dimarts, 15 de setembre del 2020

La llet en pols

No fa ni un mes que ha mort la mare, i fa pocs dies, la tieta Teresina. Des de fa molts dies tinc una pena molt gran al cor. Tot i que la vida continua, et venen al cap mil històries i vivències. I com els anys de la guerra i la postguerra van ser durs i inhumans per a tota aquella generació, especialment per a les dones, aquest escrit vol ser un petit homenatge.  

No era fàcil començar un nou viatge en aquell camí pedregós. El Jordi de cal Cardona, de Passanant, i la Maria de ca la Rosa, de Belltall, van iniciar el trajecte plegats. Els pares eren els dos cabalers1. Els cabalers, en molts casos, sobretot les dones, només comptaven amb un mocador de fer farcells amb alguna muda, l’aixovar, alguna peça de roba bàsica i quatre quartos per anar fent equilibris una temporadeta i... a començar a volar! En aquells temps _no fa tant_, l’hereu i el cabaler eren estructures familiars ben diferents. Ara potser semblen una peça de museu i, quan ho expliques, fa la impressió que parles de l’època medieval2.

Els pares van anar de lloguer sempre, a cal Macià. I aquí vam néixer ma germana i jo. Vam tenir una infantesa molt feliç, com tota la canalla del poble. Casa gran, corral, cisterna, hort... Els primers anys, les necessitats les fèiem a la comuna, amb el paper de diari penjat en un filferro, i, quan ja n’hi havia un bon tou d’acumulades, un tractor amb remolc s’emportava les defecacions.   

Érem una pinya. Quins records! Els jocs, les cosines, l’Agustí, la sala parroquial, l’església, els bens... L’escola, el mes de Maria, el tronc per a l’estufa a l’hivern i... la llet en pols, fastigosa (jo en treia més que no en posava). L’alça la malla, el xurro mediamanga. Anar a la joca, a buscar cargols, a la nit, amb llum de carbur amb el Joan de ca l’Eulària. Les sabates de taló de la Teresita de cal Broma, i el cafè, ple de fum, irrespirable. Fer cagar el tió a cal Cisco el Macià, anar a l’era a batre, piar el raïm a ca la Margarida i... l’elaboració de flors de plàstic a moltes cases. Alguns dilluns, al mercat de Tàrrega amb el cotxe de línia, a les botigues de sempre. Les fogueres de Sant Joan. Els homes que podien havien d’anar a jova3 durant uns dies per fer les clavegueres. La canalla que ens penjàvem darrere el cotxe del Duquet. Les cues al telèfon públic de la Teresina de ca l’Evaristo o cal Pep de la Marina, anaven d’aquella manera i els encàrrecs que portaven eren interpretats a l’inrevés. Als quatre anys, la pulmonia feia estralls: les bombones d’oxigen a l’habitació de cal Macià. La pudor sufocant de la casa del metge... Hi anava sovint; la pneumònia havia deixat seqüeles i el metge em posava injeccions de “sang” (eren les més fortes, deien).  

La ferreteria, era el lloc de trobada de bona part dels homes i de la canalla del poble a les tardes, a recer de la paret del cobert del Caterina i, si feia fred o vent, a dins mateix de la ferreteria. El ferrer, Francesc Sanfeliu Canela, el Cisco, era de bona pasta. Si tenia feina, picava el ferro roent a l’enclusa amb tota la força i, si no, la feia petar com tothom. Ferrava les mules de la majoria de cases, i fins i tot anava a Belltall amb moto carregant el cabasset de les eines de ferrar.  

Una temporada vam fer teatre, i el Cisco ens dirigia i donava consells. Anar a menjar ametllons; passejar tota la tarda el berenar, la llesca de pa amb vi i sucre o amb oli i sucre; jugar a futbol a la plaça... Les conseqüències de la pulmonia eren evidents i, com que no podia córrer, em posaven de porter. L’Aleix, el Magí, el Josep M. Les guerres amb els estiuejants de fora del poble, els Piquerols, eren èpiques. Venien dos o tres mesos a l’estiu i muntàvem guerres amb fones i escopetes de ganxets. Pobres cortines de ganxets, quedaven ben plomades! La batalla final, a la Font Voltada. Alguna petita ferida i, després, amics com abans.

La matança del porc era festa grossa a totes les cases. De bon matí, quan encara era fosc i negre, tothom a terra, a esmorzar i a la feina. El porc esgüellava i els xiscles ressonaven per tot el poble. Després li socarrimaven el pèl amb argelagues. Els escorxadors eren el Magí i el Ramon de cal Vinaixa. La padrina Narcisa, quina donassa, la tieta Teresina i la mare, com la resta de dones que venien ajudar, no paraven ni un moment: el mondongo, les botifarres... Tot el dia era un no parar. Al vespre, tastets i una bona escarola amb romesco. Al cap d’uns dies, les restes del porc i els olis vells feien cap a la caldera per fer-ne sabó. I la tupina. Era la joia més preuada durant tot l’any. Les costelles, botifarres i llangonises colgades de llard, un luxe de sibarita.  

La matança més sonada era la que es feia a cals tiets Dolores i Ramon, a cal Quim, després Ramon de l’Hostal. La tieta Dolores tenia una botiga de comestibles: a l’entrada, a primer pla, el taulell, el casc de les arengades i el paper higiènic El Elefante, aquell que rascava més que netejava. La tieta preparava sopes bullides; no tenia temps per perdre. Es posava al mig de la rotllana amb l’olla i una sola cullera, i tots els cosins a menjar de la mateixa (ecs!) sopa. Cinc cosins de cal Ramon de l’Hostal, tres de cal Cardona, ma germana i jo; total, deu. Quan arribava la meva cullerada, encara tenia la boca plena de les dues rondes anteriors i... pam!, una santa castanya i la sopa saltava pels aires.

Anar a comprar a ca l’Edmunda o a cal Conxer. Els cafès de cal Conxer o  del Pere el cafè. El cafè ple de fum, on es jugava a la botifarra i la canalla, a cartes o a algun altre joc de taula. I el Toneta menjant napolitanes d’amagat. Les primeres televisions en blanc i negre del poble, a cal Panceta i a ca l’Hostal. Els dissabtes a les quatre fèiem cua per veure la pel·lícula de vaquers o Bonanza i ocupàvem les seves sales. També esperàvem amb delit les coques del Federico: aquella aroma d’anís, tan torradetes... El Federico era un forner especial; portava mitja fulla d’afaitar entre els llavis i anava marcant els pans o les coques: ras-ras! i cap a la boca i cap al pa. En aquella època tot era bo, i es veu que no hi havia virus... Per preparar la fornada, la pastera rodant i amassant, després, feix de llenya i, amb el forn ben net i calent, pala cap a dins i a fora amb els pans. Els sacs de farina, a l’entrada. Tota la colla, amb el Magí al davant, ens hi amagàvem entre mig; quedàvem ben immaculats. Anar a posar rateres per als ocells amb mig metre de neu. Viatges a peu de Passanant a Belltall i de Belltall a Passanant, amb pluja inclosa i buscant amagatall a les coves que trobàvem pel camí. Les estades a Belltall, a ca la Rosa, amb els padrins, tiets i cosines. Els  Reis, les gallines, cal Maginet, la sala, cal Feliuet, els alls... i mil històries més.

Per Sant Blai, no hi faltava mai l’aplec, bona part del poble i incús dels voltants, a peu cap al Fonoll. Missa, dinar de germanor, jocs tradicionals on hi participaven petits i grans. Les dones, carregades amb un gran cubell galvanitzat a rentar la roba al rentador municipal, primer a la font Voltada i després a Les a Roquetes. De baixada, el camí era lleuger, de pujada amb roba neta i mullada no era el mateix. Aquests cubells grans deurien servir a part del transport de la roba, per banyar-nos un cop els caps de setmana. Els fets del Marimon, no se’n parlava mai. Deuria ser tabú. Quan anaves a Lleida o Barcelona, al tren o altre lloc, et deien: de Passanant, allà on hi va haver els fets del Marimon!     

A casa es gastava poca salut. El pare, ja de molt jove, patia de reuma i va haver de tornar de Barcelona, on feia de sastre. Va aprendre’n a Valls i a Barcelona. Quan va tornar, es va casar i va agafar el ramat de cal Cardona i va fer de pastor. Ma mare portava la carnisseria. S’hi venien els corders del ramat de l’explotació. Cada setmana es feia una bona carnisseria i per festes senyalades, el 12 de maig, la festa major... faltaven mans i peus. El tiet Joan matava els corders; tot un procés. Els fermava a la banqueta i, quan eren morts, els bufava; quedaven com un globus amb les quatre potes a l’aire estirades. Ho feia per arrencar-los la pell i poder-los obrir i tallar millor. A les golfes de cal Macià, hi assecàvem les pells; un camió les venia a buscar i eren una peça ben preuada. Amb el tiet Joan m’hi avenia molt i l’ajudava quan matava, escorxava i esbudellava: aguantava el corder, posava la cassola de terra i sostenia el cap de l’animal mentre rajava la sang,...Quin fàstic! Com que era tan perepunyetes, sempre em deia: “Ets un porfidiós!”4. Li devia tocar les pessigolles sovint, per dir-ho finament.  

Els ‘menuts’ eren la sang, el cervell, les potes, les freixures... Els anava a repartir per les cases que n’havien encarregat. Quan hi havia excedent, per festes senyalades, es regalaven als bons clients. En aquella època la gent era generosa: qui rebia menuts et donava alguna cosa que no tenies (rastres de tomaques, espinacs...).

Al fort de l’estiu, al migdia, anava als Vilars i li portava el dinar al pare. En una lletera es transportava el caldo calent i, a banda, la resta de la vianda. Amb un sol que petava les pedres, només se sentien els ocells i algun escurçó que em feia córrer més del compte. Durant el viatge, amb vuit o nou anys, sempre tenia el mateix pensament: “Què he fet jo per haver de portar aquest dinar, a aquesta hora del dia, mentre tothom juga a la plaça i es diverteix?”. I jo allà, caminant sol com un mussol, direcció als Vilars.

Als Vilars, donàvem aigua del pou al ramat. El pou era sota la masia i omplíem les basses de pedra perquè el bestiar pogués apaivagar la set d’aquell sol de migdia d’estiu. Pobres bèsties, com ho agraïen! I encara més quan, una vegada al mes, al bosc proper al camí dels Vilars repartíem la sal, que posàvem en unes lloses grans repartides estratègicament. No sé quants quilos en repartíem, però el bestiar s’hi llançava com les criatures es llançaven a la xocolata desfeta. Aquell dia, al migdia, l’aigua se l’empassaven com un xuclador.

El pare i jo dinàvem als Vilars, mentre el ramat es resguardava de la calor abrusadora tancat al corral. Després de dinar, una bona migdiada al tou de la palla. Quan venia ma germana o les cosines no dormíem; jugàvem a patacons o altres jocs. A les tardes, me’n tornava sol cap a casa o acompanyava el pare a pasturar cap al camí del Fonoll o a les parades on havien segat i recollit la palla amb l’empacadora, aquí hi havia bon tiberi pel bestiar.

A casa no es parava mai. Durant l’època de la cria, havíem d’ajudar les cries a beure llet i acostàvem els cabrits o corders al braguer de la mare. També havíem de munyir les cabres per vendre la llet. Teníem uns mesuradors: petricó, de mig litre, litre... i les dones la passaven a buscar amb la lletera o els la portàvem a casa. I jo pensava: “podent beure llet bona i sana, per què m’he de beure la llet en pols fastigosa de l’escola?”. També havíem de posar menjar a les bàssies quan plovia. A l’època de l’esquilada, venien esquiladors que xollaven la llana de les ovelles. Normalment teníem bons gossos d’atura, menys una vegada. Vam tenir-ne un que o bé no es va adaptar o bé no era bo, el cas és que matava les ovelles; els clavava mossegada, les malferia i morien. Per escarmentar-lo el tiet el rebatia contra la paret del corral i plorava com una Magdalena (per les morts que havia fet i per la pallissa). Com que no el van poder adreçar, se’n van desfer.

El pare, de tant en tant, patia crisis. Havien d’ingressar-lo a l’Hospital Clínic i el visitaven especialistes i traumatòlegs. Calmants i un rosari de medicaments molt forts. El reuma l’estava apagant. Per les desgràcies acumulades, no hi havia bona harmonia; més aviat tensions i neguits. Tampoc hi havia petons, ni joguines, ni abraçades, ni carícies, ni caramels... Les escomeses de la malaltia, les pagàvem els més propers.

El pare va morir a trenta-nou anys, el dia que jo en feia dotze. Va deixar de patir una bona persona. Deixava vídua i dos fills preadolescents. Com que dues famílies no podien viure del ramat, vam haver de marxar. Una dona jove i dues canalles, amb un camió carregat de mobles vells i malenconia, emprenien un camí difícil que els portaria a Valls. Deixàvem família, amistats, records... _tot el nostre món_ per intentar adaptar-nos a la nova realitat social d’una ciutat. Veníem d’on veníem i ens va costar molt d’esforç: plors, ràbia, llàgrimes i impotència. Amb el temps i una canya, però, tot va començar a normalitzar-se. Però aquest sermó el deixo per un altre dia.

En record a dues dones valentes, treballadores i amb un gran cor que ens han deixat.     

(1) https://ca.wikipedia.org/wiki/Cabaler  

Cabaler (derivat de cabal) o fadristern és un terme jurídic tradicional del dret català, que es comença a utilitzar durant el segle XIV. Dins l'estructura organitzativa de la família tradicional catalana, feia referència als fills que no eren hereus, i que rebien com a herència una compensació econòmica en diners o en cabal al moment de casar-se o en morir els seus genitors.

Aquesta estructura tenia unes finalitats econòmiques molt determinades. Les raons per les quals es transferia la propietat a les persones d'aquesta manera, cal trobar-les en un sistema basat en una economia de recursos escassos, que propicià un sistema de distribució de l'herència. Aquest sistema afavoria l'hereu, a qui arribava el patrimoni hereditari, i deixava els fadristerns o cabalers amb una participació prou curta en l'heretatge del pare, si no havien estat objecte de donacions en vida. Era fruit d'una societat, relativament petita, formada per propietaris rurals que duien a terme una agricultura "de subsistència", que no permetia la constitució de grans capitals. Precisament aquesta característica econòmica (una agricultura mitjana i, en certes zones, com les pirinenques, una agricultura pobra) imposà una actitud jurídica típica i molt definida, que tindrà com a trets característics el manteniment de la unitat del patrimoni, la seva vinculació a la família i la preferència de la masculinitat. Trets que amb tota seguretat no corresponen a la societat catalana d'avui.

A l'Urgell, la Conca de Barberà i una part de la Segarra, s'instituí, a més, el cabalatge, costum admès i regulat en la compilació del dret català del 1960 per la qual, en les capitulacions matrimonials del cabaler que es casa amb una pubilla, és assignada a aquest una soldada. Dita soldada consistia en un crèdit que la pubilla solia estipular a favor del seu marit i que, per regla general, deixava de pagar-se al cap de deu anys de celebració del matrimoni. Amb la particularitat, a més, que el marit sols podia disposar-ne en restar vidu o quan deixava la casa amb justa causa.    

(2) https://ca.wikipedia.org/wiki/Hereu

L'hereu és la persona designada per rebre una herència. A Catalunya és la institució catalana que atorga els béns familiars al fill més gran, o hereu. Sorgeix a l'edat mitjana per la necessitat d'evitar la divisió del patrimoni i mantenir l'economia familiar, basada llavors en l'agricultura . A Catalunya, d'acord amb el Codi Civil de Catalunya (abans Codi de Successions) per a la validesa d'un testament és imprescindible que contingui la designació d'un hereu (o més d'un).

(3) Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Anar a jova: Treball col·lectiu i gratuït que es fa per contribuir a les obres del comú, a una obra benèfica, etc. (Solsona, Balaguer, Ll., Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà). «Els més rics donaven diners i els pobres anaven a jova, i així van aixecar l'església».       

(4) Porfidiós: Obstinació posada a aconseguir alguna cosa, a fer-se donar la raó.

Valls, 9 de  maig de 2020