Arrossars

L'Ampolla, 17-8-09

La passejada d’avui és suau, tranquil·la, planera, amb molta calor com toca en aquesta època de l’any. Després de caminar uns quants quilòmetres, m’aturo en una parada d’arròs, hi ha un jubilat ben jove. Porta una parada d’arròs, i tocant al canal on entra l’aigua per regar, arrenca uns enciams tendres, li pregunto què és més bo l’enciam o l’arròs, primer l’enciam i després l’arròs, diu, bona descripció!.
Té una collita petita de d’arròs, d’uns 25.000 quilos. Aquest any sembla que hi haurà millor preu, tot i que no traurà un arròs més llarg i bord de la finca, és l’arròs salvatge, li costaria més treure aquest arròs que la collita. La propera collita esperarà més a l’hora de sembrar i mirarà de posar-hi remei amb algun producte per matar aquesta plaga.
A l’estar jubilat, cobrant una bona pensió, va cotitzar més de 40 anys al règim general, i per això té les espatlles cobertes amb una bona pensió, va treballar més de 25 anys de xofer de camió, transportant marisc, per això el té avorrit. Els últims anys ha treballat a la Generalitat. Ara treballa del que més li agrada. Va néixer a pocs metres de la parada d’arròs, senyala amb el dit.
El preu de l’arròs està fotut, ara, ho està més el de secà. Té algunes oliveres i algun garrofer, just pel cavall.

L’arròs es començarà a segar a mitjans de setembre, tot i que aquest any va més avançat que altres anys. Amb quinze dies se sega tota la ribera, abans trigaven setmanes i setmanes, i es treballava amb cavalls, matxos i a braços, una feina molt pesada.
Per acomiadar-nos dóna una dada important, la gràcia de la finca d’arròs és l’aigua, ha d’estar ben repartida i plana.

Seguint la caminada i la ruta dels arrossars, els quals a part de la verdor en aquest mes d’agost, l’olor que desprenen, és única, i resta emmarcada a l'arxiu de de les olors i perfums que tots guardem. La calor és asfixiant, suat i sense un al·lè d’aire. Trobo un pagès de 82 anys, espigat i llarg com l'espiga mateixa de l’arròs. És ell qui primer pregunta, i és sobre les fotos que estic fent. Sembla que faig l’entrada força bé ja que li dic que he fet fotos de la sèquia, l’any passat eren de terra i el tram on estem s’han reformat i s’han posat de ciment.

Explica i s’esvera només de recordar el president de la Junta de Regants, va prometre que amb cinc anys estarien tots els canals fets de ciment a tota la ribera, portem quinze anys esperant, i a més arrosseguen un dèficit de més de mil milions de pessetes, un “granuja” no para de repetir insistentment. Ara, amb el nou president i una auditoria anual li sembla que no pot tornar a passar...

Recorda de que fa dos anys el preu de l’arròs anava a quaranta-dues pessetes el quilo, més la subvenció, l’any passat es va pagar el quilo a seixanta pessetes més la subvenció, i sort de la subvenció.

Si es deixa de conrear l’arròs quedarà tota la terra de salitre, cosa que creu que passarà, ja que no interessa a ningú de que la pagesia es guanyi la vida. Creu fermament de que les plagues s’han de tractar i no poden deixar-se d'erradicar les diferents plagues. Els que no creuen en els avenços o el camí que marquen els tècnics agrícoles, estan morts. Sentencia.

De tanta calor que fa no se si girar cua o seguir una mica més la ruta pels arrossars, continuo tot i la calor de justícia i l’aigua ja s’ha acabat. Trobo en direcció a Camarles, sota un arbre gegant, damunt del reg i al costat de la caseta del camp o mas a tres arrossaires prenent la fresca i fent-la petar. Aquí és troben avitualment i la fan petar. L’amo de la finca, m’acorrala i pregunta d’on sóc, de que faig i em descol·loca una mica. Li pregunto per la collita i diu, podia haver estat millor, pregunta si conec l’arròs “bomba” li dic per fer la paella és el millor. Això ha anat bé. Aprovat, a partir d’ara anirem millor. Em fa seure al costat seu, un dels tres ja marxa i ocupo el seu lloc a l'ombra i poca fresca passa. Es fa un repàs de com es treballava abans i de que amb quinze dies se segarà tota la ribera. Abans setmanes i més setmanes, a mà, amb matxos, cavalls i a braços és feia la feina. Els cavalls o matxos que treballaven a l’arròs, hi havia amos que amb dos anys ja deixaven l’animal inservible per a treballar, aquest mateix animal al Perelló o a Rasquera, es refia i podia treballar encara molts anys més.
Hi havia misèria, hi havia qui no és podia ni comprar una dalla per a treballar. A La Cava molta gent menjaven rates de la falta de menjar que hi havia.
S’ha fet l’hora de dinar i m’inviten a tornar a fer-la petar quan vulgui, aquí es troben sovint per arranjar el món.