divendres, 31 de maig de 2013

Anada i tornada (i II)



                                     
Un dels passeigs de la ciutat, un operari ben uniformat amb rasqueta en mà, i en un dels fanals que a la nit il·luminen el passeig i la resta del dia hi ha informació per llogar una habitació, fer classes de repàs o d’altres necessitats, doncs aquest operari eficient, armat amb una rasqueta, treu tota aquesta paperassa informació de la farola. Al centre de Sevilla, on hi ha els grans magatzems i botigues on estant ben posicionats a les grans ciutats i les fàbriques són a l’altra part de món i per quatre rals perden la vida les seves operàries. Aquí al centre, en menys de dos minuts pots veure una seguretat ben pomposa, primer passa un cotxe negre amb la bandera constitucional al cotxe, uniformes, banderes per tot arreu, i demés amb dues persones de la Policia Nacional. Al cap de mig minut, dues motos, ben engalanades amb el mateix guarniment que els del cotxe i també el casc i uniformes dels dos guàrdies. I, abans de dos minuts, un altre destacament amb cotxe tot igual que el cas primer, amb altres cares diferents. 
                                    
Passejant amb l’autobús turístic, on es poden triar força llengües, inclús aquesta que s’escriu aquí. A banda i banda d’un carrer a mà dreta es fa una biblioteca de tres plantes, treballant a bon ritme els seus operaris. I la part esquerra paral·lelament s’hi construeix a bon ritme també una clínica o hospital de quatre plantes. 
Una de les visites obligades a Sevilla és el “parque Maria Luisa”, http://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Luisa_de_Borb%C3%B3n i la Plaza de España. Maria Luisa de Borbón y Borbón no devia avorrir-se amb un jardí tant gran, i després, cansada de tanta passejada, la dona a la ciutat. I com l’havien obtingut abans? Aquí la grandiloqüència és en grau ampli, 40.000 hectàrees de jardins, arbres i arbres i més diversitat d’arbres, i també en la mateixa proporció uniformes de jardiners municipals, al mig del dia reguen a mansalva, i vetllen pel bon funcionament d’aquest grandiós parc. Els sevillans consideren un gran mèrit haver aconseguir per a la ciutat aquests jardins. Abans eren pagats amb diner públic pel gaudí privat de la monarquia, ara hi pot passejar tothom, pagat amb diner públic. Alguna cosa ha canviat.            
Un dia a l’entrar a una església d’aquelles que tenen un carro amb quatre rodes i que treuen a passejar, pànic i por, semblava com si hi hagués algú que es creu superior a d’altres persones. 
Una altra obligació és agafar carro, cavall, i cotxer per donar un tomb pel centre de la ciutat, on orgullosament el sevillà simpàtic ensenya i explica les grans obres faraòniques fetes a l’exposició universal de l’any 1929, va marcar un abans i un després. Joiosos i orgullosos de la gran morterada de pasta abocats a la ciutat i ha restat al seu patrimoni. No tan contens expliquen que no cal anar a visitar l’antiga Expo de Sevilla de l’any 1992, on només hi han herbes i en bona part està abandonat, diuen.  
En fi, un viatge per fer-lo i gaudir-lo, ara, sense voler es poden observar alguna collonada com les explicades.
I la conclusió, com deia Josep Pla a l’arribar a Nova York a la seva guia, i veure els gratacels i il·luminacions enlluernadores va dir, escolti, i tot això qui ho paga?

 

dissabte, 18 de maig de 2013

Anada i tornada (I)



                                   
                                   
Hi ha ganes de fer alguna excursió, et pica la curiositat per anar i valorar diferents formes de veure el paisatge, la gent , tarannà. No sempre ens hem de mirar el melic, diuen. Som-hi doncs, hi ha l’ocasió de fer uns dies de festa, i com deia en Capri, s’ha d’anar a veure món!! S’ha de viatjar!!. Al ser tant de poble, no hem agafat mai l’AVE, en altres indrets anomenat TAV.
Fa bo, anirem al sud de la península Ibèrica, allà on sempre hi ha bon humor, no hi ha mals de cap i la gent són oberts, amables, simpàtics, de la festa, no com altres d’altres indrets, tancats com un pany, concretament a Sevilla. Ara que està de moda el reportatge de la tele de Madrid, parlant de l’adoctrinament de la informació que fan en aquest lloc del món tant tancat, comparant-los amb el nazisme i altres herbes no gaire aromàtiques. Sort que són oberts i cosmopolites ells, sort, del contrari no sé pas com actuarien.
Dalt del tren, comoditat, velocitat fins a 301 km/h. Passa algun empleat sovint repartint auriculars per escoltar alguna cosa. Qui tingui l’exclusivitat del subministrament dels auriculars, ja deu tenir una ganga vitalícia. Qui la pogués tenir!.
Hi ha tres canals per escoltar, un per la peli de la tele, els altres dos de música, un de temes musicals de pop de tota la vida, i el segon canal parlant sempre en una llengua castissa i sense defectes, parlant d’esglésies, capelles, claustres, rius, muntanyes. Informació i explicació a l’any 2013 amb un regust de florit i caspa a tones. Una de les obres que es poden escoltar és Manuel de Falla, i la peça “Los jardines de Espanya”. Sort que això no es adoctrinament. A segles llum de modernitat, liberalitat, tolerància i compromís amb un estat modern i plural. No hi ha manera, això no és pot canviar, aquest mur és insalvable. Com diu el suplement del diari més implantat a Sevilla, i com deia aquell, no van passar de tres lletres aquest diari, és el representant de la casta local, en blanc i negre, i prou. No hi ha més diversitat, blanc i negre, sense matisos.   
La informació facilitada pel monitor visual del vagó és el número de cotxe, hora, destí, i de tant en tant la velocitat punta. I els auriculars segueixen només informant amb un sol idioma. Són curosos i moderns alhora. No com els autobusos turístics de Sevilla, podent triar diferents idiomes inclús lapao i tot.
Els dos canals que posen alguna cosa per fer servir els auriculars, són una casset d’anada i tornada, com el viatge. Diuen i posen la mateixa informació i les mateixes músiques d’anada i tornada.
A Sevilla a primera hora del matí, s’hi pot observar coses ben curioses, com un escombriaire amb una espècie de moto o moto carro, no sé si va amb bateries, elèctric o alguna altra cosa, però quan el conductor veu una burilla al terra, si la veu, para el vehicle, i va a  pescar la burilla que fa nosa al carrer empedrat. Tot un espectacle.