dissabte, 24 de juny de 2017

El cavaller Floïd - Mecenes activista revolucionari

El 4 d’abril de 2017 a l’assistir a la presentació del llibre “El cavaller Floïd”, la biografia de Joan B. Cendrós a l’IEV realitzada per l’autor Genís Sinca, juntament amb la filla del biografiat Laura Cendrós, entre altres. Des d’aquell dia i a l’aprofundir dins de l’obra frenètica i detallada acuradament a doll per l’autor, em va copsar la magnitud i el treball productiu del personatge i de com enganxa el llibre. Tot el que s’hi cou va fent-se a foc ràpid, no existeix el xup-xup a foc lent, amb la quantitat i qualitat humana despresa d’un dels mecenes i activista més importants, gastant-se una fortuna amb un horitzó principal: la cultura catalana.  El personatge, la biografia i sobretot l’obra realitzada són d’una potència fora mida i una bullícia frenètica la del cavaller Floïd, Joan B. Cendrós. 
Hi ha molts fets que fan gran el personatge, un és l’origen humil dels avantpassats, els seus pares van fer el salt cap a Barcelona, agafant el camí d’emigrar del camp de Tarragona, concretament de Valls, per guanyar-se les garrofes més còmodament. De la barberia de Valls a una altra a l’escorxador de Sants, anomenada “Buenos Aires”. És aquí on el pare i l’oncle Emili desenvolupen una formula del massatge per després d’afaitar, el Floïd. Un fill de la immigració interna, amb esperit de superació i constància. Amb només vint anys, mor el seu pare i Cendrós fill porta la fàbrica, la publicitat, les vendes...ho controlava tot directament. Un innovador i creatiu, la publicitat era extensa i generosa a la premsa, tanques, tornejos de tennis, Camp Nou... Amb tota seguretat va ser un gran emprenedor i empresari d’èxit en totes les vessants.   
D’una formula singular de massatge per després de l’afaitar, una barreja de diferents flors, vinagre, alcohol, vainilla, llimona... es crea un massatge dels més coneguts arreu, el Floïd. Els inicis van ser com el porta freda a les barberies, una tècnica a l’antiga amb un dot innat especial, anant amunt i avall per introduir i vendre el producte. Senzillament s’ha de tenir una mercaderia especial i tècnica de venda per col·locar-lo. Persistència i constància.  Cendrós va obrir delegacions de Haugron Cientifical S.A., l’empresa del Floïd a Nova York, Londres, París, Ginebra...El clàssic viatjant amb un producte que li prenien de les mans, el Floïd. Es va vendre tant que va fer-se ric, milionari, però amb dòlars, com deia en J. B. Cendrós, fins aconseguir ser una multinacional referent en el sector. Molt interessant de ser valorat pels nous emprenedors i com del no res crea un imperi.        
El Joan B. Cendrós, el cavaller Floïd, pot posar-s’hi l’etiqueta de pencaire, orgullós, altiu, revolucionari amb corbata i americana. Mecenes, activista, financer, editor i patrocinador de tantes causes. Valent, figura excèntrica, impulsiu, disposat a tot per la supervivència de la cultura catalana. Va ser un abanderat de la lluita antifranquista amb una personalitat volcànica i directe en tots els sentits. Moltes vegades, en Cendrós era de tracte difícil i els que el van conèixer el descriuen com un home eixut, sovint inflexible i, fins i tot  vehement, quan es tractava de defensar Catalunya.
Havent triomfat a la vida i els negocis, treballant i pencant com ningú, crea un món editorial on hi avoca sacs de diners i dilapida una fortuna amb la finalitat de mantenir la llengua del país en plena nit fosca del franquisme. Molt fàcil de dir-ho, i poc convencional de fer-ho. En Joan B. Cendrós, no només va fer això, juntament amb altres empresaris van crear Òmnium Cultural  per potenciar i ajudar l’ensenyament en català en temps molt difícils. En Cendrós se’l classifica com a catalanista de pedra picada.  
L’11 de juliol de 1961 neix Òmnium Cultural, entitat que, entre altres fets destacables fomentà l’ensenyament del català a les aules, remouria consciencies de milers de catalans i fou com una primera revolució cultural contra la dictadura. La creen cinc empresaris Fèlix Millet, president; Lluís Carulla, vicepresident; Pau Riera, tresorer; J. B. Cendrós, secretari; i Joan Vallvé, vicesecretari.  Una generació d’invictes, lluny del victimisme estèril, no es van mostrar mai abatuts.
A part d’Òmnium i també sota el franquisme va ajudar la represa i el finançament d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa i de l’editorial Aymà. Promou el Premi Sant Jordi de novel·la i la Nit de Santa Llúcia. També va implicar-se amb el moviment de la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, premi Honor de les Lletres Catalanes, Banca Catalana, recuperació del teatre Romea...
De fet, la biografia de Joan B. Cendrós és de cap a peus, fora de mida, senzillament fascinant. Un gran recorregut per les petjades deixades per aquest mecenes, on les vivències intenses i bagatge extens fan gran el personatge. Sota la seva batuta, el 23 d’abril del 1966 Òmnium Cultural de París va organitzar el primer recital internacional d’en Raimon a París. El debut va ser un èxit i, sobretot, va propiciar la famosa actuació a l’Olympia, aquell mes de juny. Un mecenes inclassificable, un heterodox del món empresarial, econòmic i cultural que no s’ha sabut valorar i que en paral·lel, per postres va dedicar-se a ajudar, com diu la biografia, a fons perdut a desenes d’artistes, pintors, escriptors i fins i tot amics anònims van rebre l’ajut desinteressat de l’empresari. És aquí on es veu la crítica adversa, l’enveja al personatge i també la mostra de com tergiversar amb total impunitat, per més poca cosa diuen adoctrinament. Malparlar del personatge fent-ne burla i escarn amb una obra de teatre reinventant-se el personatge com a ranci, gasiu i estrany prohom de cartó. O estàs dins la roda, i ell no formava part de la congregació oficial franquista, ni de “l’estrablishment” o hi ha llicència per a matar a qui sigui, el personatge en aquest cas. Com va fer un director de teatre, el qual no ha inventat la pólvora, i com a premi viu de l’erari públic per maleir i cantar improperis contra alguna cosa que bellugui amb traç de cosa indígena o faci olor de pa amb tomàquet; amb això li riuen les gràcies galdosament i untant-lo amb subvenció eterna.     
Dues anècdotes marquen el tarannà i personalitat del biografiat, una, la pugna amb Tarradellas. S’explica com Tarradellas, amb un ego gran com tot ell, en una xerrada volia fer tancar la delegació d’Òmnium a París. Era l’any 1967, després de que el govern franquista fa tancar Òmnium, els empresaris, mecenes que van engegar Òmnium compren de la seva butxaca un pis cèntric a París per posar-hi la delegació d’Òmnium a l’exterior. Tarradellas no volia que ningú li fes ombra en cap aspecte, i sostenia que era contrari als seus interessos. Van tenir una entrevista a un Hotel de París Tarradellas amb Cendrós. Tarradellas insistia de que s’hauria de tancar la delegació d’Òmnium a París, després d’un discurs d’hores i anant repetint que s’hauria de tancar Òmnium, deia convençudíssim que el volien enfonsar, i que no és podia fer ombra al president de la Generalitat a l’exili, hauríeu d’ajudar més al president a l’exili...Cendrós explosiu de mena, a la primera de canvi saltava, i aquesta vegada va haver d’aguantar molt, va esperar-se fins al final, però es va anar escalfant. I quan no va poder més va explotar “Mireu, president, jo fins ara he callat molt i us he escoltat amb el màxim interès, però us he de dir una cosa que em surt de dins i us la diré amb la màxima sinceritat, perquè m’entengueu bé i utilitzaré, potser, alguna expressió barroera, però vós, com a bon català, m’entendreu perfectament: mireu, el pis de París, sabeu per què l’hem obert?, perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancaré?, quan a mi em torni a sortir dels collons” La reunió va acabar-se a l’instant.
Una altra anècdota va ser l’any 1966, en plena prohibició d’Òmnium, on li surt de dins l’antifranquisme recalcitrant. La dictadura havia promulgat la Llei Fraga, semblava hi havia una certa obertura, en el cas dels llibres, si un cop publicat te’l prohibien (el dipòsit ja no era obligatori), l’editor perdia el cost de la publicació. I això va passar amb Història de Catalunya Il·lustrada per a nens de Ferran Soldevila editada i distribuïda a les llibreries. Cendrós va actuar amb celeritat, i en persona. Va demanar explicacions i el director general de Censura, Carlos Robles Piquer, cunyat de Fraga Iribarne li diu textualment “Pues se lo come con patatatas”.
Joan B. Cendrós agafa l’avió i se’n va a veure el ministre franquista del ram Manuel Fraga Iribarne. Els crits se sentien quatre carrers més avall.  I Fraga li va dir “por esas historias volvemos a coger el mosquetón” Paraules que les va guardar ben guardades fins a fer una campanya als mitjans de comunicació exposant el pensament del ministre franquista de “Información y Turismo”. Això va fer estovar el tema i al cap del temps va poder tornar-se a distribuir Història de Catalunya Il·lustrada a les llibreries.
Amb aquestes dues anècdotes es veu el caràcter fort i fins i tot dient-ho en plata, “tenir-los ben posats” i també i dins el context de la nit fosca del franquisme, i com d’efectiu era ser un malcarat, orgullós i altiu i cantar les quaranta quan tocava. Una frase de Cendrós és: els catalans que hem actuat en forma d’oposició al règim, ho hem anat fent en base o intervencions particulars, fins que a mi em va venir la idea que s’havia de fer alguna cosa de caràcter col·lectiu, que és el que produiria més impacte.
Una altra frase per veure el caràcter impulsiu, remarcant el qualificatiu cultural ha estat sempre un qualificatiu revolucionari. I a més a més: “La prova d’això és que ens ha passat el mateix que a qualsevol altra classe de revolucionari. Hem estat vigilats, perseguits i no ens han passat coses pitjors segurament perquè els nostres adversaris no s’hi han atrevit”
I una altra “He sigut feliç -afirmava, sempre en un to de repte-, perquè lluitar pel país propi és un plaer dels déus”
Al llegir la biografia, magníficament desgranada per Genís Sinca, altament recomanable, cadascú pot trobar-hi alguna sensibilitat important, virtuts i qualitats eloqüents i no deixa ningú indiferent. Segurament tothom que llegeixi el llibre trobarà alguna peça considerable i segurament li cridarà l’atenció innombrables fets. A l’acabament del llibre, El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós, financer, editor, patrocinador, valent, excèntric, impulsiu....pot entrar perfectament a la categoria d’un personatge singular, un homenot empresari, mecenes, activista revolucionari com una casa de pagès.

 
Amb la bata blanca que sempre portava, en una visita a la nova 
fàbrica d'Haugron Cientifical S.A.

1982 - JBC al terrat de casa seva a Sant Feliu de Guixols amb l'estelada.
 
  Promocionant Floïd al Camp Nou.


1975 - JBC lliurant xec del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a 
Joan Fuster.
JBC amb membres d'Òmnium Cultural amb l'Abat Escarré. 

 J.B.C. amb Joan Oliver (Pere Quart) que va fer de director literari 
d'Aymà/Proa durant vint anys.

 
JBC amb Armand Carabén, Joan Miró a París. 


Joan Babtista Cendrós i Carbonell
Barcelona 1916-1986