dijous, 2 de gener de 2014

Mirada als Comalats

                  



Aquesta recopilació fotogràfica s’ha fet durant els darrers cinc anys. Extracte d’un garbuix d’imatges de moltes hores, on s’ha destriat aquest resum significatiu. Caminades, sortides, escapades per olorar, passejades per gaudir, desconnectar i respirar el flaire del país petit.
Aquest reportatge és una aproximació a una zona aspra, tosca, abrupte, difícil en tots els sentits, i alhora d’una gran bellesa i esplendor. El paisatge, la solitud i la calma, les glaçades i el fred intents fan el seu camí. La marinada i el serè estan ben instal·lats en aquest indret de món mig oblidat. Melodia agradable a la vista i a la oïda, on el paisatge es transforma dia a dia, i així gira en el transcurs de tot l’any.
Al llarg del reportatge va acompanyat bàsicament amb la cançó He mirat aquesta terra, de Raimon, extreta d’un poema de Salvador Espriu. Amb la seva força connecta a la perfecció amb l’espai dels Comalats. Raimon a més és referent i m’ha acompanyat en molts trajectes d’aquesta vida.  
Un racó de món on no se sap ben bé les delimitacions, com ha de ser, sense línees divisòries de res, és a camp obert. Les úniques separacions són les dels marges i camins, majoritàriament ben conservats. Les alzines, els ametllers, la molsa, els sembrats, els terrossos, les perdius, les móres, calorada d’estiu... Tothom s’hi hauria de sentir còmode dins l’encaix d’aquest tros de món, on hi han patit, lluitat i mort tants avantpassats.
Homenatge al paisatge conservat per les persones que ho han fet possible amb el seu empeny, les quals han mantingut els pilars de la seva essència, la flama viva d’aquest univers particular, malgrat tantes adversitats de tots els colors.      
També per descomptat algun parany en el camí. Ens aquests pobles sempre hi hagut enveges, rancúnies, odis.... L’avarícia, com diu en Lluís Foix al seu llibre La marinada sempre arriba  Els interessos, llavors i sempre, passen davant de les idees i les conviccions. Coses de poble. Són també una constant intrínseca al llarg  de la història, personatges sinistres dels quals se’n podria escriure llibres sencers de com les han gastat i com les han fet passar als seus sofridors.      
Malgrat tot, les persones passen i el paisatge resta invariable, i per damunt de tot hi ha el camí diari per millorar l’estat de les persones i les coses de cada dia. Esperança de que es pugui viure, gaudir en la millor qualitat per tothom, els habitants dels Comalats, tros de país perdut, desconegut i únic com cap altre indret.
Paratge únic per descobrir-lo, viure’l i gaudir-lo amb total plenitud.