dimarts, 5 de gener del 2021

Qui no té padrins no menja mona

Salvant les excepcions, que són moltes, podem afirmar que l’administració s’ha convertit en molts casos en un monstre o maquinària inoperant. Els administrats tenen la sensació que els han tocat massa vegades allò que no sona. Per raons de feina, durant més de quaranta anys he treballat davant del taulell, mai al darrera, gestionant o presentant documentació, dia sí i dia també, a les diferents administracions públiques. Vaig començar a treballar amb bona part d'elles a finals del franquisme, amb una bona colla de funcionaris que hi estaven ben instal·lats. Els més recalcitrants eren exmilitars, exguàrdies civils o la resta de funcionaris per la gràcia de Déu. Tot era rígid, i s’hi arribaves a la finestreta uns minuts més tard de l’hora estipulada, t'atenien de males maneres, expedient als morros i fins demà. En aquelles administracions grises ja s'hi aplicava aquella dita: qui no té padrins no menja mona. A les administracions franquistes, ajuntaments o administració espanyola, només n’hi havia una, com la televisió, i en blanc i negre. No s'hi veien gaires funcionaris, si més no a primer cop d’ull; molta paperassa, una màquina d’escriure, un tampó, la tinta i important: “vuelva usted mañana”. En aquella època no existia l’oficina delegada ni el lliurament de liquidacions als bancs. Tot havia de presentar-se de forma presencial a cada departament de l’administració, amb còpies fetes amb paper carbó a la màquina d’escriure Olivetti. Hi havia documents que s’havien de complimentar i presentar amb cinc còpies amb paper carbó. Pobra Olivetti, va ser la meva companya durant anys, abans de l’arribada dels ordinadors. Quan saltava una lletra, havia de venir el reparador a soldar-la; mentrestant, a escriure sense la lletra s'ha dit, i tots els textos s’havien de refer per la manca de la lletra saltada. 

 

  

 

 

 

  

 

Els funcionaris franquistes no anaven amb visera ni “manguitos”, però poc els hi faltava. Ara, de pencaires, alguns ho eren, amb molt mala llet, això sí. Si convenia, obrien les finestretes a les tardes perquè tota la cuada de gent que presentàvem documentació poguéssim lliurar-la a temps. Un exemple: un impost que es pagava un cop l’any era la “Tenencia”, en el qual es pagaven 100 pessetes per cada CV del turisme. Era una liquidació que especificava la marca, el model, els cavalls i els anys, i a pagar a Hisenda els turismes de més de 8 cv de potència. Vaig viure i patir de molt a prop aquella administració grisa i carrinclona, i la gent jove teníem l’esperança de veure un gran canvi, sobretot en les formes inoperants de l’administració. I no. Santa Innocència. Crèiem que es podia muntar una administració moderna, europea, al servei de l’administrat, també, i tampoc. 

Dècades després, es va passar de les màquines d’escriure als ordinadors. Es deia sotto voce que, amb la implantació general d’ordinadors, "ai quants llocs de treball cauran", i "una sola persona podrà fer la feina de deu funcionaris". Santa innocència de nou. Si només va ser el començament de posar i reclutar més funcionaris!

Quan es va fer la transició de l’administració franquista a l’autonòmica, poques coses van canviar. A part de posar la foto de Pujol, la senyera i els formularis bilingües, poca cosa més. Els funcionaris eren els mateixos, els de les no viseres i manguitos, la cadira era la mateixa. I aquells joves inquiets i amb més neguits pensàvem: on és el canvi? Arribarà algun dia? Ens van agafar amb barba i xolla de hippies i ha continuat l’entramat  fins a tenir pocs cabells i massa canes, i encara s’espera el canvi.

L'administració única i en blanc i negre va començar a traspassar competències, i també dèiem "segur quedaran els ministeris buits". Santa Innocència bis. No, no van desaparèixer, van anar creant noves competències per seguir engreixant la parròquia funcionarial. Uns no van creure mai en la descentralització administrativa, i els nostrats es van creure que, disposant d’un exercit de funcionaris, ja ho teníem tot fet. Confeti i serpentines. Santa Innocència bis, bis, uns i altres.  

Recordeu quan es demanava la desaparició de les Diputacions? I la dels governadors civils? Ha ha i ha. Canviem-ne el nom i seguim engreixant la menjadora o maquinària comuna. No només no van desaparèixer les Diputacions, sinó que es van muntar més i més departaments, oficines vàries, tècnics, caps, sotscaps, i molts peus nous. Les finestretes van desaparèixer, però la maquinària inoperant de l’administració va anar creixent com un monstre. Els dels ajuntaments hi posaven més funcionaris, i cadascú llaurava cap a casa seva. A l’hospital hi posarem dels propers, i als ajuntaments, addictes, no cal dir-ho. Aquí sí que hi havia unanimitat: tots de la corda. Finalment, va arribar el Consell Comarcal, i això ja va ser de traca, amb carnet, simpatitzant o votant del Pujol, com la cançó del Sisa: Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha, cases d'algú... Moltes vegades s’ha creat aquesta maquinària només per escalfar cadira, no per fer un servei públic millor per a l’administrat. No va d’això.  

Una de les transferències passades a l’administració autonòmica va ser Habitatge. L’estatal pràcticament no tenia competències, deien. Arriba una ministra jove, socialista i catalana, i una de les primeres accions que va fer va ser muntar una maquinària nova, quan les competències estaven traspassades a les autonomies. Allò de fotre l’un a l’altre ve de lluny, i munta la Sociedad Estatal del Alquiler, que es va treure de la màniga sense tenir-ne les competències. Això és no creure en les autonomies. Els joves havien de demanar ajuts per al lloguer via Madrid, al Paseo de la Castellana, al Ministerio de la Vivienda, on la jove socialista se les va empescar per seguir fent bullir l’olla a tota la tropa. Per cert, va ser un gran fracàs. I demostra que no han cregut mai en la descentralització, sinó, en tot cas, en la duplicitat. Uns al tall bo i els altres, amb les molles, ja en tenen prou.   

Un altre cas ben nostrat, Transports de la Generalitat. Un dels primers traspassos realitzats amb doble segell estatal i de la Generalitat. Els antics funcionaris de Transports de l’estat entraven a treballar a les vuit del matí. Un funcionari de la vella escola franquista, caliquenyo a la boca i una mala llet impressionant. No se les treia del damunt durant tot el dia: ni el caliquenyo, ni la mala llet. Si no et tirava l’expedient pel damunt, era perquè s’equivocava. En aquesta oficina al capdamunt de la Rambla a Tarragona, on hi anava ben sovint, als pocs mesos d’haver fet el traspàs de l’estat a Generalitat, va començar a treballar, és un dir, un jove, grenyut, moto plena d’adhesius de l’època... Després de dues hores d’haver engegat l’oficina, on els antics funcionaris ja tenien el segell sec, el nou fitxatge es plantava a l’oficina i al cap d’avall, en un racó, una taula i passant pàgines, s’informava del que portava el diari Avui. Pensava: collons, aquests nous funcionaris! Quin endoll, no? Qui no té padrins, no menja mona, deia la mare. Aquí es va gestar la gran carrera política d’aquest nou funcionari. Al cap dels anys, al grup polític majoritari d’una capital de comarca els faltaven alguns regidors; pam, cap problema, es pactava amb el cap de cartell i...bingo!, tinent d’alcalde i bones carteres, empreses municipals i menjadores vàries. I, al cap d’uns anys, bingo!, la Grossa, els cecs i totes les loteries del món mundial, president del Parlament, i a viure que això de treballar està molt bé, però millor per als altres.  

         

Aquests fets reals, tothom en deu saber a dotzenes, i es poden explicar per haver-los viscut en carn pròpia. Sempre hi ha funcionaris treballadors, simpàtics, competents, atents, servicials... Hi tinc una gran estima, i moltes amistats. També és cert que no és culpa seva la mala orientació, les estructures anquilosades o la falta de planificació, ni res s’hi assembli.   

Fa pocs mesos em va passar un cas com un cabàs; enmig de la pandèmia, demano hora per passar la ITV a l’estació de Montblanc. En arribar,  ja em puja la mosca al nas: hi ha una cuada immensa davant del meu turisme. Però si vinc a l’hora! Ui, això pinta malament. La mosca, cada vegada em picava més, però no vaig fer cap moviment, ja que si munto un pollastre abans de passar la inspecció són capaços de donar-la negativa. L’operari encarregat de fer la mesura de fums, li dic: què passa, avui, amb tanta gent? I respon: avui no, cada dia és així!. Després de dues hores de tenir hora prèvia i haver-la passat, entro novament a l’oficina, demano full de reclamació i exposo la queixa. No es pot fer perdre el temps miserablement als usuaris, en aquest cas dues hores. Resposta escrita pel cap de l’estació d’ITV: és cert, hi ha hagut retard, bàsicament per algun problema ocasionat per vehicles pesants. I tan ample. I, perquè no busqueu solucions per no fer perdre el temps als que tenen l’obligació de passar la inspecció. Un exemple podria ser obrir la segona línia tancada, però no, millor es fotin els desgraciats de la cua. Aquesta reclamació es passa a Consum, oficina del Consell Comarcal. Resposta de l’empresa ApplusITV, demanant disculpes i dient que havia estat un cas aïllat. Deien:

Després de converses, escrits, aclariments, formularis i demés, Consum del Consell Comarcal arxiva la queixa indicant: sobre el procediment de mediació en les relacions de consum, us comunico la finalització del procediment de mediació i l'arxivament de l'expedient. Així mateix, us informo que teniu la possibilitat de recórrer a la via judicial en defensa dels vostres drets.

Si vull reclamar, s’ha d’iniciar un contenciós. Perdoneu?

Serveix d'alguna cosa aquesta administració pública espessa i plena d’una  multitud d’exercit paràsit i les seves normes? Amb tanta i extensa administració pública i la seva maquinària burocràtica, sovint, d’esquena i en contra l’administrat. Això de donar respostes convincents, poc, per no dir gens.

Com es pot anar al jutjat per dir que t’han fet perdre dues hores al passar la ITV? No enteneu que aquesta feina de fiscalitzar una empresa, que és privada però fa una funció pública, i que per tant ha hagut de concórrer a un concurs públic i ha de complir un reglament prèviament establert?

Ho comento a un polític en actiu de la Generalitat i diu: L’herència convergent la pagarem cara, de fet, la paguem caríssima... Això era negoci dels Pujol, les ITV. Hem de pagar l’herència del Pujol. I més ample que ningú, ara, de tot l’organigrama muntat, potser n’anem fent la viu-viu. O potser d’aquesta herència en viuen molts?

Si fa una eternitat que hi deu haver uns protocols establerts perquè aquestes multinacionals no facin el que els roti! O hi haurien de ser. Res. A sobre, els riem les gràcies, però, amb pandèmia o sense, els de baix sempre ben escanyats.  Quina pena tot plegat. Ha canviat alguna cosa? Sí, moltes i bones. Però les dolentes sobresurten i persisteixen. 

Ja ho deia més amunt, qui no té padrins, no menja mona. I, per a més inri, se'n riuen a la cara.