dimarts, 5 de gener de 2021

Qui no té padrins no menja mona

Salvant les excepcions, que són moltes, podem afirmar que l’administració s’ha convertit en molts casos en un monstre o maquinària inoperant. Els administrats tenen la sensació que els han tocat massa vegades allò que no sona. Per raons de feina, durant més de quaranta anys he treballat davant del taulell, mai al darrera, gestionant o presentant documentació, dia sí i dia també, a les diferents administracions públiques. Vaig començar a treballar amb bona part d'elles a finals del franquisme, amb una bona colla de funcionaris que hi estaven ben instal·lats. Els més recalcitrants eren exmilitars, exguàrdies civils o la resta de funcionaris per la gràcia de Déu. Tot era rígid, i s’hi arribaves a la finestreta uns minuts més tard de l’hora estipulada, t'atenien de males maneres, expedient als morros i fins demà. En aquelles administracions grises ja s'hi aplicava aquella dita: qui no té padrins no menja mona. A les administracions franquistes, ajuntaments o administració espanyola, només n’hi havia una, com la televisió, i en blanc i negre. No s'hi veien gaires funcionaris, si més no a primer cop d’ull; molta paperassa, una màquina d’escriure, un tampó, la tinta i important: “vuelva usted mañana”. En aquella època no existia l’oficina delegada ni el lliurament de liquidacions als bancs. Tot havia de presentar-se de forma presencial a cada departament de l’administració, amb còpies fetes amb paper carbó a la màquina d’escriure Olivetti. Hi havia documents que s’havien de complimentar i presentar amb cinc còpies amb paper carbó. Pobra Olivetti, va ser la meva companya durant anys, abans de l’arribada dels ordinadors. Quan saltava una lletra, havia de venir el reparador a soldar-la; mentrestant, a escriure sense la lletra s'ha dit, i tots els textos s’havien de refer per la manca de la lletra saltada.