dijous, 16 de juliol de 2009

Cara i creu







Quan surts uns dies de vacances trobes uns contrastos abismals al que estem acostumats del dia a dia, un exemple l'he constatat la setmana passada en un viatge llampec d'aquests que busques relax, tranquil·litat i bons aliments. Ara, quan tornes et farien falta uns quants dies de descans de la pallissa de l' ara-puja-ara-baixa i alguna vegada a toc de xiulet i tot, acabes cansat. Ho compensa evidentment, en cas contrari no és farien aquesta classe de viatges ràpid-expres.




Aquests contrastos els veus quan estàs unes hores a Tunísia http://www.enciclopedia.cat/cgi-bin/CercaGEC3.exe?APP=CERCAPAR&PAG=0001&PAR=Tun%EDsia , un dels països més europeïtzats d'Àfrica avui, l'agricultura és competitiva, molta producció d'oli, el turisme, la flora, exporta molta quantitat de flors i dels extractes fan essències per a grans cases de perfums. La dona té els mateixos drets que l'home i el divorci està implantat molt abans que a l'Estat espanyol.




Potser estan a 50 anys de diferència del primer món, però segur que viuen més tranquils i més bé que la majoria dels que ens creiem els reis del mambo.
Tallers petits on es treballa de forma artesana la pell per cinturons, carteres, bosses, sabates, els perfums o petits botiguers. En tots els casos, fan sempre els tractes amb el regateig, cosa que no hi estàs acostumat i d'una figureta de regal insignificant de preu et poden demanar 100 €, després pot acabar amb 15 € si creus que està dins la teva lògica de preu de mercat. I si no entres en aquest joc, s'enfaden rabiosament, o així t'ho fan creure, poden rebatre a terra un gerro de ceràmica, volent dir-te que allò que vols comprar no té res a veure amb una altra figura però feta de fusta, aquesta no és trenca i és d'una altra qualitat respecte a la de fang. Pot acabar el tema malament si no acceptes el rol aquest del regateig. En un taller de catifes tot fet a mà, on hi treballen dues ordidores al teler i 20 venedors, una catifa de 1000 € és va arribar a rebaixar fins a 400 € i perquè els candidats a compradors ja van desistir de continuar l'estira i l'arronsa.








Una altra observació, veure la gran construcció de cases que es fan i al no demanar hipoteques ni crèdits als bancs, la construeixen per etapes, pel que es poden veure cases a mig construir, a mig fer, sense taulada, sense portes i ja hi viuen els propietaris. Quan tornen a tenir diners, ja acabaran la casa. Una altra gran lliçó a aprendre.






Trobes que la gent és feliç amb poc, conversen en grups prenent la fresca, parlant molt entre ells, això fa anys que devia passar arreu. Treus una conclusió bona d'aquestes hores al nord d'Àfrica. Hi ha empenta i és un país emergent.











Una de les altres excursions fetes és Roma, per tant la cara i la creu respecte a Tunísia. Veus tots els monuments, esvelts, envoltats de turistes, càmeres de fotos a dojo amb afany d'haver-ho d'immortalitzar tot el que passa pel davant del nas. Quan vas a la Ciutat del Vaticà, hi podràs estar d'acord o no, però si ha d'anar, per veure-ho amb els teus propis ulls. No crec que tothom que hi vagi sigui catòlic, apostòlic i romà, ni molt menys.



Amb pocs pams de m2, la Ciutat del Vaticà tenen una infraestructura que no és per prendre-s'ho en conya, poca broma del muntatge.




Ara, ells van tenir clar ja fa 80 anys de que havien de tenir estat, o ets estat o no fas res. I si ho tenen clar.





És un microestat, on el Papa fa d'això i a més és cap d'estat, on té poder executiu, judicial i legislatiu, quin xollo. Hi ha moneda, passaport, la Guàrdia Suïssa, la Banca Vaticana, una de les 10 primeres entitats financeres del món en blanqueig de capital. http://www.voltairenet.org/article120092.html Tenen esglésies repartides pel món, convenis amb molts estats, ambaixades, diplomàtics, quina bicoca tot plegat.






La plaça de Sant Pere i la basílica són immensos, l'església és la més gran del món i com dos camps de futbol. A tothora hi ha rius de gent, vinguts de tot arreu. Hi ha alguna estampa de fanatisme que fa por.




A l'entrar al recinte hi ha uns controls estrictes, ningú pot ensenyar espatlla, genoll o petxuga...si no portes res per tapar-te et donen draps per amagar la part censurada, tot ben organitzat.




Molt de luxe, molta brillantor, marbres de primera, teles ben trenades, espectacularitat, massa per voler representar a la pobresa. Passa un cotxe negre gran, Mercedes, carregat de peixos grossos, se suposa, la gendarmeria, una altra policia és cuida de la seguretat dels edificis, fronteres...es quadra i el deixen sortir del recinte. Això és una bicoca, si que dóna aquest negoci!






En definitiva, fa una mica de por tanta majestuositat, pedra, bellesa, brillantor, lluïment...molta gent amb la boca com un pa rodó, admirant tanta finura. Fora de les parets del Vaticà, pidolaires, marginats, rodamons dormint i pul·lulant pels entorns. Com la vida mateixa.


La cara i la creu, mai més ben dit.