Els Vilars

Passanant, 29 de maig de 2009

De tant en tant intento d'evadir-me de la feina, l'estres, les preocupacions diàries. Un bon lloc on desconnecto, m'hi trobo bé i el temps s'atura, evocant imatges i records d'infantesa, són Els Vilars. Un viatge en el temps, on el principal objectiu és deixar-se anar, mentre la marinada et pica la cara, la caminada, la suor fan la resta.

Deixo el cotxe on ara hi ha la bascula de Passanant, fa una pila d'anys hi havia la bassa, on els menuts hi tiràvem pedres a veure si tocàvem alguna granota. Des d'aquí agafo el camí i en direcció als Vilars, els sembrats t'acompanyen en tot el recorregut, la marinada els hi fa agafar unes onades com si fos el mar, l'olor, els ocells, les aus, el silenci, una herbada per les llargues pluges d'un més llarg hivern, algun mosquit, les papallones...també acompanyen el viatge.

En aquest recorregut em ve sempre al cap imatges de menut, de fa més de 40 anys, el pare, la poca salut que gastava i per això a ple estiu al migdia, amb pocs anys, pantalons curts, barret de palla, havia de portar-li un caldet calent, recordo que no em venia degust de fer aquest trajecte, tota la colla a la plaça jugant i amb pocs anys haver de fer aquesta tasca i tot sol...Més d'una vegada passava algun llangardaix, algun moviment d'alguna serp, alguna perdiu que aixecava el vol a pocs metres i el pobre caldo.... per ben poc no anava a la parada del costat. Portava el caldo en una lletera sempre, devia ser d'un litre.

A casa tenien bestiar i la llet es venia al detall cada dia al poble, els caps de setmana es despatxava la carn de corder, que s'havia matat el dia abans. Aquesta caminada, la seva cruesa i tota l'evocació de la tendresa de la infancia, han marcat petjada en el record.

Havia de ser als Vilars abans de la una del migdia i amb aquella calor de juliol i agost, al pou dels Vilars, s'havia de treure aigua del pou i repartir-la a unes piques de pedra repartides per poder beure el bestiar després de tot un matí pasturant i amb la color asfixiant de l'estiu. Una altra tasca era en un bosc abans d'arribar als Vilars, cada dos per tres s'havia de donar sal al bestiar i no sé pas el motiu, potser era perquè beguessin més aigua, per la llet... al migdia devoraven les piques plenes d'aigua de la set que tenien aquells animals.




Després d'haver donat de beure als animals i tancats al corral dels Vilars, el pare i jo ens disposàvem a dinar el caldet i alguna altra cosa. El bestiar, bàsicament ovelles, algun corder i alguna cabra anaven rumiant el menjar del matí i descansant a l'ombra del corral. El pare i jo després del dinar també anàvem a fer migdiada, a desgrat meu, jo volia córrer i fer alguna altra cosa que no fos estar estirat, quiet i callat.


En aquella època la situació era dura, plena de penuries, de fet va morir molt jove i jo sent un nen, les dificultats de salut i econòmiques, suposo que devien marcar molt aquells anys a casa. La feina no era la que més li agradava ja que era sastre, si feia aquella era per la salut i l'obligació del sosteniment de la família.

Els Vilars era una masia gran, ara només hi resta dempeus la façana, aquí hi vivien els padrins i els seus tres fills, fins passada la guerra, cap allà l'any 1945, van anar a viure a Passanant a cal Macià.

Abans d'arribar a la masia, hi ha perill per haver-se perdut el camí i es pot quedar fet un nyap d'esgarrinxades. Dins la masia també és un risc per l'estat en que es troba, a punt de caure el poc que aguanta dret, visitar les habitacions i el poc que hi resta, també et fa agafar una certa enyorança a la infantesa dura i crua.

Et passa una malencolia pel cap en uns intants malalties i tendresa, pobresa i alegries, rialles i també plors, jugar i córrer, passejar el berenar que era pa sucat amb oli i sucre o pa amb vi i sucre, ens acompanyavem junts el berenar i jo fins a l'hora de sopar, ens feiem companyia mutua.

De tornada cap a buscar el cotxe m'endinso al bosc on hi tiràvem la sal, un bosquet petit, on s'hi trobàven molts rovellons. No hi vaig veure les lloses i pedres on hi posàvem la sal, només alzines, brutícia, esbarzers. Entre foto i records dic va no em desviaré massa i passaré pel pou.



El pou era on la gent del poble anava a buscar aigua quan a les cases encara hi hi havia aigua corrent, els cantis, les galledes plenes de l'aigua de boca i pels camins polsegosos cap a les cases hi falta gent.