diumenge, 4 d’abril del 2010

L'escapada









A Andorra és un d’aquells indrets que hi ha necessitat d’anar-hi algun cop a l’any, i des de sempre. Andorra molta gent l’avorreix per tanta massificació de comerços, bullici de bosses, gent i empentes. Tot el contrari, Andorra http://www.andorralavella.ad/ em dóna calma, molta tranquil•litat, saber que és l’únic estat que ens pot envair i que haurem de parlar la seva llengua, m’atrau força. Això potser només passa els que no tenim remei, els que pensem que si no ens envaeixen els andorrans, no solucionarem el problema casolà.
Tot i que cada vegada hi ha més dependents més mal educats, com si fossin a un estat que coneixem massa, no t’entenen si els parles en la llengua d’Andorra i els hi has de traduir a la llengua germana del país veí d’Andorra.









Anar-hi abans de la massificació de la setmana santa, és gratificant. Poca gent, el riu La Valira està immens, esplendorós, i a la nit el brogit, la corrent de l’aigua baixant de les muntanyes amb força, aquesta riuada sentint-la en una passejada de nit, on abans de les 11 de la nit ja no hi ha ningú pels carrers, tret d’algun turista. Les botigues, els carrers buits, sentint aquest fort brogit del riu, els comerços tots il•luminats i sense ningú. De tant en tant passen a recollir les deixalles que han deixat ben apilades en bosses a la vorera...




És al•lucinant poder passejar per Andorra, sol, una nit calmada i sense gents de fred. Hi ha moments que s’haurien de poder guardar en un flascó i quan turmenta l’estrès, poder destapar-lo i agafar les vitamines guardades.



L’endemà, després d’haver anat a xafar neu, veure les muntanyes i com als cims encara hi ha bon gruix de neu, toca anar a donar un tomb per botigues.


Al fer-se gran, no sé si et tornes sibarita o torracollons, o les dues coses alhora, però entro a Cava Benito www.cavabenitowhisky.com a buscar un whisky, de fet no agafo el que portava la idea de comprar, per allò d’un tast d’una promoció d’un whisky, és desmarxava el pressupost multiplicat per tres, però volia fer la comprovació a Andorra per si no picava tant fort, com deu picar en altres indrets.
Remeno, demano consell i compro un whisky aconsellat pel botiguer. M’entres remeno sento una conversa que em crida l’atenció, un client de la cava expressa el seu malestar amb els responsables del diari Avui, que si no ens han tingut mai per res, que aquests que ho porten de La Vanguardia van a la seva....al pagar parlo amb l’amo i el calmo, li dic tranquil, el diari ja ha canviat de mans, ara ho porta l’empresa d’El Punt, han fet participacions, i em comenta com en els inicis del diari, i sembla que a curt o mitjà termini s’ha de notar la diferència. La cara de satisfacció va canviar amb un no res, comenta, vaig a explicar-ho immediatament al meu company, segur que s’alegrarà d’aquesta gran notícia. El seu amic seguia assegut llegint el diari Avui i fent el seu tast....

4 comentaris:

Txerra Cirbián ha dit...

Gràcies, Jordi, per la teva visita i el teu comentari al meu blog.
Seguiré atentament el teu ;)

Núria Talavera ha dit...

molt maques les fotos i el comentari, quina escapada més agradable :)

Marta M.Q. ha dit...

Fa temps que no vaig a Andorra... I mai he anat a Caldea! A veure quan m'hi puc escapar! Són maques les fotos!

Agnès Setrill. ha dit...

A mi, el que m'agrada d'Andorra son les muntanyes. Bé, i que son independents, també la seva llengua oficial, és clar!
Però no gaire més. Quan hi vaig, penso que han destruït el petit païs amb tanta construcció, què hi han guanyat? Més gent? (de lluny i que parlen altres llengües), més comerç? Si!, per tant, més habitatges, més diners, molts diners...tenen la majoria d'andorrans de soca-rel.
...Però si jo fós andorrana, no n'estaria gens orgullosa.

Ja em perdonaràs pel llarg comentari, i per no compartir com tu, el gust de passejar per Andorra city.