dimarts, 20 de juliol de 2010

“Sanfermines”




Fa uns dies han acabat les festes de “San Fermín”. Unes festes que omplen els carrers i places de Pamplona - Iruñea de tota classe de ciutadans de Pamplona, del País Basc, d’Euskal Herria per ells, i turistes de tot arreu. Alguns hi van pels bous, molts per l’ambient, d’altres per omplir-se fins a les orelles de “calimotxo”. http://ca.wikipedia.org/wiki/Calimotxo L’ambient és impressionant, tot el dia de tots els dies que dura la festa, els habitants de la localitat llueixen amb orgull, el cap ben alt i treient pit la indumentària de la festa. http://ca.wikipedia.org/wiki/Sanfermines


Sorprèn a primer cop d’ull, tot i haver deixat el cotxe a la quinta forca del centre de la ciutat. Només arribar ja és veuen per tot arreu riuades de gent uniformada. És igual edat o situació social, això no compta, el jubilat, funcionari, l’empleat, la fruitera, la cafetera...tothom llueix el mocador vermell al coll, camisa i pantalons blancs amb la faixa vermella. Coi de tant en tant algun grup que parla català, algun amb l’accent occidental. Bandes de música, colles disfrutant de la festa, parelles escapades del tràfic diari, tothom viu i respira festa pels quatre costats.

El “calimotxo” fa estralls i com més avança el dia més s’endinsa, la gent ja va anant caient. De bon matí veus que tothom aguanta de peu. Els parcs amb la gespa és un bon lloc d’acampada per dormir la mona. Als carrers i places més cèntriques els peus et queden enganxats a terra, com si hi hagués xiclets al terra, hi ha com una capa uniforme, deu ser de begudes i d’alguna altra expulsió de líquid pres en excés.

A la terrassa del Cafè Iruña, obligada parada a tothom que passi per Pamplona. Hi ha una colla de xics ben reforçats i van anant engolint la cervesa litres i més litres, porten tots una samarreta en castellà que hi diu “Els gal·lesos no som anglesos” http://ca.wikipedia.org/wiki/Gal.les

Sorprèn l’amabilitat de la gent, malgrat els dies de treball, soroll, poques hores de dormir, la bona harmonia, serenor i bonhomia de tothom. En una cafeteria al centre de Pamplona al mig del dia, ens disposem a fer un mos. A l’hora de demanar alguna cosa per dinar, al veure que hi havia canalla i a més un menjar especial, la mestressa o l’encarregada, és igual, amb un to alegre i volent dir, aquí mano jo, diu: primer són la canalla, els grans poden esperar!. Prepara el menjar especial, el porta, i ara ja podeu demanar els grans!!.

A part de l’amabilitat a qualsevol lloc dels País Basc, Euskal Herria per ells, et sents una mica com a casa. Quan surts fora de casa, moltes vegades, et miren com un extraterrestre. Un exemple a Olite, Erriberri en basc, una població d’obligada parada, per visitar el seu castell, el museu del vi....Una dona gran, viva, acompanyada del seu caminador, només al baixar del cotxe pregunta: “Vostès són catalans, no seran pas de Reus? Li dic, el meu amic que s’ha avançat una mica, sí que ho és. M’estimo molt els catalans jo, vaig servir durant 17 anys a la casa del senyor Antoni Pedrol Rius.....degà dels advocats d’Espanya durant molts anys. http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Pedrol_Rius

La franquesa, la gent oberta, amable i sense cap prejudici quan ets ciutadà del món, i que parles català, al contrari, com si fóssim alguna cosa més que amics, i ja està bé. En d’altres llocs hi ha una mirada com si algú tingués la pesta o d’altres perdonessin la vida. Uns dies fora del país va força bé, veus el pa que si dóna i s’analitza millor la situació referent al teu país a kilòmetres de distància.




2 comentaris:

Clidice ha dit...

A Euzkalherria és dels pocs llocs del món on et trobes "a casa", perquè saps que ells també saben. :)

Muntsape ha dit...

Diuen que, es vagi on es vagi del món, sempre es troben catalans!!.
Molt maco aquest castell.