diumenge, 1 de gener de 2012

Carmen


Hi ha persones anònimes, potser ho són la majoria, i de les quals aprenem cada dia. No tenen cap mena d’interès a ser protagonistes de res, són autèntics protagonistes de la seva vida i de l’engranatge i maquinària que posa els carrers cada dia i els fa funcionar.

La Carmen, fa molts anys que viu a la capital de comarca, i després de grans penúries i molt recorregut, ha viscut aquí més que a cap altre lloc. Fins aquí res de nou, moltes persones els hi passa el mateix.

La vida de la Carmen, com molta gent que va immigrar d’altres terres de la península, com moltes altres persones o altres indrets del propi país, no ha estat, ni és planera. Et sents descol·locat, fora de lloc, i han de passar dies, mesos i anys per arrelar i trobar un entorn nou el qual t’aculli i també hom si senti immers. La immigració és dura, i no en pocs aspectes.

No parla català, no sap llegir, ni escriure. Té un cor, força, empenta, vitalitat, que li dóna una lluminositat al seu entorn i tothom que té al seu costat.

Ha enviudat no fa massa, és jubilada des de fa anys. Passa dels 70 anys. Va sempre acompanyada, i des de fa la pila d’anys del seu inseparable amic, el bastó, per una disfunció de fa anys.

Va treballar durament per els seus fills i el seu espòs. Salut i alegries no van anar mai sobrades, sempre pesaven més la suor, esforç i sacrificis que no pas les satisfaccions. Malgrat tot, i els anys on no hi faltava el treball, van poder fer-se amb la propietat d’un habitatge digne o d’altres petites coses per anar passant la vida i per la vida.

Els tres fills tenen dificultats actualment, i ja fa anys de trobar feina. Un està a l’atur, i sense cobrar res des de fa anys, Fa algun curset o altre tipus de reciclatge. No treballa des de fa anys. Ha hagut d’anar a viure amb la Carmen, la seva mare, i deixar el seu pis que hi ha viscut els darrers anys, fins que no ha pogut resistir més i l’ha posat de lloguer per poder pagar la hipoteca del pis que va comprar amb tota la il·lusió ja fa uns anys.

Hi ha dues filles més. La gran cobra una pensió per una dificultat no física. La petita ronda els 40 anys, treballa a precari, un contracte per aquí, alguna feineta per allà. Ara hi ha remodelació, i a buscar feina per un altre costat. Amb l’ajuda de la seva parella va resistint i lluita per tirar endavant amb la seva filla.

La mare exerceix de matriarca i és el pal de paller de la família. Dóna ordres i dirigeix el vaixell. La pensió de la Carmen, serveix per ajudar la supervivència d’aquesta decadència i davallada general i que dura des de fa anys.

A una capital de comarca, va celebrar-se el referèndum per la independència, ella, ho explica amb tota al il·lusió del món. Ho diu convençuda, amb l’afany amb que ha fet moltes coses en aquesta vida. Vaig fer anar a votar als meus fills, si aquí tinguéssim la independència, els meus fills tindrien feina i tots hi viuríem molt millor....

La Carmen hoclar. I malgrat tot, un dia darrere l’altre, lluita per sobreviure aquesta malastrugança que dura massa temps dins la seva família.

1 comentari:

Dafne ha dit...

Bon any Jordi,
Realment, cada cop hi ha més "Carmens"; però ara només ens cal saber tirar endavant aquesta il·lusió que tots sabem que ens comportaria una millor qualitat de vida, i com no la llibertat de saber que tot allò que paguem recau a casa nostra, i per a la nostra gent.
Una entrada, que serveixi d'exemple per a molts, sobretot per aquells que no n'estan convençuts.