divendres, 28 de gener del 2011

Força, equilibri, valor i seny


Ha passat més d’un mes i encara em retrona el cap l’entrevista que li van fer, en motiu de la Marató de TV3 al Ramon Barrufet. Tanta sinceritat, il·lusió pels castells, seny, la família, la dona, la filla, els amics, tenir aquesta sensatesa, costa molt.

Com diu aquell no me la puc treure del cap. No em puc treure del cap aquesta entrevista, i a més perquè l’entrevistat el conec. Un casteller de raça per tots els costats.

Va treballar de valent molts anys a la junta de la colla Joves dels Xiquets de Valls, la seva colla, va fer-hi de tot. La seva segona residència era el local de la colla, al carrer d’en Gassó, i moltes vegades la primera i tot. On va intervenir amb força, cos i ànima a la rehabilitació del local. Sembla estrany dir-ho avui, però dissabtes i diumenges traient runa a força de braços de les cases adquirides per la colla, les quals s’aguantaven com un joc de cartes, com moltes del casc antic de la capital de l’Alt Camp.

Incansable i equilibrat en tots els afers de la colla. S’ha de fer això, allò, reunió dimarts i dijous, assaig divendres. Hi ha una sortida importat el diumenge tal, i s’ha de demanar pressupostos a restaurants. S’ha de fer una placa d’aquell prohom que ha ajudat sempre a la colla. Jordi com et va, reunió dissabte que ve a Sant Pere de Ribes per l’assegurança amb totes les colles. Haurem d'anar a Vilafranca, la coordinadora de colles castelleres dóna les primeres passes. Aquest any te’n cuides tu de la loteria, posarem la foto del concurs, s’ha de buscar publicitat i tenir-la impresa per aquestes dates. Era el cervell, l’organitzador, era el Xavi al mig del camp de futbol. Era un no parar, feia de tot.

Parlem dels inicis dels anys 80 del segle passat, l’època de la represa dels món casteller, s'hi respirava il·lusió, frescor, novetat, hi havia ganes de castells, i a les dues colles de Valls la gent amb faixa als assajos creuant-se pels carrers, amunt i avall, s’hi anava a riuades. Això de la rivalitat a la plaça, tota, fora tret de quatre eixelebrats, no és veia per enlloc. Força, equilibri, valor i seny, i quan toca rauxa.

És per això que en Ramon Barrufet Figueres “en Blanco” va aportar-hi molt a la seva colla, la Joves i en general al món casteller. És una institució del món casteller i aquest vídeo explica com ha hagut d’adaptar-se a la nova vida des de l’accident sofert fent castells, ja fa vuit anys a la Bisbal del Penedès, el 15 d’agost de 2002, dia fatídic per el Ramon i la seva família.

Aquest és l’enllaç del vídeo de la Marató: http://www.tv3.cat/videos/3274611

De l’anunci d’aquesta nota, trobareu més informació aquí: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castells

Ramon, pit i amunt!!. Saps que des de fa anys estic desvinculat del món casteller, encara que sempre és porten a dins els castells i la camisa. Rep una abraçada de qui fa anys no hem coincidit. Això ho explicava fa pocs dies al teu germà, en Pere. He passat per la vostra botiga a veure el teu germà, hem tingut una llarga xerrada interessant-me per detalls, i vaig explicar-li una mica tot això, i també que no he tingut valor ni força, ni vull donar-me-les de res. El Pere m’ha entès, així et recordo amb energia, empenta i en positiu, i els que no ho hauríem portat com tu, ara i aquí vull donar-te una abraçada per l'exemple que segueixes donant.

dilluns, 17 de gener del 2011

Made in Xina



D’aquelles excursions que fan molta mandra, que es van aplaçant un mes darrera l’altre. Per dir-ho ras i curt, és d’aquelles excursions de l’estira-i-arronsa, la qual entra dins la quota de negociació de molta gent. Equilibri en estat pur.

És diumenge, fa sol, i després d’anys i panys de sentir la mateixa cançó d’aquesta excursió, malgrat tot, avui que és festa l‘haurem de fer. Planera això sí, però molta gent massa gent. Com diu aquell, que de tant en tant en toca alguna, molta gent i poques persones. I també cansa.


Arribem al nostre destí ben aviat, i ja pinta malament, cues de gent. Només a l’arribar ja veig un setciències amb metre a la mà, i prenent mides de tot. Com si portessin fam aquella gent. Obrint i tancant armaris, toquejant-ho tot, trencant copes a la secció de vidre, anant de presa i emportar-se a qui estigui al seu costat. Han sortit de casa a desconnectar, i potser ho aconseguiran i tot, això resta per averiguar-ho.

Tot el que s’hi troba en aquest gran paradís tot és “Made in Xina” pobra gent, per quatre miserables euros deuen treballar com a negres tot el dia, després amb grans envoltoris deuen arribar aquí ben codificats, tot ben empaquetat i preparat per barallar-te una bona estona, t’ho has de muntar tu. Aquesta és una altra.

Però no s’acaba aquí la comèdia, després de cansar-te, de mirar i remenar coses inútils de cap a peus, al damunt si compres alguna cosa, continua la baralla interna de si sortirà ben muntat, com a la foto, o és invenció del gran savi xinès. Ai que em falten peces, ai que farà falta una caragola. I tot això on ho poso?. I aquelles peces col•locades al revés i el que ha costat de posar.

En fi una excursió gents recomanable, on no és respira massa aire pur i el color groc i el del Made in Xina és dins d’aquesta excursió. Si hom comença a pensar l’edat de qui ha fet tot allò, el preu que han pagat, el preu final, la quantitat de botigues i petits tallers que han de tancar per aquestes grans superfícies que sembla que els productes els regalessin, i no. I el personal ben content, anant remenant i anant comprant.....

Quin patir, més val anar sol a caminar que tan mal acompanyat.