dijous, 24 de juny de 2010

Marxa de la Llibertat. Estiu 76 (i III)





Pocs assistents van arribar a Poblet, els de Valls van trobar-se a la Plaça dels Quarters, molt d’hora a primera hora del matí, les carreteres de la Conca de Barberà estaven totalment preses per la Guàrdia Civil i la Policia Armada, jeeps per tot arreu, carreteres, camins, pobles conquerits amb metralleta en ma. Abans de les 10 del matí ja no va poder entrar ningú a Poblet. Els més matiners, i després de passar diferents controls, alguns vam poder entrar a Poblet. Abans d’entrar al monestir, el cor jove bategava més de pressa que de costum, innocents i inconscients del moment, una colla ben nombrosa, encara no sé si eren socials, de la secreta, grisos o infiltrats del règim, o tots alhora, la qual cosa donava un plus de cangueli més gran, et pujava una suor freda per l’espinada....



Una volta a dins del monestir, assaborint a fons aquelles emocions. Després dels discursos de rigor al final de l’acte agafats de les mans és va cantar la cançó de Lluís Llach “Cal que neixin flors a cada instanthttp://www.youtube.com/watch?v=y6TlypU1NGA la pell de gallina encara s’hi posa només de pensar en la cloenda d’aquell acte històric i d’aquells marrecs aprenents d’inconformistes i de somniadors de truites que hi vam assistir.



Al no poder entrar molts marxaires a Poblet, és va improvisar una manifestació a Tarragona a primera hora de la tarda de la Rambla al Balcó del Mediterrani. Aquí continuava la diada, on els adolescents a part de joves amb les melenes i grenyes de l’època i de l’edat, carregats de testosterona, la sang bullia en tots els sentits, ens desplaçàvem d’una localitat a una altra, amb algun 2 CV. Per l’edat evidentment fèiem de paquet, i quan t’hi portava alguna xica més gran, quina passada!! aquí si que érem els reis del mambo, aprenents de “progre” i si al damunt et queia algun petó o alguna cosa semblant..., i al damunt de fora de la teva localitat, podia ser tot més idíl·lic, buaua!! allò ja era el paradís terrenal, el món als teus peus!




Això de l’assistència a les primeres manifestacions, on aquesta de la Rambla de Tarragona en particular va durar ben poca estona, al cap de poc van aparèixer jeeps de grisos, policia armada i tota la patuleia amb les corralines ben preparades, impedint que la gent és manifestés de forma pacifica i no violenta. Aquells dies plens d’emocions i de somnis encara no s’havia acabat de tenir sobresalts, sort que ben a prop hi havia un cinema, hi havia gent fent cua. Abans de rebre algun cop de porra i malgrat els pocs anys hom es va escudar a la cua del cinema.


Aquells marrecs adolescents que van desvirgar-nos aquell estiu del 76, en el bon sentit políticament correcte de l’expressió de la paraula, de que varem descobrir una altra realitat, una altra forma de lluita, plens d’esperances, il·lusions i somnis de voler canviar el món. El dia abans a Sant Boi s’hi va aplegar la gran manifestació històrica de les 100.000 persones, d’una altra manera a Poblet també va fer-se història.

Si després de més de trenta anys algú ens hagués dit que estem a on estem, no ens ho haguéssim pas cregut de cap manera. Potser ens hauríem preguntat, val la pena tenir tanta il·lusió? o en quin punt estem després de 34 anys de la Marxa de la Llibertat? Al començar el camí del lema Poble català posa’t a caminar de l’estiu de l’any 1976 estem molt lluny d’on volíem anar a l’inici de la Marxa de la Llibertat, per no dir estancats al començament del camí.