serveis... i no veure ni una ànima pel carrer. Cotxes se’n veu algun, persones costa de trobar-ne cap.

Les generacions joves han emigrat a altres indrets en busca d’estudis, treball, serveis, i també una vida més estressant. Ja ho explicaven el dia 2-8-2009 al bloc “Alls de Belltall” un parell d’avis de més de 80 anys: “A Belltall hi havia hagut cinc barbers, abans només ens afaitàvem el dissabte, explica, dues botigues de queviures, cafès, taverna, ferrer, fuster, capellà tot el dia amb dues misses el diumenge.
El seu fill és taxista a Barcelona i majoritàriament els que han marxat venen algun cap de setmana i el mes d'agost, el penúltim diumenge d'agost hi ha la festa major, és quan hi ha més persones al poble.”

A Belltall hi havia hagut 500 habitants, avui, a l'hivern devem quedar de 30 a 40 persones. I, tots vells, repica el company de pedrís...”

Agafant unes quantes poblacions d’aquests territoris, veurem la davallada de la demografia, és un no parar. L’estadística d’algunes poblacions.

Forès http://ca.wikipedia.org/wiki/For%C3%A8s :

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1981

1990

437

445

339

309

302

209

86

71

63

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

61

62

72

67

68

62

59

57

-

Conesa http://ca.wikipedia.org/wiki/Conesa :

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1981

1990

479

511

489

424

418

297

176

142

128

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

123

126

104

107

116

136

128

141

-

Passanant –inclou Passanant, Belltall, La Sala dels Comalats, La Glorieta, La Pobla de Ferran, El Fonoll- http://ca.wikipedia.org/wiki/Passanant_i_Belltall :

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1981

1990

962

973

1.014

877

807

630

387

232

206

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

195

184

192

182

183

198

209

174

-

Guimerà http://ca.wikipedia.org/wiki/Guimer%C3%A0 :

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1981

1990

990

1.425

1.255

1.155

1.126

922

660

501

473

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

421

412

397

375

399

383

361

344

-

Vallfogona de Riucorb http://ca.wikipedia.org/wiki/Vallfogona_de_Riucorb :

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1981

1990

488

496

538

430

372

272

180

128

116

1992

1994

1996

1998

2000

2002

2004

2006

2008

108

107

130

132

164

164

164

159

-

Els habitants han anant abandonant població, un patrimoni ric i viu del conjunt del país, i no han de tenir sensació de culpabilitat, ans al contrari. Els que haurien de tenir-ne són aquells que cuinen de fer anar el país, fer-lo rodar, que cobren per fer-lo rutllar. Han pensat mai en les poblacions petites? i en el seu equilibri territorial del conjunt? S’ha impulsat i incentivat la instal·lació d’alguna empresa? La demografia va baixant, despoblant-se fins a casos preocupants. La immigració interna del conjunt del país també ha existit, però hi ha fets que més val amagar el cap sota l’ala. I algú potser hauria pogut fer més del que s’ha fet.

Malgrat tot, s’han de trobar formules per fer créixer una part del país, sumar i posar més per part de tothom molts més granets de sorra per recuperar vida, i que aquest món desconegut, segueixi sent-ho en part, amb més vida i força que mai.

dilluns, 27 de juny del 2011

Manel

A l’hora en punt de la nit de Sant Joan, diada nacional dels Països Catalans, tot un detall poder anar a veure i escoltar aquest fenomen musical dels nostres dies, i un dia tan assenyalat. Entrada lliure en un marc atractiu amb la silueta del campanar de Sant Joan al fons, tot a punt per gaudir d’aquest esdeveniment. Les crítiques deien sobre uns 5000 espectadors, difícil de comptar, però sí molta gent.

Costa d’entendre el fenomen social del grup musical “Manel”, seria digne de ser estudiat a fons. http://ca.wikipedia.org/wiki/Manel_%28grup%29

Persones de totes les edats, xiquets, xiquetes de curta edat a l’espatlla dels seus pares, adolescents jugant a fer manetes mentre sona la música del grup, persones amb cabell canós o sense, i també jugant com adolescents. Fins i tot avis. Un espectacle per a tots els públics, amb més èmfasi baix que dalt de l’escenari.

Quan llegeixes que a tot arreu on van es penja el cartell de les entrades esgotades, que molta gent es queda a fora. Quan veus que molts saben les seves cançons, i les canten, un fenomen digne de valoració. Si voleu revisar algunes de les lletres de les cançons: http://www.kumbaworld.com/?q=node/9&idautor=1492

Havia escoltat el seu primer disc dotzenes de vegades diferents cops, i el segon potser més, i costa de trobar una explicació aquest fenomen del grup barceloní, dels que no hi ha cap membre que és digui Manel. A l’assistir al primer concert dels Manel, encara et reafirmes més en que és un fenomen, difícil d’entendre. Seria més ajustat valorar-los havent estat ben asseguts en un teatre amb bona acústica. A peu dret més d’hora i mitja, cansen. Un queda esmaperdut de la manera de fer gran una cosa que potser no ho és tant. La Viquipèdia a la primera ratlla al parlar del grup diu “les seves cançons mesclen el pop amb música més tradicional cantada en català” No fotem, pel broc gros. Fins ara música d’arrel tradicional pensava que la cantava la Maria del Mar Bonet, Al Tall i d’altres que realment fan servir instruments, músiques i lletres tradicionals.

Evidentment un cau en el parany de comparar-los amb uns altres mítics com en Llach o el Serrat en les seves primeres cançons, i més quan diuen que els tres han estat supervendes a l’estat http://ca.wikipedia.org/wiki/10_milles_per_veure_una_bona_armadura Malgrat les distàncies, no hi ha color. L’evolució de tot plegat, de que tothom té el paladar més fi, sembla poc comparable. Potser feia falta un grup o cantautor que simbolitzés alguna cosa més que els altres, un grup líder.

De tot el repertori, barrejat del primer amb el segon treball, tres o quatre amb lletra i música amb trempera, la resta cançó melòdica-relaxant-per-anar-a-dormir-aviat. Potser és esbiaixat parlar així, per l’indicat de la falta de bona acústica i bones condicions d’un teatre, sonoritat més adequada i ben asseguts. El resultat final, deu guanyar molt. Com em deia fa anys el gran Salvador Escamilla, hi ha molts grups i cantants “sense suc ni bruc” Potser falta una mica de suc i bruc.

Al marxar quan encara tocaven la darrera peça, ja no volia esperar-se més, tota la nit ha rondinat, la meva acompanyant molt especial amb menys de 8 anys. Li pregunto, a veure tu que t’agrada la música, valora’ls de l’1 al 10, quina puntuació els hi donaries. Un 5. Ho has dit molt ràpid això. Va allargant-ho molt, un 7.


Aniversari http://youtu.be/HdakJQth7Sw

Boomerang http://youtu.be/uw3IoBlJ6Nw

Benvolgut http://youtu.be/yoC3580THrc

diumenge, 22 de maig del 2011

Indignats





Ha esclatat, i no sap ningú com és que ha trigat tant a despertar i omplir places de jovent i no tant jovent reclamant una mica de dignitat a la classe política i financera, era d’esperar. És indignant com tracta la classe política i financera a la resta de ciutadans, com si fossin una casta tractant els seus rucs esclaus i aguantar la càrrega sempre....

El que reivindiquen és de tota lògica: llistes obertes, referèndum sobre la monarquia, no a sous vitalicis dels càrrecs polítics, dignificació de la política, 8 anys i prou a la cosa pública, reforma sistema financer.... qui no hi està d’acord? La classe política i la financera, són una casta que s’ha muntat un circ a la seva mida, i la cercavila la paga el poble. L’home del carrer, ho veu des de fa anys.

http://youtu.be/eKOOBMuN1SY

Qui no coneix un president de la diputació que va amb cotxe oficial i cada dos per tres li toca la rifa de tantes martingales que té muntades? Però si en tenen tots els presidents de les diputacions de cotxe i xofer oficial. No havien de desaparèixer les diputacions franquistes? qui no coneix a polítics que encara no han fet res de profit en la seva vida laboral i professional i ja cobren una paga vitalícia?

I els actuals mandataris que criticaven amb tota lògica que els altres cobraven molt i anaven en cotxe oficial, i que han fet ells? s’han baixat el sou ells? i el cotxe i xofer oficial no el fan servir? no, mai de la vida. Això ja són drets adquirits i que la casta ja ha agafat com si es tractés d’un arbre mil·lenari en perill d’extinció, no és pot tocar.

Qui no coneix aquell alcalde que amb un pressupost engreixat s’ha fet posat l’aire condicionat a l’apartament de la platja? Qui no coneix a gent grisa que cobra tres o quatre sous, com si fossin algun científic exportat d’alguna universitat a punt de resoldre la malaltia més greu del món i l’únic mèrit que han fet és que han sabut trepar com els micos per la palmera. Tothom ha vist com han posat al germà de l’alcalde, per dir un nom, d’agutzil, o la seva dona d’administrativa de l’ajuntament, o aquelles comissions que corren com l'aigua de les neus del pirineu...si passa en pobles petits, què no ha de passar en poblacions grans? Qui no coneix qui cobra quatre sous de la política?. Qui no coneix que ja no tingui pis perquè ja li han pres per falta de pagament d’hipoteca?

Tothom n’explicaria un niu, i per això més val no continuar, que tothom hi posi de la seva collita el que hi vulgui, però digui prou!!

Tots aquests joves i no tan joves que estan acampats en diferents places, un reconeixement i que segueixin així, aguantin. Aquest moviment, salvant les distàncies, sembla el moviment més recent de les consultes per la independència que la societat civil ha anat escampant arreu del país.

Per la dignitat, indigna’t.


divendres, 28 de gener del 2011

Força, equilibri, valor i seny


Ha passat més d’un mes i encara em retrona el cap l’entrevista que li van fer, en motiu de la Marató de TV3 al Ramon Barrufet. Tanta sinceritat, il·lusió pels castells, seny, la família, la dona, la filla, els amics, tenir aquesta sensatesa, costa molt.

Com diu aquell no me la puc treure del cap. No em puc treure del cap aquesta entrevista, i a més perquè l’entrevistat el conec. Un casteller de raça per tots els costats.

Va treballar de valent molts anys a la junta de la colla Joves dels Xiquets de Valls, la seva colla, va fer-hi de tot. La seva segona residència era el local de la colla, al carrer d’en Gassó, i moltes vegades la primera i tot. On va intervenir amb força, cos i ànima a la rehabilitació del local. Sembla estrany dir-ho avui, però dissabtes i diumenges traient runa a força de braços de les cases adquirides per la colla, les quals s’aguantaven com un joc de cartes, com moltes del casc antic de la capital de l’Alt Camp.

Incansable i equilibrat en tots els afers de la colla. S’ha de fer això, allò, reunió dimarts i dijous, assaig divendres. Hi ha una sortida importat el diumenge tal, i s’ha de demanar pressupostos a restaurants. S’ha de fer una placa d’aquell prohom que ha ajudat sempre a la colla. Jordi com et va, reunió dissabte que ve a Sant Pere de Ribes per l’assegurança amb totes les colles. Haurem d'anar a Vilafranca, la coordinadora de colles castelleres dóna les primeres passes. Aquest any te’n cuides tu de la loteria, posarem la foto del concurs, s’ha de buscar publicitat i tenir-la impresa per aquestes dates. Era el cervell, l’organitzador, era el Xavi al mig del camp de futbol. Era un no parar, feia de tot.

Parlem dels inicis dels anys 80 del segle passat, l’època de la represa dels món casteller, s'hi respirava il·lusió, frescor, novetat, hi havia ganes de castells, i a les dues colles de Valls la gent amb faixa als assajos creuant-se pels carrers, amunt i avall, s’hi anava a riuades. Això de la rivalitat a la plaça, tota, fora tret de quatre eixelebrats, no és veia per enlloc. Força, equilibri, valor i seny, i quan toca rauxa.

És per això que en Ramon Barrufet Figueres “en Blanco” va aportar-hi molt a la seva colla, la Joves i en general al món casteller. És una institució del món casteller i aquest vídeo explica com ha hagut d’adaptar-se a la nova vida des de l’accident sofert fent castells, ja fa vuit anys a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost de 2002, dia fatídic per el Ramon i la seva família.

Aquest és l’enllaç del vídeo de la Marató: http://www.tv3.cat/videos/3274611

De l’anunci d’aquesta nota, trobareu més informació aquí: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castells

Ramon, pit i amunt!!. Saps que des de fa anys estic desvinculat del món casteller, encara que sempre és porten a dins els castells i la camisa. Rep una abraçada de qui fa anys no hem coincidit. Això ho explicava fa pocs dies al teu germà, en Pere. He passat per la vostra botiga a veure el teu germà, hem tingut una llarga xerrada interessant-me per detalls, i vaig explicar-li una mica tot això, i també que no he tingut valor ni força, ni vull donar-me-les de res. El Pere m’ha entès, així et recordo amb energia, empenta i en positiu, i els que no ho hauríem portat com tu, ara i aquí vull donar-te una abraçada per l'exemple que segueixes donant.